dilluns, 24 de desembre del 2012

dissabte, 22 de desembre del 2012

UN FOTOGRAMA

De la pel.lícula GET THE GRINGO (Vacaciones en el infierno), adonin-se de la foto del darrera:



diumenge, 2 de desembre del 2012

LA CLEMENZA DI TITO



LA CLEMENZA DI TITO
Música: Wolfgang Amadeus Mozart
Llibret:  Caterino Tommaso Mazzolà

Intèrprets:
Servilia            Lucy Crowe
Vitellia            Barbara Frittoli
Sesto               Elına Garanca
Annio              Kate Lindsey
Tito                 Giuseppe Filianoti
Publio             Oren Gradus

Director           Harry Bicket

Director, escenògraf i dissenyador de la producció       Jean Pierrre Ponnelle

Cor i orquestra del Metropolitan Opera House de N.Y.



Nova retransmissió operística des el Metropolitan de Nova York en el cinemes Icària de Barcelona.

Aquesta producció és conceptualment antiga, això no és ni millor ni pitjor, tot depèn de com ho assumeixi l’espectador. És antiga per la pròpia producció escènica, és una producció dels anys vuitanta del justament valorat J.P. Ponnelle i probablement fa vint anys fou una producció encomiable  (dedueixo) però que en aquests moments cal contextualitzar-la i evitar les comparacions amb les produccions actuals, i també és antiga (sense ànim pejoratiu) per la pròpia orquestra, ja tots estem molt habituats a les interpretacions de caire historicista i l’ampul·lositat d’una gran orquestra ens trasllada justament a vint o trenta anys enrere; en definitiva: ubiqueu-m’ho tot en el moment operístic adequat.

Dit això, entrem directament a les veus.

Giuseppe Filianoti (Tito) va ser un cantant anodí tota la vetllada que al final del segon acte va fer un parell d’estrafets en la veu que no van ajudar a millorar el seu pas per aquesta òpera, a criteri d’aquest bloc té una veu mancada de personalitat, i  tot i que no és el més rellevant en una òpera, és un cantant sense gaire recursos escènics.

De Barbara Frittoli (Vitellia) ja he comentat en d’altres ocasions que no és una cantant que m’agradi gaire i com més va més cobejo aquest criteri, i ahir va mostrar una veu més aspre que aquest bloc no havia detectat en d’altres ocasions.

Lucy Crowe (Servilia) té una veu prou adequada per a la música barroca i clàssica però que ahir no va estar tant alçada com en d’altres ocasions en que l’he poguda escoltar en una altre repertori, no obstant la valoració, sempre a criteri meu, és positiva.

Oren Gradus (Publio) és un baix eficaç va interpretar el seu paper amb honestedat i sense dificultats però no romandrà a la meva memòria

I sens dubte les  triomfadores per mèrits propis van ser les dues mezzos Elina Garanca (Sesto) i Kate Lindsey (Annio), totes dues assumint papers masculins que van saber defensar i transmetre amb convenciment i amb unes facultats vocals en un moment àlgid. Totes dues han estat molt bé i no es pot destacar una més que l’altra, més aviat afegir que Elina Garanca té una veu més fosca que embolcalla i Kate Lindsey tot i ser de la mateixa corda vocal té un timbre més líric.

El cor aquest cop va estar passable.

L’orquestra va respondre a les indicacions del director Harry Bicket que va dirigir amb eficàcia.

Ah! i com va dir l’enyorat director i mestre Carlo Mª Giulini, aquí sempre hi ha Mozart.

Si volen saber de què va el tema aquí.

Els videos (aclariment, de Kate Lindsey no he trobat cap video en el paper que ens ocupa i el video que els deixo és imperfecte, però podran copsar les habilitats d’aquesta cantant)