2012

AGUIRRE, EL MAGNÍFICO

AGUIRRE, EL MAGNÍFICO Manuel Vicent Alfaguara Madrid 2011 256 pàgines

Probablement jo no hagués llegit mai aquest llibre si no hagués estat per la insistent recomanació d’un amic.

En això de les lectures solc guiar-me més aviat per la intuïció que per recomanacions, o bones crítiques o forts desplegaments en llibreries, i puc dir que aquesta intuïció solament m’ha fallat un cop, quan em vaig posar carallot no volent llegir el llibre Camí de Sirga de Jesús Moncada, del qual després ho he llegit tot i de manera reiterada, considerant  que Jesús Moncada és un del millors escriptors universals.

Aquest cop la meva intuïció tampoc em fallava. Aquest és un llibre que no sé pas a qui pot interessar i no és que Manel Vicent escrigui malament, no-no, i com en sap, utilitza el personatge per fer un itinerari per diferents esdeveniments de l’Espanya franquista i post-franquista i potser aquí és el punt més interessant: veure com els clandestins de l’època del dictador van mudar de samarreta i calçotets (i perdonin, però de camisa és massa poc) quan va arribar això que els espanyols s’entesten a dir-nos que és democràcia, però sense perdre mai de vista que l’eix del llibre és Jesús Aguirre, 18^è duc consort de la Duquessa d’Alba.

Manuel Vicent va conèixer de primera mà Jesús Aguirre, i se li nota que l’aprecia tot i que no se’ns amaguen algunes  característiques personals. S’agraeix que no faci tafaneria de la seva homosexualitat,  i que no defensi ni judiqui  les seves ganes d’ascendir en societat.

Honestament, i em sap molt de greu pel meu amic, aquest llibre és totalment prescindible.

TOT EL QUE TINC, HO DUC AL DAMUNT

TOT EL QUE TINC, HO DUC AL DAMUNT Herta Müller Traducció: Joan Fontcuberta i Gel Bromera Alzira 2010 262 pàgines

Aquest bloc no queda enlluernat pels premis Nobel, sovint la concessió de premis, i aquest a criteri d’aquest bloc aquest premi no n’està absent, té un rerefons aliens a la literatura pròpiament.

Com ja he comentat en d’altres ocasions elsgustosreunits no té cap interès en estar “al dia” i deixa que el temps vagi fent la seva. Així doncs, dos anys desprès que li fos concedit el premi Nobel, he trobat a la biblioteca aquest llibre i vaig pensar que potser era el moment de saber qui era aquesta escriptora.

D’ella en trobaràn força informació a la xarxa, així doncs entrarem directament el llibre.

El narrador explica en primera persona la seva estada en un lager soviètic en el decurs de la segona guerra, a l’inici ens diu alguna cosa d’ell, de la família i al final del retorn a la llar, l’estranyesa.... però el gruix de la narració és la vida en el lager, les persones, les penúries i el gran protagonisme de la fam. Dit així pot semblar un llibre més sobre la segona guerra, però aquí ens adonem que no tot van ser camps d’extermini o que a més a més dels camps d’extermini alemanys, en altres indrets també les hi passaven magres. 

Com hi arriba el protagonista en aquest lager?, podríem dir, per analogia, que és com quan els republicans van arribar França i els van tancar en camps com el d’Argelers . En els lager es treballava pels russos, i els qui hi estaven eren mà d’obra que utilitzaven per fer una Rússia gran. I tot escrit amb una refinada cruesa i a voltes fins i tot meticulosament gràfica.

També m’han agradat algunes reflexions que s’hi fan.

Literàriament he de dir que m’ha semblat molt bona escriptora, aconsegueix allò que pretén, remoure’ns els budells (literal),  fent bona literatura.

El recomano? No sé pas que dir-los, no és un llibre complaent, clar que no tots els llibres ho han de ser, però..... aquest és poc complaent, tot i que no arriba a l’extrem d’Elfride Jalinek, de la qual tampoc vaig  recomanar mai Les Amants, tot i que em va agradar molt.

EL DIMONI ESCUAT

uns tastets, jo ja tinc el meu preferit. Quin és el vostre.....

FAUST i una addenda

Veuran…. Les entrades el bloc provo de fer-les aviat per si de cas l’endemà no tinc temps i aquest cop les preses potser no han estat bones conselleres.

A l’entrada anterior, vaig comentar que la producció entenia que Mephistophélè i Faust eren dues cares de la mateixa moneda, bé aquesta va ser la meva primera impressió, però aquest matí, rememorant, he pensat que potser no, i que ben bé podia ser el criteri, “Déu va tenir el seu ungit: Crist, Mephistophélè adopta un ungit: Faust”, que com a concepte encara em sembla més encertat. I com aquest bloc no té inconvenient a rectificar, aquí els ho deixo, també hi ha la possibilitat que no sigui cap de les dues coses i que com en literatura, al capdavall, el llibre el fa el lector, en aquest cas l’espectador(a).

En tot cas, si non é vero é ben trobato, i si tot és un invent d’aquest bloc doncs egcortin ma pencho una medaya.

Ah ! aquest cop varem tenir de mestre(ssa) de cerimònies durant les pauses a la mezzo Joyce diDonato a qui algú li hauria de dir que no es pinti els llavis, si més no, de vermell fuoco, tot i els esforços per no pensar-hi, em semblava el Joker de Batmann, i vostès diran….. donaaaa, i calia dir-ho ? doncs, si, perquè la Joyce diDonato és una cantant que m’agrada i com penso que la seva imatge probablement la preocupi, qui sap si algú llegeix aquest bloc i li fa arribar. Si,si, ja poden riure, però aquest bloc que llegeixen quatre i tres són família (és un dir), ja ha tingut dues sorpreses inesperades.

A l'entrada anterior els vaig deixar tres opcions, avui els en deixo la millor opció, un tòpic? si, però trobin un de millor i enmudiré

Ah! i els torno a deixar aquest fragmnent de l’òpera Faust, no me’n puc estar, hi sento una flaca amb aquest video, els motius? Vostès mirin-se’l.

FAUST

F A U S T Música: Charles Gounoud Llibret: Jules Barbier – Michel Carré Faust…..Jonas Kaufmann (tenor) Méphistophélès…..René Pape (bass) Marguerite…..Marina Poplavskaya (soprano) Valentin…..Russell Braun (baritone) Wagner…..Jonathan Beyer (baritone) Siébel…..Michèle Losier (mezzo-soprano) Marthe Schwerlein…..Wendy White (mezzo-soprano) New York Metropolitan Opera Orchestra and Chorus Conductor…..Yannick Nézet-Séguin. Production: Des McAnuff Set Designer: Robert Brill Costume Designer: Paul Tazewell Lighting Designer: Peter Mumford Choreographer: Kelly Devine Video Designer: Sean Nieuwenhuis

De nou una producció en directe des el Metropolitan de Nova York exhibida en el cinemes Icària de Barcelona.

Per saber l’argument i seguir el llibret, cliquin aquí.

Mirin, hi ha òperes que en lloc d’anar a més van a menys, és a dir, que sovint passa que com més s’escolta una òpera és probable que ens acabi agradant, en el meu cas, amb Faust, és el contrari, potser perquè l’he vist dos cops amb poc temps, però certament a millor no va; avui se m’ha fet llaaargaaaa, i és una òpera la qual se li veuen les costures, té moments realment molt bonics barrejats amb d’altres que semblen de farciment i que freguen la banalitat, aquests moments que no aporten res solen ser aquells on s’introdueix un ball (els francesos són molt aficionats a les incursions de ball en una òpera, encara que no vingui a tomb), però bé no retallaren les òperes per allà on no ens agradin - a veure si algú m’escolta i deixa de retallar els recitatius en aquelles òperes que en porten -.

Clar que vostès podran dir que potser a servidora no li agraden les òperes llargues – aquesta té tres actes, tampoc és tant -, però aquest argument els ho haig de refusar, aquest bloc que no pot dir que sigui wagnerià, aguanta sense problema les òperes de wagner .

Com sempre, a pams. La producció anodina, ubicada en el que vol ser la fàbrica de la bomba atòmica, amb la fumarada-bolet inclosa, però no se'n surt. El cor força bé, també s'han mostrat atents l'orquestra i el director. Res destacable del vestuari . La direcció escènica millorable, però la idea de fer de Faust i Mephistòphélès dues cares de la mateixa moneda, com a concepte ha estat bé.


La realització per a cinema de Yannick Nézet-Séguin, en algún moment desencertada, deixant fora de quadre espais on passava l'acció.

Com em fa molta mandra repetir-me, dir-los que allò que vaig comentar sobre Jonas Kauffmann quan vaig fer l’entrada sobre l’òpera Tosca segueix vigent, però si vull ser justa, dir que avui no ha babejat.

René Pape, segueix essent tant bon cantant com sempre, però m’ha semblat detectar la veu una mica cansada.

La sorpresa, per aquest bloc evidentment, ha estat Russell Braun (Valentin) que ha cantat molt bé. Michèle Losier (Siebel) paper masculí que interpreta una dona, ha estat eficaç. Wendy White (Marthe Schwerlein) té tan poc paper que gairebé és vist I no vist, l’apreciació ha estat bona; Jonatjhan Beyer (Wagner), justet, Marina Poplavskaya (Marguerite), doncs..... mirin..... jo aquí els deixo uns videos i vostès, si tenen la paciència de veure’ls en treuen les seves pròpies conclusions:

Això és el que hem vist: 

Gounod Faust - Jewel Song, Marina Poplavskaya from Larry Murray on Vimeo.

altres opcions:

això és el hem vist:

altres opcions:

CÓMICA TRIBU

CÓMICA TRIBU Historias alrededor del teatro Joan Lluís Bozzo Lumen Col·lecció Palabra en el Tiempo Barcelona 2001 222 pàgines

Desconeixia que Joan Lluís Bozzo, integrant i director de la companyia de teatre Dagoll Dagom, tingués vel·leïtats literàries fins que vaig trobar aquest llibre.

Com ja se’ns insinua en el títol, els vuit relats que integren aquest llibre estant dedicats al teatre. Exactament a personatges, que sense ser arquetips sí són característics i per tal que no tinguem la temptació de posar nom i cognoms, els protagonistes de cadascun dels contes se l'anomena per allò que el caracteritza, cf. El Autor Consagrado, El Actor de Cine Habitualmente Ausente, el Director de Escena......

Els llibre està escrit de manera amena, i de vegades amb molt bon humor però mai grotesc i potser una de les seves gràcies és que els personatges, passen de ser protagonistes d’un relat a personatge de repartiment en els altres contes i així, els membres de la tribu ens els anem trobant, és a dir que l’autor no els abandona mai i també diríem que l’autor els estima, no omet cap dels seus defectes però tot i així els estima tal com són. Però això mateix, i que algun relat és una mica llarg,  fa que ens troben amb una certa reiteració.

Literàriament, el llenguatge és fluid i la construcció dels personatges sòlida; per ser el primer llibre de Joan Lluís Bozzo resulta força acceptable, però sempre cal tenir present que la primera feina de J.LL. Bozzo és la d’home de teatre.

DON GIOVANNI

DON GIOVANNI Música : Wolfgang Amadeus Mozart Llibret:  Lorenzo da Ponte Don Giovanni                     Peter Mattei Il Commendatore             Kwangchul Youn Donna Anna                       Anna Netrebko Don Ottavio                       Giuseppe Filianoti Donna Elvira                      Barbara Frittoli Leporello                            Bryn Terfel Zerlina                                 Anna Prohaska Masetto                              Štefan Kocán Director musical               Daniel Barenboim Director artistic                 Robert Carsen Vestuari                              Brigitte Reiffenstuel Llum                                    Robert Carsen                                              Peter Van Praet

Aquest bloc torna a parlar de Don Giovanni, aquest cop la representació que els cinemes Girona de Barcelona ens han ofert en directe des de la Scala de Milà, teatre que amb aquesta òpera inicia la seva temporada 2011-2012.

I com estic molt enfadada no posaré el filtre. Amb aquesta producció que La Scala ha triat per encetar la staggione, ha fet el ridícul, ha donat mostres de provincianisme, per no parlar de la poca sensibilitat que ha demostrat, en una producció econòmicament desmesurada, llevat de l’escenografia, tenint en compte els moments crítics que viuen els italians (i tothom en general). I tot això per arribar a un capdavall ben fallit.

Com els dic, l’escenografia és austera, en el sentit que, comparat amb la resta, no és cara. Robert Carsen que sol ser un director artístic força estimulant, aquí ha ideat una posada en escena sense gaire novetats, sense cap troballa rellevant, però sí ha estat encertat en el concepte, portant la sala de la pròpia Scala dins l’escenari, mitjançant un taló que feia de mirall (això no és nou, ja ho va Gilbert Deflo en l’Orfeo de Monteverdi al Liceu dirigit per Jordi Savall) i mitjançant uns grans panells on hi havia el taló de tela de la Scala pintat, es construïen les escenes, i quan convé aquests panells se’ns mostren per darrera amb les motllures que els subjecten, aconseguint que no oblidem en cap moment que Don Giovanni és un personatge que viu damunt d’un escenari, que no és real,  esdevenint el propi Don Giovanni, un mestre de cerimònies.

Provincià?. Sí, ha fet venir per aquesta producció cantants “haiga” (el má grande qu’haiga). Començaren per Anna Netebko, sens dubte una esplèndida cantant, però que li fa pensar que pot ser una bona Donna Anna?; Bryn Terfel de qui fa pocs dies vaig elogiar de manera entusiasta el seu Scarpia de la Tosca, queda molt lluny de ser un digne Leporello; Barbara Fritolli no en va agradar en el paper de Donna Elvira en el Metropolitan i aquí encara m’agradat menys; Giuseppe Filianoti hagués pogut cantar un Don Ottavio acceptable si no hagués estat que el director li ha fet cantar les dues bellíssimes àries amb uns lletjos ornaments; Anna Prohaska (Zerlina) una veu petita però se n’ha sortit millor en el segon acte que en el primer, Štefan Kocán (Masetto) ha defensat el seu paper amb solvència i m’atreveixo a dir que hagués estat un Leporello convincent; el Commendattore de Kwangchul Youn, bé… però sense anar més enllà i arriben a Peter Mattei (Don Giovanni) que és qui ha donat millor el paper i ha cantat com Mozart demana.

I com demana Mozart (és un dir)? Doncs….. amb amor, la música de Mozart no solament demana admiració, o executar-la amb fidelitat, a criteri d’aquest bloc, la música de Mozart demana que se l’estimi com potser cap altre compositor. I el que avui han fet a La Scala és una falta total de respecte cap aquest autor. Tanta cura que posen els teatres per representar Wagner el més fidedigne possible i el mateix podríem dir de Verdi, i amb Mozart sembla que tothom s’hi atreveix, bé….. perquè continuar… no cal perdre més el temps.

El cor ha estat força bé, no així l’orquestra que no passa de regular i pel que fa Daniel Barenboim ha dirigit un Don Giovanni pesantós i avorrit, clar que potser els haig d’aclarir que aquest bloc no sintonitza en la manera d’interpretar i executar (pianista i director) la música del Sr. Barenboim. Quan penso en la seva interpretació d’El Clave ben Temperat de Bach, allà on els dits haurien de ballar ell els hi clava, però bé… ara això no toca.

Bona nit.