dijous, 29 de març del 2012

EIN DEUTSCHES REQUIEM


EL REQUIEM ALEMAN
Johannes Brahms

Sociedad Coral de Bilbao
Chorus Musicus Köln
Das Neue Orchester
Eva Mei, soprano
Josep-Miquel Ramón, baríton
Christoph Spering, director


Dimecres, 28 de març de 2012
Palau de la Música Catalana


Com en una entrada anterior ja vaig parlar d’aquest Rèquiem, que és Rèquiem de capçalera per aquest bloc, avui faré un exercici de brevetat.

El cor, la Sociedad Coral de Bilbao i el Chorus Musicus Köln (creat pel director Ch. Spering), molt bé.
La orquestra, no estava per la feina
El director, irregular
Josep-Miquel Ramón: ha fet força bé la seva part
Eva Mei: el mateix que el cantant anterior

L’obra? Què els haig de dir...... ? és un Rèquiem que no admet cap mena de frivolitat, s’ha d’escoltar des el nostre interior, hi ha persones que d’això en diuen espiritualitat, tot està bé si ens genera una harmonia emotiva.

Els tastets, fragments de la versió del director Otto Klemperer, molt estimat en aquest bloc.






dimecres, 28 de març del 2012

IULIANA AVDEIEVA


IULIANA AVDEIEVA piano

J. S. Bach: Partita en Si menor, BWV 831
F. Chopin: Barcarola en Fa sostingut major, op. 60
F. Chopin: Scherzo núm. 2 en Si bemoll menor
M. Ravel: Pavane pour une infante défunte
M. Ravel: Sonatina
S. Prokófiev: Sonata núm. 2 en Re menor, op. 14

Dimarts, 27 de març de 2012
Palau de la Música Catalana


Tercer concert del cicle Da Camera.

Aquesta pianista russa, de 27 anys, guanyadora del premi Chopin 2010 va sobrada de facultats tècniques i ha ofert un concert força convincent d’allò que ens espera en el futur.

En Chopin, on tant important és la mà esquerra l’ha interpretat amb solvència i  hem entès que guanyés aquell concurs i tant en Ravel com en Prokofiev l’execució ha estat molt adequada, on no m’agradat ha estat en Bach, quan s’interpreta Bach al piano s’ha d’anar molt en compte, Bach demana lleugeresa i subtilitat, evidentment sense caure mai en la frivolitat, però Bach no se l’ataca, se’l gronxa (permetin-me que em posi lírica), no obstant aquesta pianista no queda desqualificada per la seva concepció de Bach, de ben segur que en un futur la seva visió de Bach quedarà modificada.

No els puc deixar cap tastet de la Iuliana A.  ja que no l’he trobada a la xarxa, així doncs els deixo amb una altre pianista rus, Sviatoslav Richter amb una de les peces que hem escoltat aquest vespre: Pavane pour une infante difunte.


dimecres, 21 de març del 2012

GREGORIJ SOKOLOV

GRIGORIJ SOKOLOV, piano
J.-Ph.Rameau, Suite en Re
Les Tendres Plaintes. Rondeau
Les Niais de Sologne
- 1er Double des Niais
- 2d Double des Niais
Les Soupirs
La Joyeuse. Rondeau
La Follette. Rondeau
L'Entretien des Muses
Les Tourbillons.Rondeau
Les Cyclopes.Rondeau
Le Lardon.Menuet
La Boiteuse
W.A.Mozart,
Sonata en La menor KV310(300d)
Allegro maestoso
Andante cantabile con espressione
Presto
J.Brahms,
Variacions sobre un tema de Handel
op. 24
J.Brahms, Tres Intermedis op. 117
Andante moderato
Andante non troppo e con molta
espressione
Andante con moto 

Dimarts 20 de març de 2012
Palau de la Música Catalana   

La primera vegada que vaig anar a un concert d’aquest pianista, servidora deuria estar tonta, ja que recordo que em va deixar més aviat freda.

Avui, quan he obert el programa de mà el primer que he llegit és Rameau, i he pensat: RAMEAU?!!!! amb piano, però com tampoc sóc de les que es tanca en banda, no he arribat arrufar el nas.

Doncs bé, tot m’ho he hagut d’empassar amb patates, he hagut de fer un mea culpa (és un dir) per què d’inici a final, amb set bisos de propina, ha estat un festival Sokolov.

Semblava que la música ens protegia de tota mena de perills i que la vida fos un depassar ben dolç, no puc afegir res més, no se’n poden fer d’elogis comuns en un concert que ens ha elevat fins el capdamunt. Exagero? no crec, però vostès llegeixen altres referències i desprès m’ho expliquen.

Els tastets:



 

divendres, 16 de març del 2012

LES PEDRES RAI

Com aquest bloc no s'atribueix mèrits que no li corresponen, mitjançant aquesta entrada els invito que facin una mirada al bloc La Libreria.

El seu gestor (Vigo) arreplega i arxiva curiositats i un dia les publica. Avui ha fet una entrada que he trobat molt interessant referent a les pedres rai, un tipus de moneda de l'illa de Yap.

cliquin: PEDRES RAI

 Una mostra de les "monedetes"




Fins aviat.


dijous, 15 de març del 2012

VILHELM HAMMERSHOI


PINTOR

 
COPENHAGEN 1864 - 1916
 
 
 





dimecres, 14 de març del 2012

TERESA PÀMIES

Carlos Orduña Barrera


Fa força temps, una tarda de primavera (si,si era primavera de debò), sortia jo dels cinemes Meliès de Barcelona, des la porta de la sala (no del cinema, sinó de la sala) fins una mica més amunt del carrer Villarroel, anava precedida d’una parella gran, ella no era gaire alta i duia una faldilla marró uns cinc dits ben bons per dessota dels genolls, ell, tot i no ser gaire alt, ho era una mica més que ella, els cabells blancs i l’esquena una mica carregada, en enfilar carrer amunt i quan vaig ser una mica més a prop la vaig veure a ella

-    “Mira!!!” – vaig pensar, la Teresa Pàmies, ...”i el López Raimundo, està clar, no podia ser cap altre”

Ella l’ajudava a posar-se bé l’americana, mentre li demanava:

-“.. te ha gustado la película?”

-“...no mucho...”

Vaig escoltar aquest fragment mentre els depassava, els ja tenien un altre ritme: el de la vida, el de les persones de pedra picada, el d’una parella que probablement no sabia que era estable però si sabia el que era la permanència i la lleialtat.

Quan jo ja anava unes passes endavant, vaig pensar:

- “...els podries dir alguna cosa...” “... mostrar-los reconeixement..., no sé”, però inexcusablement no ho vaig fer per aquest sentit del pudor que de vegades em domina.

Anaven tranquils, quotidians, segurs d’haver fet allò que calia i també tristament oblidats. El temps és inexorable i els temps nous ja n’eren uns altres.

Avui m’ha revingut aquet nítid record.

Quan la pel.lícula, a mi tampoc em deuria agradar gaire per que no recordo quina era. 


Per al.legòria:


La càrrega - Ramón Cases 
Il Quarto Stato - Giuseppe Pellizza da Volpedo



dilluns, 12 de març del 2012

EL CARNATGE


EL CARNATGE
Émile Zola
Traducció: Margarida Casacuberta
Edicions 1984
Barcelona 2002

Per llegir literatura del s.XIX cal tenir una certa predisposició, i no és una predisposició intel·lectual sinó una actitud anímicament oberta i deixar que se'ns expliquin els mínims detalls. Amb un narrador omniscient que ho sap tot  i ho veu però que es manté fora de la trama.

Aquesta novel·la no n'és una excepció, se'ns explica en detall des dels vestits fins les diferents varietats de cotxes de cavalls que hi havia a l'època, i si es rumia bé, aquestes descripcions resulten molt aclaridores, a un segle vista, per fer-nos-en una idea del personatge i de la classe social on es mou, però aquestes descripcions no es limiten a tot allò que es extern, sinó que també inclou la caracterologia del personatges,. Resumint..... que el millor esperit per llegir aquesta mena de llibres es la d'asseure's dues tardes, preferiblement d'hivern, amb sabatetes i roba còmoda d'estar per casa, una manteta, un té i a gaudir-ne. Si van amb preses no em demanin responsabilitats.

Quan el vaig agafar de la biblioteca, ho vaig fer amb un cert recel, ja que no fa gaire vaig llegir un relat d'Honoré de Balzac (Esplendor i Misèries de les Cortesanes, consignat en aquest bloc), que em va avorrir força, tot el contrari que aquest llibre, el qual ha estat uns sorpresa, no esperava que m'atrapés com ho ha fet.

El tema. En primer terme l'ascensió i caiguda d'una dama jove, el rerefons, un marit dedicat a les especulacions que freguen l'estafa; una joventut indolent personificada per Maxime, el fillastre; banquers, usurers, prestamistes, polítics sense gaire escrúpols; fetilleres ressentides, i tot això amb embolcallat del luxe del Paris de la segona meitat del s.XIX.

Molt ben traduït per Margarida Casacuberta.

El Carnatge (La Curée), s'edità per primer cop l'any 1872.

diumenge, 11 de març del 2012

BEETHOVEN VERSUS BRAHMS


BEETHOVEN VERSUS BRAHMS

Intèrprets
ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA

Pablo González, director

Obres
BEETHOVEN: Simfonia núm. 2

BRAHMS: Simfonia núm. 2




Segon concert a l’Auditori de Barcelona del minicicle que l’OBC va encetar fa aproximadament un més: BEETHOVEN VERSUS BRAHMS, del primer no en vaig fer consigna perquè va solapar amb una altra entrada el bloc, però aquí tenim el segon, i aquest bloc espera que aquest minicicle tingui continuïtat les temporades vinents.

Aquests dos autors, a criteri d’elsgustosreunits, es complementen perfectament, de fet diuen que Brahms en compondre la primera simfonia va comentar que en el decurs de la seva gestació notava la presència del gegant (Beethoven).

A criteri d’aquest bloc ha estat un bon concert més en Beethoven que en Brahms i potser cal aclarir que no és que amb aquest segon compositor director i orquestra no ho hagin fet prou bé, només passa que potser m’estimo més un Brahms una mica més introspectiu, però bé, en ambdós autors, el director Pablo Gonzàlez ha fet que les diferents seccions de l’orquestra es poguessin escoltar amb nitidesa sense que unes s’ncavallessin amb les altres, ha estat atent als detalls i el diàleg entre intruments, sobre tot en Beethoven, ha estat precís i l’orquestra ha sabut respondre a les seves indicacions.

Un concert que no ha decebut.

Els deixo aquest tastet de la 2ª de Brahms amb Carlos Kleiber, director molt estimat per aquest bloc.


dijous, 8 de març del 2012