MICHEL FOUCAULT

¿QUÉ HACEN LOS HOMBRES JUNTOS? Michel Foucault Traducció: Luis Cayo Pérez Bueno Ediciones Cinca Madrid, 2015 100 pàgines

AUGURIS

Com ja és tradició en aquest bloc, aprofitem per portar com cada any aquest fragment del Messies de Handel, sí sempre el mateix, perquè a una servidora li agrada molt, però... sempre provem de trobar una nova manera d'expressar-lo. Així enguany hem trobat aquest.

FOR UNTO US A CHILD IS BORN

Aix! que els sembla molt agosarat? ai! senyor, bé per els més tradicionals:

FOR UNTO US A CHILD IS BORN

Consti!!!! que com a novetat amb quedo amb el primer. Queda dit.

DONES I HOMES EN EL SEGLE XX

DE LA GARÇONNE A LA PIN-UP Mujeres y Hombres en el siglo XX Mercedes Expósito García Ediciones Cátedra – Universitat de València Madrid 2016 389 pàgines

MADAMA BUTTERFLY

Música: GIACOMO PUCCINI Llibret: Giuseppe Giacosa e Luigi Illica Intèrprets: Madama Butterfly     Maria José Siri Suzuki                         Annalisa Stroppa F.B. Pinkerton            ryan Hymel Sharpless                    Carlos Álvarez Goro                           Carlo Bosi El Bonzo                     Abramo Rosalen Principe Yamadori     Costantino Finucci Or i Orquesta de l’Scala de Milà Director musical: Riccardo Chailly Director d’escena: Alvis Hermanis Cinemes Boliche de Barcelona en directe des de l’Scala de Milà 07 de desembre de 2016

Aquelles persones que tenen l’amabilitat i la paciència de seguir aquest bloc ja sabran que Madama Butterfly no és una òpera del gust d’una servidora. M’hi vaig reconciliar, momentàniament, el mes d’abril d’enguany en la representació que el Metropolitan de N.Y. va oferir i gràcies a la concepció del personatge que en aquell moment va fer Kristine Opolais, i que trobaran el que allà vam comentar clicant aquí.

Per una servidora dues Madamas Butterfly en un any és més del que la meva paciència pot resistir. Aquest cop, però, hi havia l’excusa que l’Scala ha programat la primera versió de 1904 i que en el moment de l’estrena no va tenir gaire èxit, Puccini la va refer i tres mesos després es representava de nou, i aquest cop sí, amb molt d’èxit.

Musicalment, i a manca d’una segona escolta d’aquesta versió,  m’agradat més que la que fins ara era la versió definitiva, la de tota la vida, diguem-ne, té moments orquestrals molt ben assolits, en moments que estarien aprop de Turandot, dit per la modernitat de resolucions musicals que Puccini desenvolupa. Hi ha moments a la partitura d’aquesta primera versió que no pretenen ser complaents amb l’oïda del seu públic contemporani, llàstima que tres mesos després se’n desdís.

Començarem per la producció. Farcida de tòpics. Els tòpics aquells del que un occidental creu que és el Japó tradicional i que només ha vist en els dibuixos dels biombos (és un dir) per què l’escenografia és això, un mosaic de panells que es mouen, dreta, esquerra; pugen i baixen modulant tres pisos per on es mouen alguns elements escènics: un aplec de geishas amb moviments coreogràfics i el Bonzo condemnant la Cio Cio San, com poden veure en aquesta fotografia

Aquesta no és la part més molesta, més aviat el contrari, la més molesta és la de voler reproduir o que sembli versemblant el Japó, inclosos els crisantems i no conformar-se en insinuar i donar-li l’aire.

Els tòpics:

A criteri d’aquest bloc, el millor va ser l’orquestra i el director Riccardo Chailly. Aquest director va imprimir a la partitura lluminositat, detall i comprensió i els mestres de l’orquestra el van seguir, diríem que amb entrega.

I ara bé allò de sempre: les veus. Ai! senyor. Mirin, no hi ha més peça al teler i si això és el millor que pot oferir el Teatre de l’Scala el dia de la inauguració de l’staggione 2016-2017 doncs... no sé que dir-los.

Bryan Hymel és un Pinkerton, no solament insuficient, sino que és un cantant de mitjania, amb uns aguts rasposos. No cal dir res més. Maria José Siri, té una veu anodina i per tant no tenim res remarcable, ni a favor ni en contra d’aquesta cantant, que va oferir, tot i l’esforç actoral (gens reexit, en part a causa de la direcció d’escena) una prestació vocal totalment plana.

Carlos Álvarez, fa uns mesos va tornar als escenaris, després d’un període de repòs. Vocalment encara conserva el color que li és característic, però no va fer un Sharpless convincent. Afegirem que aquí, és el personatge que més ens agrada, molt més que la Butterfly, és qui veu clar com d’inapropiat és el casament de la Cio Cio San amb en Pinkerton, qui el capdavall el que té és els fogots dels 22 anys.

Destacable la Suzuki d’Annalisa Stroppa, en les dues vessants, actoralment i vocal. Suzuki és un paper de molta presència escènica però de poca intervenció vocal per la qual cosa és necessita una cantant amb dots suficients d’actriu i Stroppa ho va aconseguir.

I a tenir en compte la brevíssima intervenció de Niclole Brandolino en el paper de Kate Pinkerton.

La resta de repartiment amb resultats diversos.

El llibret aquí.

SLAVOJ ZIZEK

LA NUEVA LUCHA DE CLASES Los refugiados y el terror Slavoj Zizek Anagrama. Col.lecció Arugmentos Barcelona 2016 130 pàgines