Sóc Sílvia Fortuny, divulgadora cultural, i allò que faig i allò que m’agrada ho he reunit en aquest bloc. contacte: aquittania@gmail.com
dilluns, 24 de desembre del 2012
dissabte, 22 de desembre del 2012
diumenge, 2 de desembre del 2012
LA CLEMENZA DI TITO
LA CLEMENZA DI TITO
Música: Wolfgang Amadeus Mozart
Llibret: Caterino
Tommaso Mazzolà
Intèrprets:
Servilia Lucy Crowe
Vitellia Barbara Frittoli
Sesto Elına Garanca
Annio Kate Lindsey
Tito Giuseppe Filianoti
Publio Oren Gradus
Director Harry Bicket
Director, escenògraf i dissenyador
de la producció Jean Pierrre
Ponnelle
Cor i orquestra del Metropolitan
Opera House de N.Y.
|
|
Nova retransmissió operística des el
Metropolitan de Nova York en el cinemes Icària de Barcelona.
Aquesta producció és conceptualment
antiga, això no és ni millor ni pitjor, tot depèn de com ho assumeixi l’espectador.
És antiga per la pròpia producció escènica, és una producció dels anys vuitanta
del justament valorat J.P. Ponnelle i probablement fa vint anys fou una
producció encomiable (dedueixo) però que
en aquests moments cal contextualitzar-la i evitar les comparacions amb les
produccions actuals, i també és antiga (sense ànim pejoratiu) per la pròpia
orquestra, ja tots estem molt habituats a les interpretacions de caire
historicista i l’ampul·lositat d’una gran orquestra ens trasllada justament a
vint o trenta anys enrere; en definitiva: ubiqueu-m’ho tot en el moment
operístic adequat.
Dit això, entrem directament a les
veus.
Giuseppe Filianoti (Tito) va ser un
cantant anodí tota la vetllada que al final del segon acte va fer un parell d’estrafets
en la veu que no van ajudar a millorar el seu pas per aquesta òpera, a criteri
d’aquest bloc té una veu mancada de personalitat, i tot i que no és el més rellevant en una òpera,
és un cantant sense gaire recursos escènics.
De Barbara Frittoli (Vitellia) ja he
comentat en d’altres ocasions que no és una cantant que m’agradi gaire i com
més va més cobejo aquest criteri, i ahir va mostrar una veu més aspre que
aquest bloc no havia detectat en d’altres ocasions.
Lucy Crowe (Servilia) té una veu prou
adequada per a la música barroca i clàssica però que ahir no va estar tant
alçada com en d’altres ocasions en que l’he poguda escoltar en una altre repertori,
no obstant la valoració, sempre a criteri meu, és positiva.
Oren Gradus (Publio) és un baix
eficaç va interpretar el seu paper amb honestedat i sense dificultats però no
romandrà a la meva memòria
I sens dubte les triomfadores per mèrits propis van ser les
dues mezzos Elina Garanca (Sesto) i Kate Lindsey (Annio), totes dues assumint
papers masculins que van saber defensar i transmetre amb convenciment i amb
unes facultats vocals en un moment àlgid. Totes dues han estat molt bé i no es
pot destacar una més que l’altra, més aviat afegir que Elina Garanca té una veu
més fosca que embolcalla i Kate Lindsey tot i ser de la mateixa corda vocal té
un timbre més líric.
El cor aquest cop va estar passable.
L’orquestra va respondre a les
indicacions del director Harry Bicket que va dirigir amb eficàcia.
Ah! i com va dir l’enyorat director i
mestre Carlo Mª Giulini, aquí sempre hi ha Mozart.
Si volen saber de què va el tema
aquí.
Els videos (aclariment, de Kate
Lindsey no he trobat cap video en el paper que ens ocupa i el video que els
deixo és imperfecte, però podran copsar les habilitats d’aquesta cantant)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)