dilluns, 30 de juny del 2014

FEIXISME

Notícia publicada a LLIBERTAT.CAT


Violència feixista
Nova agressió neonazi al Metro de Barcelona

Un vídeo penjat al Youtube mostra l'agressió a un noi de trets orientals al Metro de Barcelona

El vídeo de l'agressió té el títol de "Nazis agrediendo a chino en el metro de Barcelona", i mostra com un jove ros amb aspecte agressiu intimida constantment i agredeix a cops de puny un noi de trets orientals. 
Les persones del vagó que observen l'agressió, i abans l'actitud d'intimidació, internvenen en el moment que l'agressor dóna diversos cops de puny de manera gratuïta a la víctima, fet que provoca un tumult al vagó. La víctima aconsegueix ser empesa fora del vagó per ser protegida de l'agressió en el moment que el metro s'atura a una parada.
El caràcter nazi de l'agressió
A la xarxa s'ha atribuït de seguida el caràcter ideològic neonazi d'aquesta agressió al Metro, pel fet la gravació de l'orginal estava penjada al canal de "Payo Cura", qui va cobrir els rostres en el vídeo original de l'agressió (tot i que als primers segons del vídeo es veu somrient a Jaime Sambeat Jr ultradretà proper al partit espanyolista Ciudadanos). Aquest usuari, amb abundants vídeos de videojocs violents i d'altres d'apologia del nazisme, ha esborrat el vídeo al seu compte. 
Diversos usuaris de Twitter han identificat @Payo_Cura  com un neonazi habitual que distribueix missatges racistes i homòfobs a la xarxa. Entre aquest es poden observar missatges amenaçants com la imatge al·lusiva als "Pilla pilla" amb fotos a Barcelona, precisament ahir, el dia de l'Alliberament GLBT. El neonazi @Payo_Cura té 1131 seguidors.
Un altre usuari va avisar fa dos mesos, al comentaris del compte "Payo Cura", que el seu compte a Youtube podria ser esborrat. Però al compte de Twitter fa mesos que porta a treme una apologia del nazisme i la incitació a les agressions contra col·lectius com els homosexuals, immigants o gitanos.
Gràcies a un altre compte de Youtube amb el nom Vern Pb i amb el títol indicat abans, per denunciar el caràcter neonazi d'aquesta agressió, el vídeo s'ha conservat i  la denúncia pública de l'atemptat xenòfob ja corre per la xarxa.

.........................................

Publicat ELDIARIO.ES


¿Qué empresas usaron a esclavos del franquismo?

La explotación económica de los vencidos llevó a la dictadura franquista al extremo de emplear a más de 400.000 presos políticos como trabajadores forzados.
Compañías públicas y privadas –algunas cotizan en el IBEX 35– resultaron beneficiarias de mano de obra gratuita en la mayoría de sectores productivos.
El trabajo esclavo forma parte de la querella argentina contra los crímenes del franquismo y la Ley de Memoria Democrática prevé hacer "copartícipes" de la "reparación" de los reclusos a las "organizaciones" implicadas.

El 'canal de los presos', construido con mano de obra esclava / RMHSA (CGT).
El 'canal de los presos', construido con mano de obra esclava / RMHSA (CGT).
El franquismo llegó al extremo de usar presos políticos como esclavos. Fiel a la explotación económica de los vencidos como "botín de guerra". Había que "reconstruir" el país y... ¿qué empresas emplearon mano de obra gratuita durante la dictadura? La iglesia, el ejército sublevado e instituciones públicas. Pero no sólo. Entidades privadas de casi cualquier sector se beneficiaron del empleo de más de 400.000 reclusos en régimen limítrofe a la esclavitud. Algunas cotizan hoy en el IBEX 35, herederas de aquellas actividades primigenias o extirpadas de su germen económico.
Para sortear la muerte por hambre o enfermedad, plato diario en las cárceles franquistas, incluso había detenidos que solicitaban su traslado a batallones de trabajadores forzados. Banús Hermanos, San Román, Huarte, Agromán o Dragados y Construcciones. Estas compañías, y otras muchas, aprovecharon la oportunidad que ofrecía el entramado diseñado a lomos de presidiarios "para alzar sus imperios económicos durante la dictadura franquista". Unos redimían condena, otros obtenían réditos de otro modo impensables. Así reza en el marco de la querella argentina que María Servini de Cubría instruye desde el Federal 1 de Buenos Aires, a denuncia del grupo de trabajo Recuperando la Memoria de la Historia Social de Andalucía (RMHSA) de CGT. Y en la ley andaluza de memoria, que plantea hacer a estas y otras muchas empresas "copartícipes" de la "reparación" de esas víctimas.

"Botín de guerra" para los golpistas

"Ferroviarias como Norte, MZA, Renfe, constructoras como Entrecanales, San Román, Huarte o Banús, mineras como Duro, Babero, transformadoras de metales como Babcock & Wilcox, Astilleros de Cádiz, La Maquinista Terrestre". Una relación que el director científico del proyecto Todos (…) los nombres, José Luis Gutiérrez Molina, completa con "órdenes religiosas, ayuntamientos, confederaciones hidrográficas y diversas administraciones de Justicia o gubernativas". "¿Números? Más de 400.000 presos susceptibles de ser utilizados, en Andalucía más de 100.000", enumera. Los derrotados, "botín de guerra" para las fuerzas golpistas.
Eran "trabajadores, jornaleros y campesinos", en gran parte, y debían cargar con el "esfuerzo de la reconstrucción" del país. Una tarea abierta hasta 1956 que el coautor del libro El Canal de los Presos. Trabajos forzados: de la represión política a la explotación económica cuantifica en "al menos 800 millones de euros". "Desde el pequeño taller a la gran industria vasca, catalana o andaluza –cuenta Gutiérrez Molina–, no hubo sector industrial, comercial, agrario o de servicios que no contara, en mayor o menor número, con trabajadores esclavos".
El anteproyecto de Ley de Memoria Democrática de Andalucía señala (artículo 19): "Reparación por trabajos forzados. La Administración de la Junta de Andalucía impulsará actuaciones para hacer copartícipes de las medidas de reconocimiento y resarcimiento a las organizaciones que pudieron utilizar los trabajos forzados en su beneficio". El Gobierno autonómico, con el nuevo marco legal que reconoce la mano de obra esclava en trámite, no desvela aún cómo motivará la participación de las empresas implicadas.
La empresa 'Huarte', en el Valle de los Caídos.

Empresas implicadas que no reconocen el "abuso"

¿Quién debe responder por esos delitos? "En el caso de Alemania las empresas pagaron, pusieron la mitad del fondo de indemnizaciones y la otra la puso el Estado", compara el coordinador de RMHSA, Cecilio Gordillo, que declaró por videoconferencia en febrero ante la justicia argentina y sugiere "candidatos a ser convocados por la juez Servini". Caso de "Florentino Pérez, de Dragados y Construcciones (ACS), José Manuel Entrecanales, de Entrecanales y Távora (Acciona), Gonzalo Ferre, de Infraestructuras Ferroviarias (ADIF), Julio Gómez-Pomar, de Renfe y Juan Miguel Villar Mir, de Huarte (OHL)". Actuales responsables de empresas, "o sus antecesoras", señala, que nunca reconocieron el "abuso". Como publicó Financial Times Magazine en el año 2003.
eldiario.es/andalucia se ha puesto en contacto con estas empresas, que han declinado hacer declaraciones al respecto. "No haremos ningún comentario sobre ese tema", una respuesta repetida que se extendió en la mayoría de los casos al momento en que, en teoría, la ley andaluza de memoria les conmine a participar en el reconocimiento a los trabajadores forzados. En ningún caso se negó la participación de las "antecesoras" de estas compañías e, incluso, hubo solicitud de información a este periódico "para conocer un poco más en qué consiste todo eso".
En sectores como la minería y la construcción, los presos fueron "imprescindibles". "El número de pantanos inaugurados por Franco, sin la mano de obra esclava, hubieran sido muchos menos, lo mismo que las líneas férreas, carreteras o aeropuertos", relata Gordillo. Obras, también, como el Valle de los Caídos. Para administrar los campos de concentración convertidos en "empresas de trabajo temporal", el régimen creó –el 11 de octubre de 1938– el Patronato Central de Redención de Penas por el Trabajo (PCRPT).
En su organigrama cabían, describe Gutiérrez Molina, "funcionarios de prisiones, de prensa y propaganda, un eclesiástico, un contable, varios ingenieros, auditores generales de los tres ejércitos y de los organismos públicos que más trabajadores empleaban". Como el Servicio Nacional de Regiones Devastadas, empresas ferroviarias intervenidas, el Servicio de Colonias Penitenciarias Militarizadas y la Compañía de Caminos de Hierros del Norte. Por cada día de trabajo, un preso redimía dos de pena. El Estado, que cobraba una cantidad a la empresa beneficiaria, pagaba un jornal –"aunque no siempre cumplía"– del que descontaba la comida y la ropa del recluso.

Empresas que solicitaron trabajadores forzados

En Franquismo y trabajo esclavo, una deuda pendiente, el investigador José Luis Gutiérrez Molina expone una relación de 90 empresas que solicitaron y les fueron concedidos penados como mano de obra forzada. Una treintena corresponden a organismos oficiales, once a la iglesia católica, ocho al Ministerio del Ejército y el resto a compañías privadas y una institución benéfica (Fundación Elorz).
Instituciones públicas que usaron presos: Secretaría General del Consejo de Estado, Astilleros de Cádiz, Consejo Superior de Protección de Menores, Sindicato Nacional del Espectáculo, Regiones Devastadas de varias provincias, gobiernos civiles, direcciones generales, ayuntamientos… además, entre otras, de la Fundación Generalísimo Franco y la Jefatura de FET de las JONS en Lérida.
La iglesia reclamó trabajadores esclavos para obras en parroquias, conventos y otros edificios de Madrid, Barcelona, Cuenca, Murcia o Valladolid. Como empresas privadas, aparecen relacionadas con la metalurgia (Múgica, Arellano y Cía., Babcock & Wilcox, La Maquinista Terrestre y Marítima, Talleres Mercier o Industrias Egaña), la minería (Carbones Asturianos, Minera Estaño Silleda, Duro Felguera, Minería Industrial Pirenaica o Minas de Sillada), la construcción (Sociedad Constructora Ferroviaria o Ibérica de Construcciones y Obras Públicas), agricultura, mecánica, zapatería, espartería y fábricas de muebles, cristal, guantes o alpargatas.
El propio autor, junto a Dolores Martínez, en El trabajo esclavo de los presos políticos del franquismo en Andalucía, repasan los campos de concentración y trabajo instalados en la región, con el número de reclusos que acogieron y las fechas en que estuvieron activos. Además, establecen un listado con la relación de obras en que intervinieron prisioneros, presos y penados en Andalucía entre 1936 y 1956. Una lista casi interminable "que no se ha estudiado a fondo".


.................................




dimecres, 25 de juny del 2014

el verb AFORAR

publicat a l'avui.cat


autor: FER

Mariam Ibrahim Ishaq

Publicat a l'ara.cat

Tornen a detenir la sudanesa condemnada a mort que havia estat alliberada

La jove, el seu marit i els seus fills han estat retinguts per agents de seguretat a l'aeroport, quan pretenien sortir del país

La jove sudanesa que dilluns es va lliurar d'una condemna a pena de mort per haver-se convertit al cristianisme ha estat detinguda aquest dimarts amb la seva família a l'aeroport de Khartum sense que hagin transcendit de moment els motius del seu arrest, segons han explicat a Efe fonts de la seva defensa.
Desenes d'agents de seguretat han detingut Mariam Ibrahim Ishaq, de 27 anys d'edat, el seu marit Daniel Wani i els seus dos fills, quan eren a l'aeroport de la capital sudanesa intentant viatjar a l'estranger.
Les autoritats han traslladat tota la família a un lloc desconegut, segons un advocat de la sudanesa, que va explicar que Ishaq tenia previst viatjar als Estats Units, aprofitant que el seu marit té passaport nord-americà encara que sigui d'origen sudanès.
El Tribunal d'Apel·lació de Khartum va decidir dilluns anul·lar la condemna a mort que penjava sobre ella, en considerar que la decisió en primera instància dictada contra la jove es va basar en "proves febles i contradictòries".
També va apuntar que hi va haver un error de procediment en anul·lar el matrimoni entre Ishaq i el seu marit, també de religió cristiana.
Segons el lletrat, aquest cas es va iniciar per les declaracions que va fer a la premsa local i la denúncia que va interposar davant la Policia el germà de la jove, que va amenaçar amb matar-la si ella no es retractava de la seva suposada conversió al cristianisme i es divorciava de el seu marit, a més d'assegurar que Ishaq estava "embruixada".
La tradició islàmica designa automàticament als fills d'homes musulmans com a seguidors també d'aquesta religió, i això va ser el que va passar amb Ishaq, que és de pare musulmà i mare cristiana.
Tot i les reiterades peticions de les autoritats judicials, ella mai va renegar de la seva fe i va assegurar que mai havia professat l'islam perquè sempre va ser educada per la seva mare.
El cas d'aquesta jove ha provocat fortes reaccions entre els governs occidentals i diferents grups de drets humans, després que un jutge la condemnés a morir a la forca el passat 15 de maig, tot i que li va oferir dos anys fins a complir la pena perquè pogués alletar el nadó del que en aquell moment estava embarassada i que va néixer el 27 d'aquest mes.

dimarts, 24 de juny del 2014

MARILYN HORNE



El dia 16 de gener d’enguany, Marilyn Horne va fer 80 anys, i els seus companys li van retre un homenatge en el Carnagie Hall


Sí, ja sé que vostès diran: waaapaaa, arribes tard a l’homenatge, i tindrien raó si no fos que servidora no pretén retre homenatge (que se’l mereix) sinó constatar que Marilyn Horne ha cantat tots els autors; no, aquí no els posarem tots, aquí solament posarem una mostreta, però si volen verificar si el que els dic és veritat només han d’anar a la xarxa, sí, home (o dona), facin aquest esforç (cal veure la mandra que els fa tot, eh!) el que ja és més difícil és fer-ho tot bé, i dona (o home) no diré que cf. Wagner sigui el seu fort, no, però en el cas d’aquesta cantant, diguem-ne que va de bé o ben passable a millor, mai un desastre. 
Ja m’ho sabran dir.
Handel
Leonard Bernstein
Rossini
Bach
Wagner
Copland
Beethoven
Bizet


I el moment més "estel.lat" de la serva carrera no podia ser cap altre que la seva aparició, abillada d'Ammeris de l'òpera Aida (Verdi), a The Muppets:

dilluns, 23 de juny del 2014

PRIMERA REPÚBLICA CATALANA

Publicat a Llibertat.cat

Discurs de Pau Claris on es va decidir la resistència contra els exèrcits d'ocupació de Felip IV

Reproducció del discurs de Pau Claris (President de la Generalitat que proclamà la I República catalana el 1641), a partir del qual es va decidir la resistència armada contra els exèrcits d'ocupació de Felip IV. El text ha estat reprduït anteriorment al bloc tristanydepinos

20/06/2014 El fil roig
(...) Heu escoltat atents la prèdica d'aquest meu docte prelat. Ara us prego, com a ciutadà particular, que escolteu els meus raonaments i, com a cap de la vostra Junta, us encarrego que examineu la substància d'aquestes i d'aquelles paraules, car jo sé que la meva opinió no prendrà forces en la meva autoritat per a persuadir-vos, ans en si mateixa. No crec que aquest baró que heu escoltat pensi diferentment del consell que us ofereix. No penso pas tan impiament, ni m'avindré a entendre que és el pastor mateix el qui mena les ovelles a l'estació del llop. Ans arribo a persuadir-me que aquells homes alletats per la servitud ignoren del tot aquella disposició i llibertat de l'ànim que ha de menester el vertader repúblic, per ventura el més prudent, o el més temperat, de tots els qui som ací. No, per cert, l'avantatge que ens porta no és altre que haver perdut el sentiment de tan exercitada la paciència en d'altres oprobis, puix que, com a nobilíssims catalans, voleu regular les vostres accions per la norma de les humilitats i llagoteries d'un home, antic cortesà. Heus ací Catalunya, esclava d'insolents; els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició; els nostres edificis, matèria de llur ira; els camins, esdevinguts segurs per la indústria de les nostres justícies, ara tornen a ésser infestats; les cases dels nobles els serveixen de fàcils hostatgeries; llurs sostres d'or i de pintures precioses cremen llastimosament en llurs fogueres. Però, com han de tractar amb reverència els palaus els qui no es refusen a ésser incendiaris de temples i doncs, davant totes aquestes desgràcies, n'hi ha que pretenen ara de persuadir-nos d'amples negociacions i mansuetuds. Vertaderament, el qui corregeix el foc amb delicades vares, més aviat l'ajuda que no pas el castiga. Divina cosa és la clemència; però, tocant a l'honra de sa casa, Crist mateix ens ensenya de descenyir-nos el cordill contra els seus enemics fins a tirar-los-en fora. Diu que hem d'emprar mitjans suaus; això és, sens dubte, acusar la nostra justificació.
Quant de temps fa, senyors, que patim? Des del 1626 aquest nostre país serveix de quarter de soldats. Pensàrem que el 1632, amb la presència del nostre príncep, les coses millorarien, i ens deixà amb major confusió i tristor: en suspens la República, imperfectes les Corts. Abans els suaus mitjans no s'acabessin, llargs dies pregàrem, ploràrem i escrivírem. Però ni els precs trobaven clemència, ni les llàgrimes consol, ni resposta les lletres. Rompre les venes al primer batec dels polsos, no ho aprovo. Vegeu, però, senyors, que molt dissimular amb els mals és augmentar-ne la malícia: allò que ara podreu estroncar amb una demostració generosa, no ho adobareu pas després amb molts anys de resistència. Com més us encareix la pietat del vostre príncep, tant més hem d'assegurar-nos que no castigarà la defensa com a delicte. Perquè l'àliga sigui la sobirana entre els ocells, no pas per això deixa d'armar d'urpes i de bec els altres ocells inferiors; jo crec que no és perquè hi competeixin, ans perquè puguin conservar-se. Els homes van fer els reis i no pas els reis als homes; els homes els van fer homes, perquè, si ells mateixos s'haguessin fet, més altament s'haurien fabricat. És clar: puix que essent ells a la fi homes fets per ells, a alguns, oblidant llur principi i llur f i, els sembla que amb la porpra han vestit una altra natura. Jo no comprenc pas dins aquesta generalitat tots el prínceps, ni pròpiament el nostre rei, ans reconec en la seva reial persona virtuts dignes d'amor i reverència. Però sigui'n il·lícit; de dir que, per al vassall afligit, tant se val que el govern es malmeti per malícia o per ignorància. Per a nosaltres, senyors, tals són els eíectes. Ací disputem de la causa, puix que, si veiem que per mitjans fàcils caminem vers la nostra perdició, ens convé mudar de via. Ja no cal ventilar si és que ens cal defensar-nos: ja ho ha determinat la fúria de qui ve a cercar-nos; sinó que hem de creure que no solament és conveniència temporal, sinó ans obligació en què ens ha posat la natura; són els mitjans allò que ara sembla més difícil de trobar. Enteneu, senyors, que ningú no es troba amb la perla en la superfície del mar. (...) Digueu-me: si és veritat que a tot Espanya són comunes les fatigues d'aquest imperi, com dubtarem que també sigui comú el desplaer de totes les seves províncies? Una ha de ser la primera que es queixi i una la primera que trenqui els llaços de l'esclavitud; a aquesta seguiran les altres. Oh! No us excuseu pas vosaltres de la glòria de començar primer! Biscaia i Portugal ja us han fet senyals; no és pas de creure que ara callin de satisfetes, sinó de respectuoses; també la seva redempció està a càrrec de la vostra gosadia. Aragó, València i Navarra, és ben veritat que dissimulen les veus^ però no pas els sospirs. Ploren tàcitament llur ruïna; í qui dubta que, quan sembla que són més humils. estiguin més a la vora de la desesperació? Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions. Demaneu als seus habitants si no viuen envejosos de l'acció que portem per a la nostra llibertat i defensa. Doncs, si aquesta consideració us promet aplaudiment i aliança dels regnes d'Espanya, no em sembla més difícil la dels seus auxiliars. Dubteu de la protecció de França, essent una cosa indubtable? Digueu: de quin cantó us ve el dubte? (...) Anglesos, venecians i genovesos, en Castella només hi estimen el propi interès; la busquen com a pont pel qual passen a llurs repúbliques l'or i la plata; si els seus tresors prenguessin un altre camí, aquell mateix dia haurien cessat llur amistat i aliança. Els atentíssims holandesos no hauran de veure amb mals ulls que repetim les petjades per on van caminar gloriosament a llur llibertat, ni ens negaran tampoc les assistències, si els les demanem, subministrades aquests dies a altres nacions, ja que, un cop introduïda la guerra a Espanya, els socors de Flandes hauran de ser més contingents, i tot això és favorable als seus designis. (...)
Qué és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? No sou, vosaltres, descendents d'aquells famosos homes que, després d'haver estat obstacle a la supèrbia romana, també van ésser assolí a la felicitat dels africans? No guardeu encara relíquies d'aquella sang famosa dels vostres avantpassats, que van venjar les injúries de l'imperi oriental que subjugava Grècia? I dels mateixos que després, contra la ingratitud dels Paleòlegs, en reduït nombre us vau estendre donant per segona vegada lleis a Atenes? Qui us ha convertit en uns altres? Jo no ho crec pas; sinó que penso que sou els mateixos i que no trigareu gens més a semblar-ho que el que tardi la fortuna a donar justa ocasió al vostre enuig. I quina de més justa en podríeu esperar que la de redimir la vostra Pàtria? (...) Si us detura la grandesa del Reí Catòlic, apropeu-vos-hi amb la consideració i li perdreu la por. (...) No veieu la potència del vostre Rei quants anys fa que pateix? Més aviat podríem dir, a la vista de les seves ruïnes, que la seva grandesa s'ha de mesurar per allò que ha perdut i no pas per allò de què ha fruït; tant és el que cada dia se li va perdent de nou. Si voleu places, moltes us n'oferiran Flandes i Llombardia, apartades ja de la seva obediència. Si voleu regions, pregu'nteu-ho a unes Indies i a les altres. Si voleu armades, el mar i el foc us en donaran raó. Si capitans, respondrà per ells la mort o el desengany. Alguns filòsofs han pensat, amb Pitàgoras, que les ànimes passen d'uns cossos als altres. I, certament, ho podem afirmar dels polítics en les monarquies, on sembla que la felicitat que anima llurs cossos, en deixar-los cadàvers, passa a donar esperit i alè a d' altres nacions oblidades: tal podem esperar que ens succeeixi. (...) Jo no sóc d'opinió que armeu els vostres naturals perquè, seguint el seu enuig, representeu batalles contin-gents. No dic que amb excessos sol·liciteu la indignació del rei; no dic que negueu a S. M. el nom de senyor; però dic que, prenent les armes amb ardidesa, procureu defensar-hi la vostra justíssima llibertat, els vostres honrats furs; que poseu guarnicions a les vostres viles i ciutats, que fortifiqueu allò que és feble, que repareu allò que és fort; que generosament demaneu satisfacció dels delictes d'aquests bàrbars que us oprimeixen; que aconseguiu llur allunyament de la nostra regió i el descans de la Pàtria. I que, si no l'aconseguiu, l'executeu vosaltres; aquest és el meu parer. O que, si també trobeu dura aquesta resolució, en aquest punt tractem tots plegats de desemparar i deixar d'un cop la miserable província a d' altres homes més venturosos. I si a mi, com aquell que més tendrament viu sentit les vostres llàstimes, em teniu per un company pesat quan amb aquesta llibertat us parlo, o si a algú li sembla que per més exempt del perill us hi duc més fàcilment, dic, senyors, que cedeixo tota l'acció que tinc al vostre govern. Torneu en bona hora als peus del vostre príncep, ploreu-hi: atieu amb la humilitat la insolència dels qui us persegueixen, i sigui jo el primer acusat en els seus tribunals. Llanceu al mar furiós del seu enuig aquest perniciós Jonàs; que, si amb la mort havia de cessar la tempesta i el perill de la Pàtria, jo mateix, des d'aquest lloc on em vau posar per mirar pel bé de la República, caminaré a la presència de l'enutjat monarca arrossegant cadenes, per ésser davant d'ella odiosíssim fiscal i acusador de les meves pròpies accions. Mori jo, mori infamement, i respiri i visqui l'afligida Catalunya».

dimarts, 17 de juny del 2014

JAUME SASTRE



Avui no me’n puc estar.

Els quatre de la família i alguna ànima desventurada que segueixen aquest bloc saben que se n’ha parlat molt poc de política, tot i que no evita posar-hi una mirada, bàsicament social. No obstant tampoc amaga, com poden observar per les icones de la seva dreta, que servidora és independentista, i no moderadament independentista, servidora ho és de sempre, des que tinc memòria no he estat cap altra cosa, sóc (i ara passo directament al jo) independentista de bandera no de butxaca. Com és un tema visceral per tothom (tant pels ho som com pels que no ho són) provo de no parlar-ne, cosa que tampoc sé si és gaire bona tal i com va assenyalar un amic no fa pas gaire. Ara bé… això no m’obstaculitza per tenir amics i bons amics que no ho són (d'independentistes), amb criteris antagònics, amics que se m’adrecen en castellà i jo, evidentment en català, i amb els quals això no ha estat mai un inconvenient que dificultés la relació, doncs hi ha un munt de coses que uneixen més que no pas allunyen.

I si faig aquesta declaració és per que sóc conscient que el que vindrà tot seguit pot aixecar sospites i fins i tot empipaments (realment vull dir emprenyaments) però desprès del que he llegit em els diaris digitals m’abraona una mica. Això és, la vaga de fam que va iniciar Jaume Sastre, de la qual els considero informats i m’abraona perquè passa per un heroi allà on jo hi veig…….

Desprès de 41 dies d’acció, Jaume Sastre amb el consens de la família i amics (en diuen Gabinet de Crisi) ha decidit posar fi a la vaga doncs segons els metges el seu estat és crític. Jo, i imagino que vostès també, ja sabíem que això acabaria així, en un no res. Quan un inicia una acció d’aquesta envergadura ha d’estar disposat a arribar fins el final, sí, fins al final, sinó més val que un (o una) no s’hi posi, doncs al capdavall queda com una rebequeria, sense haver assolit cap fita ni cap modificació i cessió per part del poder, en aquest cas, el govern de Bauzà i per extensió el PP, que hores d’ara se’n deuen estar fent un fart de riure, i quedant tota la lluita de milers de mestres, de pares i del món educatiu en un trist ridícul. Evidentment no seré jo qui li digui al Sr. Sastre que passi per un heroi i un màrtir i mori per la causa, deumenguard, però des un inici ja es veia avenir que la causa no esdevindria èpica i mentre ho he seguit i he vist la quantitat ingent de mostres d’adhesió no he pogut evitar mirar-m’ho amb distancia i amb el convenciment que això seria solament un sidral, que en un tres i no res passa d’efervescent a esbravat.

I ara em demano, aquesta vaga quin favor ha fet a la llengua? Quin ressò ha tingut fora del països catalans? Ens vantem d’estimar la nostra llengua però no fins el punt de mori per ella (altrament, comprensible), però llavors més val acceptar-ho i no fer passar bou per bèstia grossa. I de debò que lamento dir-ho, però crec, que s’ha aconseguit fer el ridícul més que cap altre cosa i que no ha beneficiat ni s’ha aconseguit res a favor de la llengua.

Per part nostre, que no som heroïnes ni tenim un sentit èpic de la vida, només ens cal seguir parlant en català, amb el convenciment que les llengües minoritàries no poden cedir ni un pam davant llengües fortes (això no és meu, això ho diu Bernardo Atxaga en el llibre El fill de l’acordionista, no em vull atribuir mèrits que no tinc) i si pensen que això ho dic solament pel castellà s’equivoquen, també ho dic per l’anglès (shopping, trekking, stress, plum-cake....), i en definitiva també ho dic per la pèrdua de modismes que la modernitat converteix en residuals i els arracona (disculpin l'autoreferència, ahir aquest bloc defensava: atac de feridura & ictus).

Passin un bon dia.

dilluns, 16 de juny del 2014

SLAWOMIR MROZEK


BALTASAR (Una autobiografia)
Slawomir Mrozek
Traducció: A. Rubió y J. Slawomirski
Acantilado
Barcelona 2014
248 pàgines



La gènesi d’aquesta autobiografia s’esdevé quan Slawomir Mrozek té un àtac de feridura (ara que tothom va d’entès en diuen un ictus), reitero i reivindico, atac de feridura, que li ocasiona un afàsia que l’incapacita per parlar i comprendre la pròpia la llengua, les altres no cal dir, i ha de començar de nou. Desprès d’un perllongat període de rehabilitació i de reincorporació el seu metge i la seva logopeda l’encoratgen, per tal de reiniciar la seva vida com escriptor, a fer aquesta autobiografia que més aviat són unes memòries. Alhora, durant aquest procés, té un somni semblant al del rei Baltasar (consultin la bíblia o la wiki) i ja que ha de començar de nou també canvia de nom i neix Baltasar.

Ah! Slawomir Mrozek és un escriptor i autor teatral polonès.

Abans d’entrar en matèria hi ha una nota del propi autor, a manera de pròleg, on s’hi recull aquest comentari:

“No busquen en este libro la descripción de mi iniciación erótica ni de su natural continuación, porque no la encontrarán. Estoy de acuerdo con la tesis de que esta clase de intimidad entre un hombre y una mujer es lo más importante del mundo, pero me abstengo de tocar este tema por su carácter exclusivamente privado y también por la flagrante injusticia que se ha instalado en la literatura: mientras los hombres hablan de estas cosas a voz en grito, las mujeres mayoritariamente permanecen calladas, y eso que tendrían mucho que decir. Esta unilateralidad de las confesiones me inspira una profunda desconfianza. Puesto que conozco a los hombres, conozco también su tendencia a fanfarronear, y esto me hace tratar sus memorias con una gran dosis de incredulidad”

Un cop ja sabem que se’ns estalviaran aquesta mena de tafaneries, ens trobem que l’autor segueix cronològicament episodis de la seva infantesa i adolescència, amb l’ocupació nazi de rerefons i a partir dels vint anys fins la seva fugida a occident, amb el núvol constant de Polònia com a país satèl·lit de la URSS, també trobem aspectes rellevants de caire familiar.

Ara bé, S. Mrozek passa per tots aquest temes, no diré que de manera epidèrmica, no seria just, però sí que sovint darrera els fets que se’ns mostren no hi ha una reflexió més profunda, en certa manera hi ha una certa trampa, ja que si bé no es pot dir que és mostri condescendent amb ell mateix, si evita entrar en aquells aspectes que possiblement li resultin més molestos o que fins i tot, gosaria dir, ni ell mateix en vol fer una introspecció, cf. La seva germana.

De tota manera, no estan mancades d’interès, tenen una certa gràcia però no aporten gaire cosa en allò que seria context social  tant pel que fa al període nazi a Polònia com el període de la Polònia comunista (d’ambdós temes se n’ha escrit força), en el primer cas, i ho dic com atenuant, perquè Mrozek durant aquest temps va viure a cavall entre Cracòvia i diferents pobles on hi vivien familiars, és a dir que del ghetto de Varsòvia hem d’entendre (ja que no ho anomena) que no en sabia res, probablement perquè a aquelles vil·les arribava la informació força esbiaixada, perquè l’autor encara no era adult i no era jueu.

La traducció correcte.