dijous, 28 de juny del 2012

PELLÉAS ET MÉLISANDE


PELLÉAS ET MÉLISANDE
Música: Claude Debussy
Llibret: Maurice Maeterlinck

Pelléas: Jean-Sébastien Bou
Golaud: Laurent Naouri
Arkel: John Tomlinson
El petit Yniold: Olatz Saitua
Metge / Pastor: Kurt Gysen
Mélisande: María Bayo
Geneviève: Hilary Summers

ORQUESTRA SIMFÒNICA I COR DEL GRAN TEATRE DEL LICEU
Director Música: Michael Boder
Director artístic: Robert Wilson
Direcció del Cor: José Luis Basso

Coproducció: Opéra National de Paris / Festival de Salzburg (reposició realitzada amb la col·laboració del Teatro Real de Madrid)

27 de juny de 2012


Ahir dia d'estrena al Liceu de Barcelona d'aquesta òpera.

Allò més remarcable de la nit va ser la bellíssima música de Debussy, plena de descripcions, la bona direcció de Michael Boder i la esplèndida resposta dels músics de l'orquestra a la direcció del mestre Boder.

Quan la dramatúrgia, està en la línea de Robert Wilson, d'aparença estàtica (tot i que quan hi pensem ens adonem que no és així), pocs elements en escena però significatius, treball bàsicament amb el blanc (la llum) i el blau..... Robert Wilson és un director al qual s'hi entra o no, però no sol admetre criteris ambigus, tot aquest idiolecte wilsonià és molt addient per a Pelléas et Mélisande, ara bé..... espero que Robert Wilson canviï en un futur una mica el registre, ja n'ha fet unes quantes amb el mateix criteri i l'espectador ja no experimenta cap sorpresa.

Les veus. Maria Bayo no ha estat mai santa de la meva devoció i no he entès mai els elogis que se li dediquen, en el repertori barroc la trobava (en passat) acceptable i poca cosa més, entendran doncs que no demostri el més mínim entusiasme per aquesta cantant, que fins i tot ahir em va semblar detectar un cert tremolor a la veu, tot això en un paper que demana més aviat expressivitat que no pas una veu portentosa i tot i així, a criteri d'aquest bloc no va estar gens reeixida.

Força bé i expressiu va estar Laurent Naouri (Golaud), remarcable Kurt Gysen, inaudible Olatz Saitua (ho sento), Hilary Summers força acceptable; Jean-Sébastien Bou (Pelléas) té una veu anodina i de corda inidentificable i John Tomlinson, em sap molt de greu, però va mostrar evident símptomes d'irrecuperables temps perduts.

Ara bé, si vostès m'ho demanen els diré que s'acostin a veure-la perquè les bonhomies (música, direcció orquestral i la pròpia orquestra) s'ho valen.

Pel resum argumental cliquin aquí, ja poden imaginar que si la Méli mort, és un drama.

Un parell de fotografies de la producció:




El video promocional:


dijous, 21 de juny del 2012

OBC TEMPORADA 2012-2013


L'auditori ja ha penjat a la seva pàgina web la programació de l'OBC per la temporada vinent.

Hi ha dues opcions de consulta:

1 - concert a concert:

2 - descàrrega del llibret sencer


 De res.



diumenge, 17 de juny del 2012

PAUL GULDA

Ho poso per que sí, perquè em ve de gust i espero els agradi.


dissabte, 16 de juny del 2012

EL CEMENTIRI DE PRAGA


EL CEMENTIRI DE PRAGA
Umberto Eco
Traducció: Carme Arenas Noguera
Rosa dels Vents
Barcelona 2010
569 pàgines


Primerament els diré que aquest llibre està molt ben traduït per la Carme Arenas Noguera.

Dit això, anem directament el llibre i el seu contingut.

En el seu moment ja se’n va parlar força d’El Cementiri de Praga i sovint no amb grans elogis, bàsicament allò que es va dir és que no era la millor novel·la (històrica) d’Umberto Eco. I aquest bloc és de la mateixa opinió.

Elsgustosreunits no és gaire procliu a llegir novel·la  històrica, admeto que sóc poc flexible, o llegeixo història o llegeixo novel·la però desconfiu d’aquest híbrid anomenat novel·la històrica,  i honestament no ne llegit gaire. En el cas que ens ocupa l’he llegida com una novel·la i tot i que al final, a manera d’epíleg, se’ns indica que tots els personatges, llevat del protagonista, han existit, han dit, han escrit i han fet tot el que surt en el llibre, el propi tractament que Umberto Eco dona al teixit argumental és de novel·la i així la hi pres, tot i que no dubto  de la seva rigorositat històrica.

A criteri d’aquest bloc, el problema principal rau què no saps cap on va i s’arriba amb la pregunta, que m’ha volgut explicar?, evidentment no és que no tingui contingut, però no saps si ens ha volgut mostrar la visió demoníaca que hi havia dels jueus, visió pèrfida que s’estén també els maçons; si ens vol assenyalar les pràctiques poc edificants de la policia, dels serveis d’espionatges, dels complots (cf. el cas Dreyfuss) i que són aplicables a qualsevol país, si dels jesuïtes,  o potser ens ho vol mostrar tot i aquest seria el propi objectiu i raó de ser d’aquest llibre, tampoc és que el lector@ es perdi, és que sembla que va una mica a la deriva.

Com a novel·la no és gaire reeixida, pel que fa a la seva vessant històrica, particularment m’ha interessat la visió extremadament malèfica que hi havia dels jueus en determinats sectors i no podem deixar  de pensar que podia ser ben bé el cultiu d’allò que va esdevenir en el s.XX.

I no sé que més dir-los per què tampoc els puc engrescar a llegir-lo, si ho fan tindran molta informació que potser no coneixen, si busquen bona literatura mirin altres opcions.






diumenge, 3 de juny del 2012

ADRIANA LECOUVREUR


ADRIANA LECOUVREUR
Música: Francesco Cilèa
Llibret: Eugène Scribe – Ernest Legouvé

Adriana Lecouvreur: Barbara Frittoli
Maurizio: Roberto Alagna
Princesa de Bouillon: Dolora Zajick
Michonnet: Joan Pons
Abate di Chazeuil: Francisco Vas

Direcció musical: Maurizio Benini
Direcció d’escena: David McVicar
Reposició: Justin Way
Escenografia: Charles Edwards
Vestuari: Brigitte Reiffenstuel
Il·luminació: Adam Silverman

Orquetra I Cor del Gran Teatre del Liceu
03 de juny de 2012


Abans de continuar, si volen saber de que va aquest dramon, ei! de categoria, eh! cliquin aquí 
.
El meu amic del bloc La Mirada de Mantua ja en va avisar que el Roberto Alagna estava extraordinari en aquest paper, i és cert, desprès d’uns anys d’incertesa sembla que ha trobat de nou el camí del seus inicis, un cantant brillant i que en la òpera d’avui se’ns ha mostrar ple de facultats, expressiu i pletòric.

Dit això ens queda la resta. En ocasions anteriors ja he comentat que Barbara Frittoli no m’agrada gaire, si més no, en els papers mozartians, bé..... avui tampoc m’ha convençut, ha estat expressiva i ha cantat amb convenciment, ha anat de menys a més, a l’inici amb un molest tremolor que ja he comentat en d’altres entrades precedents, honestament, només puc atribuir els bravos i els aplaudiments que se li han dedicat a la fam del públic de tenir una diva a qui afillar, però que les qualitats vocals de Barbara Frittoli no passen de ser correctes.

Diuen que Dolora Zajick ja no és el que era, alguna cosa hi ha, però si el que li queda és el que hem sentit avui encara ens ho pot fer passar força bé unes temporades (no gaires) més i de Joan Pons, em sap molt de greu de dir, doncs se l’estima molt, que ell sí que ja no és el que era i que hauria d’emprendre un comiat digne i creguin-me que comento això amb molta tristesa. I Francisco Vas que em penso que en el Liceu ha fet tots els papers de comprimari de l’auca, no ha decebut, coneix el seu registre i sap com fer-lo servir.

La producció, d’aparença clàssica i conceptualment molt efectiva, ja que McVicar no ens fa oblidar mai que estem en un teatre, amb una òpera que parla de teatre i que dins de la mateixa obra s’hi fa teatre.

Molt bé l’orquestra i la direcció del mestre Maurizio Benini, ha ho ha fet benini (perdonin, però no me ne pogut estar).

Per acabar comentar-los una anècdota, avui era la darrera representació d'aquesta òpera i els cantants han estirat fins a fer-lo sortit del coverol al mestre apuntador Jaume Tribó, servidora no ha havia vist mai. Ha estat un gest simpàtic.

El video de la producció que hem vist avui:


dissabte, 2 de juny del 2012

...MI FAI DIMENTICARI IDDIO


 
...això és el que canta Scarpia en el famós Te deum de l'òpera Tosca de Puccini.

I a què ve a tomb? doncs a res... o sí....., de vegades no puc dormir i avui ha estat el cas i he pensat.... "mira, et poses un Te Deum i qui sap si et vindrà la son..." clar que haués pogut buscar un Te Deum més litúrgic i no aquest que enlloc de fer dormir et desvetlla de mala manera, però la litúrgia i aquest bloc no sempre coincideixen. Així doncs he estat mirant Te Deum’s per diferents cantants, bé..... per ser exactes he anat directament al punt culminant de l’escena , que és quan Scarpia  recita (o canta, o pronuncia, segons les facultats del cantant) “... Tosca, mi fai  dimenticari Iddio...”

No fa pas gaire vaig comentar que Bryn Terfel era un bon Scarpia, però no repetiré, aquest boci que el deixo m’agradat molt, Ettore Bastianini, i si volen anar directament a aquest punt, a partir del minut 3’16.

Ah! la son no m’ha revingut i Puccini no és una primera opció d’aquest bloc com a compositor, i es que una nit de vetlla involuntària que escruixir el cervell.