diumenge, 30 d’octubre del 2011

DON GIOVANNI


DON GIOVANNI
Wolfgang Amadeus Mozart

Donna Anna:  Marina Rebeka
Donna Elvira:  Barbara Frittoli
Zerlina:  Mojca Erdmann
Don Ottavio:  Ramón Vargas
Don Giovanni:  Mariusz Kwiecien
Leporello:  Luca Pisaroni
Masetto:  Joshua Bloom
Comendatore:  Štefan Kocán

Director:  Fabio Luisi
Producció:  Michael Grandage
Vestuari: Christopher Oram
Iluminació:  Paule Constable
Coreografia:  Ben Wright


Avís: aquesta entrada es llarga, entendré que no arribin fins el final.

De debò que m’ho he ruminat si comentar o no aquesta òpera emesa en directe des del Metropolitan Opera House de Nova York en els cinemes Icària de Barcelona, perquè estic una mica enfadada, una mica eh!, que servidora ja no perd el temps enfadant-se de debò.

Bé..... el cas és que essent com és Don Giovanni l’òpera preferida d’aquest bloc, aquella que aquest bloc mai es cansa d’escoltar i etcetcetc..... ja entendran que n’he vistes moltes i aquesta que ens ocupa doncs..... fa de mal explicar.

Ara no em demoraré explicant l'argument, ja que tots tenim a l'imaginari qui és Don Joan i les seves variacions, Passem a una altra cosa.

Vocalment, destacar Marina Rebeka (Donna Anna) que trobo ho va fer molt bé; El Comendatore d’Stefan Kocan impecable; Mojca Erdmann molt encertada com a Zerlina; Luca Pisaroni va ser un adequat Leporello i el Don Giovanni de Mariusz Kwiecien..... esperaré a veure’l en un altre paper per valorar-lo amb més justícia, ara per ara solament puc dir que no és un bon Don Giovanni, i encara que el mestre Fabio Luisi digui que Kwiecien dona al personatge nobilitat, doncs no, Mestre (mireu si és bonic el català) no per aquest bloc.

Ara anem per la resta. Barbara Fritolli (Donna Elvira), tot i que va estar millor en el segon acte que en el primer, té uns pics de veu desagradosos; Joshua Bloom (Masetto) té una veu fosca i bonica, però aquest bloc pensa que ha de madurar una mica més, i arriben a Ramón Vargas (Don Ottavio), haig d’aclarir que aquest cantant no m’ha despertat mai cap mena d’interès. Imagino que l’ària del primer acta era DALLA SUA PACE, i dic imagino perquè de la bellíssima ària original no sé que en va fer (ja els he dit que estava enfada), la segona ària IL MIO TESORO que també és un regal per a un tenor, doncs sí, va fer una demostració de fiatto (ja saben allò d’administrar l’aire), però a part d’aquesta pretesa exhibició res més, tot i que  el públic del Metropolitan el va aplaudir molt.

De l’escenografia no cal parlar-ne, seria reiterar el ja comentar en entrades anteriors.

Quan la direcció escènica, veuran, cansa veure com els directors persisteixen en donar al personatge de Don Giovanni un tarannà de xuloplatges. D.G. és un cavaller, educat, de bones maneres, refinat i això agrada les dones; no li cal prendre diners de ningú (com surt en una producció que va córrer pels escenaris), ja que pertany a una família acomodada, justifico aquest criteri en només dos detalls (no són els únics) de l’òpera: LÀ CI DAREM LA MANO mentre D. Giovanni  prova de seduir Zerlina, la música és cortesana i reflecteix les maneres de Don Giovanni, quan Zerlina  cedeix la música és torna més camperola (la procedència de la noia), i l’altre és gairebé al final, quan Donna Elvira entra a casa de D. G. i prova de convèncer-lo un cop més que canviï de vida, ell li diu que ella s’alci ja que si ella no s’alça ell no pot romandre dret, obeint a les bones maneres.

I ja per a dir-ho tot, elsgustosreunits pensa que el director que millor va entendre el personatge és Joseph Losey, director de cinema ho sé; però mirin com exemple els comentaré que a l’òpera/pel·lícula, quan el comendador cau mort, D. G. es treu el barret i el saluda fent una reverència, ja que ha mor un igual i quan Leporello li pregunta que què li ha d’explicar a Donna Elvira (abans del Madamina), D.G. li respón TUTTO, no és un “tutto” passavolant, és un TUTTO categòric, que justifica l’ària del catàleg per tal de desenganyar d'un cop per sempre Donna Elvira.

I....  mirin per no haver de deixar res al pap, els diré que de tots els interprets de Don Giovanni que he vist (que són forces però no tots, evidentment) qui més m’agrada és Cesare Siepi i recentment (és un dir, per l’any) Thomas Hampson en la producció de Salzboug de 2006.

Aquí els deixo uns fragments de l’òpera, la primera és la producció d’aquesta entrada, la segona és la de Thomas Hampson, la tercera la de Joseph Losey, i una altra que no he comentat però que conceptualment m’agrada molt que és la dirigida per Mikolaus Harnoncourt i per acabar la de Cesare Siepi dirigida per Wilhelm Furtwangler (sisplau, quan llegeixen aquest nom a qualsevol lloc, facin el favor de fer una reverència). M’he passat ho sé, però m’agrada tant.



diumenge, 16 d’octubre del 2011

ANNA BOLENA



ANNA BOLENA
Compositor: Gaetano Donizetti
Llibret: Felice Romani

Repartiment:
Anne Boleyn (Anna Bolena)
Anna Netrebko
Jane (Giovanna) Seymour
Ekaterina Gubanova
Mark Smeaton
Tamara Mumford
Lord Richard (Riccardo) Percy
Stephen Costello
Henry VIII (Enrico)
Ildar Abdrazakov

Director:  Marco Armiliato
Producció:  David McVicar
Vestuari: Jenny Tiramani


Ahir, dissabte 15, van passar aquesta òpera pels cinemes Icària de Barcelona; retransmissió en directe des el Metropolitan Opera de Nova York.

Com sempre anirem a pams. Ja poden imaginar que l’argument d’aquesta òpera rau en la històrica Anna Bolena infeliç segona esposa d’Enric VIII, infaustament decapitada. Així doncs... no entraré en més detalls sobre aquest tema ja que l’argument ja està en l’imaginari de tothom. Solament afegir que aquesta òpera s’inscriu en el marc del que s’anomena la trilogia Tudor del mateix Donizetti (Anna Bolena, Roberto Devereux i Maria Stuarda).

Quan la música, doncs veuran aquest bloc té una certa flaca per Donizetti i creu que amb la ingent producció d’aquest autor, encara troba que els seus propis manlleus són força moderats, i també pensa aquest bloc que Donizetti ens fa assaborir molts bons moments d’òpera, com és aquest cas, per exemple el duet entre Anna i Jane Seymour en el segon acte, els concertants del primer, les àries del personatge principal......

Pel que fa les veus, dir que Anna Netrebko ho ha fet molt bé, però això no és cap novetat i ja és com una frase rutinària, la veu segueix robusta, plena i segura i com d’aquesta soprano crec que se n’ha dit tot, doncs no afegiré res més. La resta, tots molt bé, les sorpreses: Ekaterina Gubanova, tenia ganes de veure aquesta mezzo i no m’ha decebut gens, al contrari, té una veu molt bonica que no m’ha fet enyorar cap altre, ni actual ni precedent, i Stephen Costello, m’agradat aquest tenor, amb una forma de cantar que no prova de assemblar-se a la moda dels tenors de més anomenada actuals. Qui potser no m’acabat de fer el pes, sobretot en el primer acte ha estat Ildar Abdrazakov, en el segon l’he trobar millor.

La producció, ai! sempre la producció, clàssica, de la qual de ben segur que no ens recordarem per la seva manca de risc, i clar vostès diran que no estic mai contenta en aquest aspecte, però és que entre una producció que sovint frega l’absurd i una producció que no arrisca gens, hi ha un ampli ventall de possibilitats que hauria d’abocar en unes propostes escèniques més estimulants de les que sovint hem de contemplar.

I el vestuari? pesant, honestament, els cantants em feien patir amb aquell munt de roba damunt, però bé, entenc que això és un mal menor.

I com no podem oblidar que aquesta òpera l'hem vist en una cinema, comentar que la realització ha estat en general correcte, però de vegades hi havia ubicacions de la càmara efectistes que no aportaven res al drama.


Els deixo aquest tastet d’aquesta mateixa producció.



dijous, 13 d’octubre del 2011

UNA ACTRIU IRANIANA CONDEMNADA A 90 FUETADES

Llegeixo aquesta notícia:

"
L’actriu iraniana Marzie Vafamehrha va ser condemnada per la Justícia iraniana a rebre 90 fuetades i un any de presó. El “terrible crim contra l’Estat” comés per aquesta actriu que deu haver torbat els turbants dels aiatol•làs iranians és haver aparegut al film “el meu Teheran a la venda” sense el mocador que totes les dones iranianes estan obligades a portar i amb els cabells tallats arran. La pel•lícula produïda per la l’empresa australiana Cyan Films narra els problemes d’una jove artista iraniana que té problemes per fer un viatge a Austràlia i per realitzar la seva activitat artística. La pel•lícula ha rebut diversos premis internacionals però està prohibida a l’Iran, malgrat que pot trobar-se al mercat negre. Marzie Vafamehrha està tancada a una presó en unes condicions deplorables. Que una persona, en aquest cas una dona, sigui fuetejada 90 vegades només per haver aparegut en un film sense dur el mocador. Considero una barbaritat que l’hagin condemnat a la presó i a ser fuetejada, independentment de si és una o són noranta les fuetejades que ha de rebre. Noranta fuetejades són una salvatjada. El règim iranià condemna a dones a la lapidació i a ser fuetejades, dues barbaritats d’un país governat per uns retrògrads medievals que apliquen càstigs medievals com si les dones iranianes no tinguessin prou càstig haver d’anar tapades de cap a peus i ser considerades poc més que un moble."
 

No cal dir que lamentem que succeixin aquestes coses, no per que sigui actriu sinò per totes les dones que pateixen aquests abusos.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

CAMINO DE SANGRE


CAMINO DE SANGRE
Cesare Pavese y Bianca Garufi
Traductor: César Palma
Lumen
Col·lecció Palabra en el Tiempo
Barcelona 2010
84 pagines


Sembla que quan Ítalo Calvino va fer un recull de l’obra de Cesare Pavese va trobar aquesta novel·la, escrita a quatre mans amb Bianca Garufi l’any 1946 i publicada posteriorment per la editorial Enaudi.

Se’ns comenta en el contraportada del llibre que hi ha un rerefons autobiogràfic però això no ens ha d’interessar gaire per valorar aquesta lectura.

El relat s’estructura en dos narradors (Giovanni i Sílvia), utilitzant, a manera de capítols, l’alternança de les dues veus i explicant-nos com viuen cadascun la seva mútua relació i  l’anada i estada d’ambdós al poble d’ella en el sí de la família, a causa d’un esdeveniment que no els desvetllaré.

El llibre té la seva gràcia, però el que a mi m’ha semblat més remarcable és que els autors fan anar sempre al lector uns segons abans que els  protagonistes, és a dir, que quan el lector ha arribat a la deducció de fets successius és sempre uns segons abans que allò s’expliciti literàriament, de manera que els autors no juguen amb ambigüitats ni fan anar a baqueta el lector, sinó que el tracten com un lector adult, i sense que això vagi en detriment d’avançar en la seva lectura, cosa que aquest bloc agraeix profundament després de comprovar a tants autors que creuen que fer literatura és embolicar la troca fins que el lector es perd generant-li el sentiment que potser no és prou llest (el lector) i fent passar bou per bèstia grossa.

Altrament, la història que se’ns explica no ofereix sorpreses remarcables, però només són 84 pàgines i poden provar a saber que sent un lector que sap més que els protagonistes.

Aquest llibre el trobaran a:

Catalunya
Biblioteques de la Diputació de Barcelona
Ateneu Barcelonès
Biblioteca de Catalunya
LLORET DE MAR.Adults

València
Alicante (BPE)                     Bca. Pública Alicante
Benicàssim                          BPM Benicàssim
Torrevieja                            BPM Torrevieja

Ses Illes
Ho lamento, però si hi és no l’he sabut trobar

També els deixo un dels poemes més coneguts (i més bonics) de Pavese, VINDRÀ LA MORT I TINDRÀ ELS TEUS ULLS i un parell de videos. El primer recitat per Vittorio Gassman i acompanya unes imatges de la pel·lícula Umberto D. de Vittorio de Sica (molt malament si encara no l’han vista) i la segona el mateix poema amb una música bellíssima d’Arvo Pärt i recitada per Pino Mercuri (emociona).

"Vindrà la mort i tindrà els teus ulls."

«Vindrà la mort i tindrà els teus ulls –
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan t’aboques sobre tu mateixa
al mirall. Oh estimada esperança,
aquell dia nosaltres també sabrem
que ets la vida i ets el no-res.

«La mort té un esguard per a tothom.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
que ressorgeix un rostre mort,
com sentir que parla un llavi clos.
Baixarem a l'abisme muts.»