dissabte, 27 d’agost de 2011

ESPLENDORS I MISÈRIES DE LES CORTESANES


ESPLENDORS I MISÈRIES DE LES CORTESANES
Honoré de Balzac
Traducció: Núria Petit
Destino
Barcelona 2010
553 pàgines

Com no sé ben bé com fer aquesta entrada ho farem de manera fàcil (i mentre a veure si em venen idees): Honoré de Balzac (Tours 1799 – París 1850) i apa! I ara què?

Veuran, formalment, no puc dir res en contra d’aquesta novel·la, està ben escrita, els personatges ben definits avança d’acord amb l’estructura literària del s.XIX (el narrador és un personatge omniscient: tot ho veu, tot ho sap, tot ho entenc, però que no participa dins la narració), i tot i així, m’he avorrit, sí. Creguin-me, em sap molt de greu, ja que era la primera cosa que llegia d’aquest autor i havia agafat la seva lectura amb molta il·lusió, però..... per molt Balzac que sigui i per molt incapaç que jo sembli, no puc dir una cosa per una altra.

Tota literatura s’ha de contextualitzar si la volem assaborir, si llegim ficció pretèrita amb els codis de narrativa actuals es probable que no la puguem gaudir prou bé i aquest bloc va iniciar aquesta lectura amb aquest criteri i tot i així, m’he avorrit.

Anem a pams. De “cortesanes” en plural com a protagonistes, no, és una sola cortesana que en els darrers anys s’ha redimit i a mig llibre mort, i tot i que és una presència constant no és el personatge que dóna més joc. Ho comento per si de cas cap de vostès espera trobar “traviates”, s’acosta però..... no.

Com ja saben que no m’agrada estendrem més del que cal, no justificaré abastament i fins el cansament les causes d’aquest avorriment, però si haig de resumir-ho en una paraula (i  ja entenc que resumeixo molt) dir que és la reiteració, o la poca economia de les reiteracions. Mirin, a veure si en puc fer entendre, mentre el llegia em recordava aquelles pel·lícules franceses, que no tenen prou a mostrar-nos-la sinó que hi ha un personatge, generalment en off, que t’ho explica i que sol ser força molest - doncs és que si li diguessin al espectador (en aquest cas el lector): per si ets burro i no entens el veus, aquí et poso aquesta veueta que t’ho explica - doncs això és el que pensava. I ja en sabran disculpar la frivolitat, però és així.

En una de les solapes del llibre se’l situa al costat de Proust, no serà aquest bloc qui digui que no, però jo diria que Balzac, detalla i Proust, descriu, que són coses ben diferents.

De tota manera no vull deixar d’assenyalar, que Balzac coneixia la diversitat de la condició humana com queda reflectit en els seus personatges; que fins les primeres dues-centes pàgines, Balzac fa ús d’una ironia molt estimulant que després, incomprensiblement, desapareix; i que amb la revolució francesa encara molt a prop prova d’acostar-nos a les misèries físiques i anímiques de la societat del moment.

Ah! com això ja és massa llarg, ja no parlarem del paper que fem les dones en aquesta novel·la.

Aquest llibre el trobaran a les biblioteques següents:

Catalunya
Diputació de Barcelona (més d’una trentena)
·        Ateneu Barcelonès
·        Biblioteca de Catalunya
·        BALAGUER.Adults
·        BANYOLES.Adults
·        BLANES.Adults
·        CASTELL-PLATJA D'ARO
·        CePSE Fons General
·        CUNIT.Adults
·        FIGUERES.Adults
·        GIRONA-Just M. Casero.Adults
·        GIRONA-Pública de Girona
·        GUISSONA.AdultsFinal del formulario

Ses Illes
Inca

País Valencià
Suèca
Oliva
Vila-real

divendres, 19 d’agost de 2011

EL TEATRE CATALÀ



He llegit el llibre de Jaume Melendres, La Teoria dramàtica : un viatge a través del pensament teatral, que no consignaré en aquest bloc, ja que és una lectura subordinada a la meva vessant de narradora. En  un punt del llibre llegeixo que en el s. XIX hi havia una disposició que obligava que hi sortís un personatge que parlés en castellà a les obres de teatre en català  

Honestament, aquesta disposició la desconeixia, aquest bloc sí sabia que per una prebenda de Felip II i fins l'any, si no recordo malament, 1833, qui feia i desfeia en això del teatre a Barcelona era el teatre de la Santa Creu (posteriorment teatre Principal, al capdavall de les Rambles i ara inexplicablement tancat) el qual depenia de l'hospital de la Santa Creu i alhora, subordinat als estaments eclesiàstics, i si no hagués estat per les menestralies, aficionades al teatre i que també havien de passar censura per la Santa Creu, doncs encara hagués estat més desert el panorama.

Ara bé, d'aquesta disposició no n'havia sentit a parlar, així que vaig buscar per la xarxa i finalment he trobat aquest article de l'any 1994, autor: Pep Vila, publicat a la revista de Girona, que n'en parla, són quatre fulls, però molt interessant tot el que hi diu, sobretot perquè la situació (si algú tenia cap dubte) del país (el nostre, no s'equivoquin) ja era lamentable, i el tema de l'espoli, si llegeixen atentament no és nou, ja el s XIX, el 3%  dels drets d'autor de tot l'estat, es desviava cap a dos teatres de Madrid.

I és que no tenim ni un moment de repòs, ai!

divendres, 12 d’agost de 2011

VIAJE A RUSIA


VIAJE A RUSIA
Joseph Roth
traductor: Pedro Madrigal
Minúscula
Barcelona 2008
231 pàgines


L'any 1926, el diari alemany Frankfurter Zeitung va encomanar al periodista i escriptor Joseph Roth de fer un viatge a Rússia i publicar les seves impressions.

El viatge s'inicià el setembre de 1926 i finalitzà el gener de 1927 i aquest llibre aplega el seguit d'articles que Roth va escriure.

En aquest llibre Joseph Roth se'ns mostra com un periodista atent, observador i meticulós i ja l'any 1926 (Stalin encara era força lluny)  i a nou anys de la Revolta va percebre gairebé tot el que després la història ha confirmat, que aquest nou sistema no era ni va ser perfecte i ja anotava quines eren les febleses dels seus  fonaments. No obstant, tot i que la seva mirada és el que podríem dir (per dir-ne alguna cosa, eh!) "burgesa", és un periodista honest i prova de ser equànime i també assenyala allò de bo que aquest nou corrent polític va aportar, si més no a les seves primeries i en ambdues actituds trobem sempre unes reflexions que van més enllà de l'aparença, així doncs tot i la seva mirada ens dóna prou elements de judici per poder treure nosaltres les nostres conclussions.

Aquest volum recull, a més a més dels articles, una conferència a Frankfort del Meno el gener de 1927 i un diari de viatge, amb anotacions de tot allò que li succeïa en el dia a dia.

Aquest llibre el trobaran a:

Biblioteques de la Diputació de Barcelona
          ARENYS DE MAR.Pare Fidel Fita      
          BADALONA.Can Casacuberta           
          BADALONA.Llefià Xavier Soto          
          BADALONA.Lloreda   
          BADALONA.St. Roc    
          BARBERÀ DEL V.Esteve Paluzie-Música i cinema   
          BCN CV.Barceloneta La Fraternitat
          BCN CV.Francesca Bonnemaison     
          BCN CV.Gòtic Andreu Nin     
          BCN CV.Sant Pau Santa Creu
Ateneu Barcelonès
Biblioteca de Catalunya
Universitat Politècnica de Catalunya
Universitat Pompeu Fabra
GARRIGUELLA.Adults                        
GIRONA-Pública de Girona.Adults    
RIPOLL.Adults                        
SALT-Pública de Salt.Adults  
SANTA COLOMA DE FARNERS.         
SÉNIA.Adults

dimarts, 9 d’agost de 2011

CONTES DE LA CARN I DEL DESIG


CONTES DE LA CARN I DEL DESIG
Antoni Colomer
Edi-liber editorial
col.lectció de tinta
Barcelona 1995
167 pàgines
12 contes




No fa gaire en una entrada recent, els comentava que de vegades ensopego amb els llibres sense anar-los a buscar, i això em va passar amb aquest que ens ocupa, remirant per la biblioteca el vaig trobar i aquí els el comento.

Tot  i el títol, no s'acostin a aquest llibre pensant que el podran llegir amb una sola mà i amb l'altra fent companyia. No.

És cert que els contes tenen l'eix en l'erotisme i el sexe que se'n deriva, però no és voluntat de l'autor (em penso) fer venir febrades sinó explicar-nos històries amb motivitats variades.

Les dotze narracions apleguen homes i dones d'edats diverses i les seves fantasies, que no són altament eròtiques sinó quotidianament diferents.

Dels dotze contes no hi ha puntes de qualitat amunt o avall, tots tenen un to que els fa força regulars en conjunt.

L'he trobat ben escrit i els personatges amb els perfils adequats. El llibre es llegeix de manera amable.

Sobre l'autor trobaran les dades bàsiques aquí

El trobaran a les biblioteques de:

Diputació de Barcelona (solament  a dues)
Ateneu Barcelonès
Biblioteca de Catalunya
Universitat Prompeu Fabra
CePSE Fons General    
LLEIDA-Pública de Lleida.Magatzem             
SANT HILARI SACALM.Adults
TARRAGONA-Pública de Tarragona.Adults Planta baixa



dissabte, 6 d’agost de 2011

LA LEGGENDA DEL SANTO BEVITORI


LA LEGGENDA DEL SANTO BEVITORE
Director: Ermanno Olmi.

Interprets:
Anthony Quayle, Rutger Hauer, Sandrine Dumas, Dominique Pinon, Cécile Paoli.

Any 1988

125 minuts


Aquests dies, uns dels llibres que estic llegint, i que si la calor ho permet els en parlaré, és Viaje a Rusia de Joseph Roth, i he recordat que aquest autor té un llibre de ficció del qual se’n va fer una pel·lícula, que és la que ens ocupa.

Veuran.... defensar el cinema d’Olmi en els temps que corren és una mica complicat. Ermanno Olmi és un home de creences religioses i ens ho fa saber, no se n’amaga i el seu cinema n’és una mostra.

Però ens ho ensenya amb molta honestedat i afegiria que amb molta humilitat. En el seu cinema no trobaren ni frares, ni capellans, ni monges abnegades, ni atacs frontals contra les seves pròpies institucions, res de tot això, el seu cinema ens mostra persones desfavorides o que proven de tirar endavant amb dignitat. Una dignitat que honora qui la té. Tampoc és un cinema que intenti convèncer ningú, senzillament és la seva mirada, però sempre trobem alguna escena que ens ensenya o ens mostra un personatge que solament amb la seva actitud ja tenen un component moral (no moralista) sinó la moral del propi honor (si és que aquesta paraula encara té cap sentit). I escrivint això amb revé una escena d’una altra pel·lícula d’Olmi, L'albero degli zoccoli (1978), on una dona renta la roba al riu dels senyors rics, mentre plou força i al costat té un fill menut que l’aixopluga amb un paraigua.

Aquest bloc, que ja en alguna ocasió s’ha manifestat aconfessional i força empíric, no té inconvenient d'admetre que les dues pel·lícules ja assenyalades més amunt i la darrera d’aquest director Centochiodi (2007), amb la qual va acomiadar-se del cinema de ficció, junt amb la seva participació a la pel·lícula a tres bandes Tickets (2005) codirigit amb Abbas Kiarostami y Ken Loach són unes propostes que m’agraden molt perquè valoro, com he dit a l’inici d’aquesta entrada, l’honestedat d’Ermanno Olmi i perquè també m’agrada ser equànime (en la mida del meu enteniment) i si puc valorar l’Acorazado Potemkim (Sergei Eisenstein) o Roma città aperta (Roberto Rossellini), perquè no hauria de fer-ho en aquest cas tot i que no sigui estar a la última.

La Leggende del Santo Bevitore la trobaran pel sistema P2P, si m’admeten un consell provin de trobar-la en versió original subtitulada. Els deixo el mateix fragment per tal que vostès puguin triar quina s’estimen més de veure, en el supòsit que sigui aquest el cas. I també he triat aquest fragment, que és  l'inici de la pel.lícula per recordar l'enyorat actor Anthony Quayle.

Per acabar, comentar la bona elecció de Rutger Hauer pel paper protagonista, un bon actor que no sempre ha fet eleccions tant encertades. (Per cert, si mai se’l troben li donen el meu telèfon de la resta ja m’ocupo jo)

Ah! i la música d’Igor Stravinsky.