dissabte, 29 de novembre de 2014

divendres, 28 de novembre de 2014

PETER SZENDY





ESCUCHA
Una historia del oído melómeno
Peter Szendy
Traducció: José Maria Pinto
Ediciones Paidós Ibérica
Barcelona 2001
172 pàgines







no he trobat el video que els comento en el video, però n'he trobat un altre on Peter Szendy segueix parlant de música,













dilluns, 24 de novembre de 2014

EL PEQUEÑO NICOLÁS

Els pares del pequeño Nicolás:

(de la pel.lícula Take the money and run de Woody Allen)

diumenge, 23 de novembre de 2014

IL BARBIERE DI SEVIGLIA


IL BARBIERE DI SEVIGLIA
Compositor: GIOACHINO ROSSINI
Llibretista: CESARE  STERBINI

Intèrprets:

Rosina            Isabel Leonard
Figaro             Christopher Maltman
Count Almaviva         Lawrence Brownlee
Dr. Bartolo     Maurizio Muraro
Don Basilio     Paata Burchuladze
Fiorello           Yunpeng Wang
Berta               Claudia Waite
An Officer       Dennis Petersen
Ambrogio       Rob Besserer

Director d’escena: Bartlett Sher
Director musical: Michele Mariotti

Orquestra i cor del Metropolitan de Nova York – 22 de noviembre de 2014



Benvolgudes i benvolguts, a servidora li agradaria un dia fer una entrada arravatada a causa d’una producció d’òpera que fos insuperable. A servidora li agradaria un dia fer una entrada contenta a causa d’una producció d’òpera que sigui acceptable, en definitiva a servidora li agradaria un dia fer una entrada amable a causa d’una producció d’òpera que, resignada que no sigui arravatada, sigui força passable, però estimades i estimats no anem bé.

No  cal que ni vostès ni jo perdem gaire el temps, aquest BARBIERE DE SIVIGLIA és perfectament oblidable, afegiria que és recomanable fins i tot oblidar-la. A la producció escènica hi dedicaré una paraula: avorrida.

La direcció de l’orquestra molt irregular com ja em pogut observar a l’obertura.

Quan les veus. Ja quan vam comentar no fa gaire Le Nozze de Figaro vam destacar a Isabel Leonard (Rosina)  que va cantar un bon Cherubino, avui també ha estat força bé. Quan la resta, honestament, no els assenyalaré un a una, ja que tots s’han mogut entre mig passables o insuficients. No obstant, com no descarto que una servidora ja hagi perdut el nord i s’hagi convertit en una impertinent llepafils, els encoratjo, si no ho fan ja, que llegeixin altres opinions.

Quan l’actor Rob Besserer en el paper d’Ambrogio, ha seguit les indicacions del director d’escena, però ha estat insuficient per imprimir caràcter a un criat que ni canta ni parla, solament és presència però que pot ser, amb un director més imaginatiu, més reeixit.










La sinopsi de l’òpera aquí.

Fotografies de la producció:






I els videos. Mirin.... com haig de defensar el que els he comentar més amunt, si aquest bloc no vol passar per frívol, els deixo l’enllaç dels videos de l’actual producció del Metropolitan, ja que no permet inserir-los en el bloc:

enllaç als videos del Metropolitan:

http://metopera.org/video/2014-15/il-barbiere-di-siviglia/watch/il-barbiere-di-siviglia-largo-al-factotum-christopher-maltman/3892676577001#play


d'altres cantants.



Thomas Hampson - Largo al Factotum
Alfonso Antoniozzi - A un dottor della mia sorte
Ferruccio Furlanetto - La Calumnia
Janos Berker i Demeter Marczis - Pace e Gioa però...... en hongarès


  

dijous, 20 de novembre de 2014

VIOLÈNCIA DE GÈNERE

A Suècia han fet aquest experiment social. De 53 persones que van presenciar l'agressió, solament una va reaccionar. Sense comentaris.



dimarts, 18 de novembre de 2014

SCOTT JOPLIN


Sé, estimades i estimats lectors d'aquest bloc, que de fa dies que no passo per aquí però tinc justificació, sí, ara no solament sóc la cantant del kavaret sinó que m'han fet assessora musical i si bé en els programes de mà per la feina d'assessora surto amb el meu nom de gràcia, he hagut de canviar el de cantant i això m'ha tingut entretinguda i enfeinada durant tot aquest temps. I és que vostès no saben que n'és de difícil triar un nom artístic, tant bé que anava jo amb el de La Tangos o La Boleros, que són dos gèneres de la meva especialitat, però la veritat desprès de Rosita Amores......... (sí, encara, servidora segueix impressionada); així que ara que tinc dues feines, amb l'amo del local hem decidit, previ pacte crematístic, que tindré nom de guerra, vull dir de cantant, senyores i senyors quan vegin  amb llum de bombetes vermelles el nom de Plumita Marabú sàpiguen que és una servidora que amb molt de gust els dedicarà una cançó.

I bé, ja veuen que la meva absència queda plenament justificada i com una és seria amb la feina ja he dit que hem de tenir unes mires més altes i de moment el mestre pianista del kavaret ja assaja el títol que els deixo avui i que han sentit milers de vegades, però que avui els el deixo amb versions una mica diferents.

De tota manera la versió de Miss Piggy és la millor i solament podria ser superada, en el supòsit que s'hi posés, Rosita Amores, però mentre això no passa totes les gràcies per la nostra col.lega: Miss Piggy, comparats amb ella la resta ben poca cosa poden fer. És tant arravatada!!!!







Núria Feliu, senyora que ho ha cantat tot
Chat Atkins
Gert van hoef, què tal amb orgue?
Stepan Grytsay, o amb violí?


dilluns, 17 de novembre de 2014

CASTOR

Publicat a l'avui.cat


autor: JOAN THARRATS

AFGANISTAN

Publicat a l'ara.cat


Azita Rafaat: “Vaig vestir la filla de nen i li vaig tallar els cabells perquè fos més lliure”

És una dona atípica a l’Afganistan, amb un reconeixement laboral i social que perd quan entra per la porta de casa. Rafaat va decidir trencar el seu silenci fa quatre anys i confia que el país avanci cap al reconeixement de les dones, ara invisibles

Criada a Kabul en una família amb estudis, Azita Rafaat tenia només 20 anys quan van arribar els talibans a l’Afganistan. La irrupció dels barbuts la va obligar a vestir burca, però veure el món a través de l’espès punt de creu no va ser ni de bon tros el més traumàtic. La seva vida va fer un gir de 180 graus i dels somnis de ser doctora no en va quedar res: es va veure en una regió remota i rural casada amb un analfabet que només volia d’ella un hereu. Un mascle. Gairebé per casualitat va acabar entrant en política i ara és assessora del govern d’Aixraf Ghani.
Confia que Ghani portarà nous aires?
Plenament. És el primer president que esmenta el nom de la seva dona i, per primer cop, ella va assistir a la presa de possessió.
¿Vostè, com a diputada, s’ha sentit impotent per defensar les dones?
Sí, esclar, però és important que siguem actives en l’esfera política i social, si no no tindrem cap possibilitat de canvi.
Dones invisibles, sense veu, talibans, burca... ¿És una bona foto del seu país?
És una realitat, la meva. Des de fa nou anys sóc qui porta els diners a casa, però allà perdo la dignitat que em guanyo a la meva feina.
La seva no és una història usual. Com era la seva família?
El meu pare era professor a la universitat, em va donar molt bona educació. Sempre vaig ser la primera de la classe. El meu somni era estudiar medicina. Tenia una beca quan els talibans van arribar al poder i vaig haver de cancel·lar-la i tornar a casa, com la resta de dones. Els talibans van matar el meu somni, i el meu pare, les meves aspiracions.
Com era la vida sense els talibans?
Al comunisme teníem una vida normal, com a Europa. El trauma va començar amb ells. Imagina el xoc que va ser casar-me amb un analfabet.
No va ser un matrimoni per amor?
Mai he sentit amor. És com si poses el dit al foc i no et permeten cridar. Encara tinc aquesta sensació.
No hi havia un candidat millor?
Vaig tenir altres pretendents, però el meu pare va pensar que el meu cosí m’estimaria més i, a més, seria com un fill per a ell.
Es casa com a segona esposa.
El meu marit volia un fill i la seva dona no es quedava embarassada.
I el nen tampoc no arriba, no?
Sóc mare de quatre filles. La primera reacció de la meva sogra quan en el primer part van néixer les bessones inconscients va ser dir “Tant de bo es morin”.
Un fill està més valorat que una filla?
Sí, sí. Consideren que les famílies que només tenen nenes són febles. El meu marit em pressionava per tenir un fill. Però ningú t’assegura que pariràs un nen, i jo sabia que si en teníem un les meves quatre filles passarien a ser un zero.
I va venir el bacha posh . Què és?
Quan una nena es vesteix de nen i fa vida de nen. En el fons és una manera de pregar a Déu que la pròxima criatura sigui un nen. A la nena se li dóna un nom de nen i se li permet sortir fora de casa i pot ser lliure.
A qui li va proposar?
Li vaig preguntar a la meva filla petita, que llavors tenia sis anys, i n’estava encantada perquè sabia que així tindria més llibertat. Li vam tallar els cabells, li vam canviar el nom pel de nen i es va convertir en el nostre fill. Ella és més lliure i també les seves germanes, que poden anar pel carrer fent creure que van amb el seu germà. Serveix per fer-li veure el meu marit que les nenes poden jugar un rol de nen, que són iguals.
No tem problemes futurs?
Sempre li vaig recordar que era una nena i que quan fos gran hauria de tornar a ser una dona [ara, als 11, ha recuperat la identitat]. Mai la vaig forçar. Jo vaig ser una bacha posh durant dos anys perquè el meu pare necessitava que l’ajudés a la botiga que regentava, mentre que a l’escola continuava sent una nena. I vaig aprendre com tractar els homes, com discutir-hi, fins i tot quan duia el burca. Crec que serà una bona experiència per a la meva filla.
No ha pensat mai a divorciar-se?
No em divorcio per les nenes, perquè tenim una estúpida llei que estableix que els fills pertanyen a la família del pare. Fa més de quatre anys que no tinc relacions amb el meu marit, he acabat amb tots els sentiments i maneres que se suposen que ha de tenir una esposa. Treballo perquè les meves quatre filles tinguin una bona vida, una educació i que trobin un marit que les estimi.
Com arriba a la política?
No va ser decisió meva. Un dia, un ministre va visitar la meva població i en una reunió em vaig atrevir a parlar clar, i ell em va proposar que fos candidata. Va ser molt difícil convèncer el meu marit.
L’altra dona del seu marit, l’entorn, la deuen veure massa moderna.
Sí, no m’entenen, sóc una dona moderna i m’encantaria fer la meva vida. Saps què és el que més trobo a faltar? Ser jo mateixa, la meva vida.
Fins quan pot mantenir la seva situació familiar?
No ho sé. Vinculo la meva felicitat a la de les meves filles.

diumenge, 2 de novembre de 2014

CARMEN


CARMEN (1875)
Música: Georges Bizet
Llibret:  d'Henri Meilhac i Ludovic Halévy
A partir de la novel·la de Prosper Mérimée

Intèrprets:

Carmen           Anita Rachvelishvili
Don José         Aleksandrs Antonenko
Escamillo        Ildar Abdrazakov
Micaëla           Anita Hartig
Zuniga             Keith Miller
Frasquita        Kiri Deonarine
Mercédès       Jennifer Johnson Cano
Moralès          John Moore
Le Dancaïre    Malcolm Mackenzie
Le Remendado           Eduardo Valdes
Solo Dancers  Maria Kowroski
                        Martin Harvey

Cor i  orquestra del Metropolitan de N.Y.
Director musical: Pablo Heras-Casado
Director escènic: Richard Eyre

Cinemes Icària de Barcelona
01 de noviembre de 2014




Abans d’entrar en matèria els haig de dir que Carmen no ha estat mai una òpera del gust d’aquest bloc, és més, cada cop que la veig cau una mica més. Dit això, tot el que segueix vostès ho podem llegir amb la cella amunt, com sempre, altrament.

Servidora pensa que Carmen és una òpera  adequada per fer afició, una òpera per enganxar i si és possible quedar-s’hi en el món de l’òpera, però més enllà d’això no li veig gaires més gràcies, honestament. El llibret ja surt carregat de tòpics, els personatges són arquetips de ninotaire, i l’únic que presenta un perfil una mica, només una mica, més matisat és Escamillo, el qual si bé és cert que és un triomfador en el ruedo, desprès és qui és mostra més comprensiu, amb matisos: no es vol barallar amb Don José, per exemple, i estima Carmen tot i saben que durarà poc pel tarannà de la protagonista. Bé doncs tots aquests tipismes encara queden més adobats pels directors d’escena. Com no he llegit la novel·la no puc valorar quan fidedigna és l’òpera a l’obra escrita, en tot cas, això tampoc ens ha d’impedir considerar la òpera per ella mateixa i l’opera per ella mateixa, i sempre a criteri d’aquest bloc, és el que ja s’ha comentat, i només és pot entendre aquesta esquematització pel desconeixement total de llibretistes, compositor i directors d’escena de l’essència i de l’interior del món que volen reflectir. Per reblar el que els dic: és com creure que tots els tirolesos refilen, van amb calça curta i no tenen fred.

La producció d’ahir s’hi va abonar amb tots els tipismes d’això que els dic, la violència en l’òpera Carmen va creixent fins arribar a l’assassinat de Carmen en mans de Don José, però el director d’escena Richard Eyre no va anar més enllà, com gairebé tots els directors d’escena, i confon aquesta violència amb grolleria gestual, empentes, menyspreus, cops, estrebades..... entre personatges i sobretot per part de Carmen, sense entendre que ja el personatge genera incomoditat, quan no, violenta impotència, només per la seva actitud d’autoafirmació. Bé, no voldria allargar-me més amb aquest tema, m’agradaria pensar que ha quedar prou clar.

Musicalment, servidora tampoc es que pensi que és una partitura gaire reexida, però té una virtud al seu favor molt important,  (i em sap greu semblar perdona vides, però no ho sé dir de cap altra manera) i és que les àries més conegudes les coneix tothom, fins i tot persones alienes a l’òpera, és a dir que algunes àries ja han depassat el seu propi àmbit i han quallat arreu i a això cal donar-li el valor que té, que és molt.

Quan les veus, tots i totes, en els seus grans o petits papers ho van fer bé, per tant no entrarem en el detallet que no canvia substancialment el resultat de l’elenc d’intèrprets. Però cal assenyalar que Anita Rachvelishvili (nom impronunciable), va ser una Carmen molt completa escènicament, canta, balla i actua sense complexos i sense defallir vocalment en cap moment.

El llibret de l’òpera aquí

Fotografies de la producció:




Videos de la producció:



I la Carmen preferida d'aquest bloc, Metropolitan 1987, i una Carmen del meu molt estimat Carlos Kleiber, però el meu amor no em cega, i aquest dia del Metropolitan l'Agnès Baltsa estava immillorable de veu i d'intencionalitat, sense caure en la barroeria i també tenim una mostra de la veu d'en Josep Carreras.