MADRES E HIJAS

MADRES E HIJAS Selecció de relats a cura de Laura Freixas Autores:  Chinina Migone         Rosa Chacel  Al colegio                   Carmen Laforet  De su ventana a la mía                                     Carmen Martín Gaite  Cuaderno para cuentas                                     Ana María Matute  Espejismos                 Josefina Aldecoa  Carta a la madre       Esther Tusquets  Primer amor              Cristina Peri Rossi  Ronda de noche        Ana María Moix  La hija predilecta      Soledad Puértolas  Cari junto a una motocicleta roja                                     Clara Sánchez  La niña sin alas          Paloma Díaz-Mas  Ella se fue                  Mercedes Soriano  La buena hija             Almudena Grandes  Mi madre en la ventana                                     Luisa Castro

Anagrama Col.lecció Narrativas Hispánicas Barcelona 1996 236 pàgines

Diuen que la bona literatura no té gènere, però en aquest llibre hi ha bona i molt bona literatura i a criteri d’aquest bloc, sí té gènere, evidentment femení.

Vaig saber d’aquest recull de relats pel bloc cuchitril literario, bloc que gestiona un senyor. Va fer una entrada en el seu bloc molt favorable i això em va engrescar a llegir-lo.

Com poden imaginar pel títol, l’eix dels relats rau en la relació mares i filles, i dels catorze que s’hi apleguen no hi ha cap relació igual i tots són versemblants. N’hi ha que procedeixen de llibres anteriors de les seves autores i d’altres són encàrrecs directes per aquest volum.

Com molt bé intuiran si tenen l’amabilitat d’anar seguint aquest bloc, no els explicaré el tema de cadascun dels contes, però sí reitero que hi ha autores notables i d’altres molt notables.

Crec honestament que les dones l’hauríem de llegir. I els homes? També, per descobrir el misteri.

LA DECADENCIA DE LA MENTIRA

LA DECADENCIA DE LA MENTIRA Oscar Wilde Traducció: María Lluïsa Balseiro Ediciones Siruela Col·lecció Biblioteca de Ensayo Madrid 2003 83 pàgines

Si a vostès els cau simpàtic Òscar Wilde, llegeixin aquest llibre.

Si a vostès els agrada la literatura, també

Si a vostès els agrada l’art, el mateix.

Òscar Wilde utilitza el recurs literari d’una conversa entre dos amics, per fer tot un assaig sobre la necessitat de la mentida en l’art, i ho fa com a conseqüència de l’avenç d’un corrent artístic que s’esdevingué de voler reflectir la vida (la realitat)  en l’art sense cap més additiu. I d’aquí sorgiria el títol, si la realitat en l’art s’imposa és evident que la mentida en art està en decadència.

Si l’escriptor no menteix, és a dir, si no fa personatges inventats, si els personatges d’aquest imaginari escriptor són còpies manllevades de la vida real, on és l’art? On és l’escriptor? Wilde considera que tots estem fets de la mateixa pasta i l’única cosa que ens diferencia dels altres és la màscara que ens posem per sociabilitzar, i si aprofundim, trobem més diferències entre nosaltres en els signes superficials com l’abillament, el to de veu..... que no pas en l’essència dels éssers humans, justificant que no hi diferències remarcables entre les persones, però si les hi ha d'haver entre els personatges.

“.... com més analitzem les persones, més s’esvaeixen les raons per analitzar. Tard o d’hora ensopeguem amb allò universal que s’anomena la naturalesa humana....”

Òscar Wilde també s’endinsa en la necessitat de la mentida en l’art i teoritza i defensa com la realitat (la vida) còpia de l’art i l’imita. I aquí l’autor ens posa exemples difícils de contradir, tal i com ho prova de fer uns dels interlocutors del llibre.

“... i què era aquella posta de sol que contemplava? Un Turner de segon grau, una mala i defectuosa còpia de Turner....”

“...quan l’art abdica del seu mitjà imaginari, abdica de tot....”

“,,,,només a través de l’art ens aboquem a èpoques pretèrites i és una sort que l’art no ens hagi dit la veritat ni un sol cop....”.

I tot això explicat de manera breu (pel del bon ús que en fa de les paraules) i entenedora.

TOSCA

T O S C A Compositor: Giacomo Puccini Llibret: Luigi Illica i Giuseppe Giacosa Repartiment; Tosca               Angela Gheorghiu Cavaradossi    Jonas Kaufmann Scarpia             Bryn Terfel Angelotti         Lukas Jakobski Spoletta          Hubert Francis Sciarrone        ZhenZhong Zhou Segristà           Jeremy White Director musical         Antonio Pappano Director d’escena       Duncan Macfarland

Aquest bloc es va desplaçar el dijous dia 24 als cinemes de Sarrià per veure aquesta òpera, no era en directe des del Royal Opera House (Covent Garden) de Londres, sinó que era un redifusió de l’òpera que aquest teatre havia programat anteriorment.

Avui començarem per l’escenografia, clàssica, sense ensurts i sense riscos, res a objectar, una producció que anava sobre segur, el mateix podríem dir pel que fa al vestuari. El que no vaig entendre es perquè tots els cantants lluïen el seu propi cabell i a Bryn Terfel li van posar una perruca que semblava el Ciutadà Scarpia sortit de la Revolució Francesa, sí ja sé que li toca per l’època, però era l’únic, ell i Angelotti, però aquest personatge quedaria justificat perquè s’ha escapat de la presó, però bé..... això evidentment no és el més important.

 Els cantants i la cantant. El sagristà (Jeremy White), justet; Spoletta (Hubert Francis), a criteri d’aquest bloc té un color de veu desagradable; Angelotti (Lukas JaKobski), correcte sense plus; Sciarrone (ZhengZhong Zhou), té tan poques ocasions de lluir-se que gairebé no es pot percebre, però aquest bloc considera que cal tenir-lo en compte;  i seguim amb els tres papers principals....

.... Cavaradossi (Jonas Kaufmann), veuran jo no comparteixo l’entusiasme que desperta aquest cantant,  en les zones altes té potència i bona veu però apiana en falset allà on qualsevol altre bon cantant no li cal. Veure’l cantar, així tant de prop, hom s’adona de l’esforç que ha de fer i que fa preveure que no tindrà una carrera llarga i a més a més, d’aprop es va poder observar que mentre canta li cau la baba (literalment), sovint els cantant mentre estan en una ària no poden controlar les emissions salivaries, però solen ser discretes, però en aquest cas, la veritat, era força desagradable.  

I finalment la Gheorghiu i el Terfel o el Terfel i la Gheorghiu, servidora que no es gaire propensa als elogis haig de dir que van estar immensos, si no fos perquè no he vist a tots els Scarpies actuals, gosadia dir que Bryn Terfel “és” Scarpia per veu, per expressió, per presència escènica i de l’Angela Gheorghiu tampoc ser que dir-los perquè va fer una Flora Tosca impecable, també per veu, en la vessant actoral i en presència escènica. Ells dos van fer un segon acte que aquest bloc no oblidarà.

Quan l'orquestra i el seu director, Antonio Pappano, van estar molt i molt encertats.

L'enllaç del video promnocional del Convent Garden: http://cinema.roh.org.uk/content/tosca

Un tastet:

LLIBRERIES

Han declarat el dia d'avui EL DIA DE LES LLIBRERIES.

Ara no qüestionarem EL DIA DE....... ó L'ANY DE..... que de vegades i en segons quins casos ens preguntem: i xq servirà?, però ja que el dia d'avui hi és, aquest bloc ho aprofita.

Primer, us imagineu, que en un futur, a cada poble, poblet, vila..... de Catalunya hi hagués una llibreria? i que pogués viure solament de vendre llibres, sense que tinguin secció de papereria...... doncs bé..... a sommiar que no costa diners.

Aquest bloc celebra el dia i celebra  que hi hagi llibreries (amb secció de papereria) a molts indrets on proven de fomentar l'habit de la lectura i de vegades van més enllà i proven de fomentar la cultura en general, llibreries actives que treballen per donar un bon servei a les seves comarques, alhora que donen suport els moviments literaris de l'entorn. De ben segur que tots en sabem d'alguna.

Pel que fa Barcelona, aquest bloc en destaca tres perque li són simpàtiques:

Llibreria Laie - Pau Claris, 85

Lliberia Documenta - Cardenal Casañas, 4

Llibreria Proa - c/Rosselló, 212

Llibreria Negre i Criminal - c/de la Sal, 5

CARTA DE PHILIPP LORD CHANDOS A FRANCIS BACON

CARTA DE PHILIPP LORD CHANDOS A FRANCIS BACON Hugo von Hoffmannsthal Traducció Jordi Llovet L’ESCRIPTURA COM A ESPAI ESPIRITUAL DE LA NACIÓ Hugo von Hoffmannsthal Traducció Joan de Sola Pròleg: Claudio Magris, traducció Jaume Vallcorba Quaderns Crema Barcelona 2007 75 pàgines

En el món de l’òpera, Hugo von Hoffmannsthal és "EL" llibretista de Richard Strauss, per qui va escriure, si la memòria no em falla, sis llibrets.

Però si Hoffmannsthal va a arribar a ser el llibretista d’Strauss és perquè prèviament tenia una carrera literària que l’avalava.

Hoffmannsthal va publicar CARTA DE PHILIPP LORD CHANDOS A FRANCIS BACON a la revista Berliner Literaturzeitschrift, i fa un exercici de literatura situant l’emissió de la carta en el s.XVII,  utilitzant recursos estilístics d’aquella època amb molt bon gust i amb profund coneixement de la tècnica, alhora, també és una reflexió sobre la paraula i la seva utilitzat i també sobre el seu malbaratament. En aquesta reflexió Lord Chandos li fa saber al seu interlocutor, Francis Bacon, els motius pels quals ha decidit no escriure cap més llibre.

“....fins i tot en les converses familiars i trivials se’n van fer tan dificultosos aquells raonament que la gent sol expressar d’una manera despreocupada i amb la seguretat d’un sonàmbul....”

Pel que fa a L’ESCRIPTURA COM A ESPAI ESPIRITUAL DE LA NACIÓ, recull una conferència que Hugo von H. Va fer a la universitat de Munic l’any 1927 per encàrrec de l’Associació d’escriptors Die Argonauten i la Societat Goethe i que posteriorment va publicar en forma de llibre. I aqui Hoffmannsthal fa una reflexió del paper de l’escriptura com a orientadora de la societat, i del paper que hi tenen les generacions futures, evidentment les seves reflexions incideixen en la literatura alemanya, però són atemporals poden ser perfectament desubicades i servirien per a la literatura de qualsevol altre país

Si decideixen llegir-lo no passin per alt el pròleg de Claudio Magris que ells mateix ja és tot un exercici sobre literatura.

MONTSERRAT FIGUERAS

Encara no m'he refet d'aquesta notícia m'ha trobat fora de lloc i estic commocionada. Aquest bloc sabia que estava malata però no que la cosa es precipités d'aquesta manera.

Dir qualsevol cosa en aquests moment seria una frivolitat.

Un video d'urgència per valorar el que hem perdut:

ÒPERA EN TEXANS

ÒPERA EN TEXANS Direcció: Xavier Morral Realització: Alan Fàbregas Producció: Sacha Soliman Edició: Gonzalo Diaz Presentador: Ramon Gener Direcció executiva: Raimon Masllorens Producció executiva: Marta Ascaso Coordinació de continguts TVC: Pilar Cugat Producció executiva TVC: Laura Cuadrado Direcció executiva TVC: Lluís Cuevas Imatge: Alan Fàbregas / Víctor Rius So directe: Ferran Garcia Ajudants de so: Lluís Maymó / Genís Serra Edició d'àudio: La fábrica de carbón Grafisme: Montse Peiró Assistent d'edició: Anna Agulló Assessorament lingüístic: Montse Ferrer

Disseny de vestuari: Fani Sánchez Estudiants en pràctiques: Víctor Leiro / Àlex Pizzigallo Col·laboració: Alba Recasens Amb la col·laboració de: Fundació del Gran Teatre del Liceu Una producció Brutal Media per a Televisió de Catalunya, S.A.

Aquest bloc no té tele, però com va dir un cop un periodista: sí la notícia s’ho val, em trobarà.

I finalment m’ha arribat aquest programa d’òpera que emet tv3, no és que no sabés de la seva existència però fins avui no havia entrar a mirar-me’n cap, i què em trobo en primer terme? Que l’òpera que toca és Don Giovanni.

I avui m’han de permetre que em pengi una medalla Q, ja que el presentador comenta amb la seva invitada – l’arquitecte Benedetta Tagliabue – que per ell el millor Don Giovanni és Cesare Siepi i vet aquí que jo no fa pas gaire, en una entrada que vaig fer al bloc d’aquesta òpera vaig dir el mateix, bé...... ben mirat em penso que m’en poso dues, de medalles QQ

Ah! i no s’ho creguin que Don Giovanni va l’infern, de tots els Don Joan anteriors al romanticisme no n’hi ha cap que ho digui, solament sabem que Don Joan desapareix d’escena per obra i gràcia del Comendador. L’infern apareix després del Don Juan Tenorio, obra que introdueix tot un imaginari religiós que fins aleshores cap obra de Don Joan anterior contempla i que ha quedat en l’imaginari col·lectiu.

I bé..... si volen el programa de tv3 que ha motivat aquesta entrada i aquestes medalles QQQ, aquí tenen l’enllaç:

http://www.tv3.cat/opera-en-texans/