DIE WALKÜRE
Música i Llibret: RICHARD WAGNER
Intèrprets:
Brünhilde Christine Goerke
Wotan Greer
Grimsley
Sigmund Stuart Skelton
Fricka Jamie
Barton
Sieglinde Eva Maria Westbroek
Hunding Günther Groissböck
Orquestra del Metropolitan de N.Y.
Director: Philippe Jordan
Producció Robert Lepage
Director d’escena Neilson Vignola
|
30 de març de 2019
|
Avui en el cinemes
Comèdia de Barcelona hem pogut assistir a la retransmissió en directe d’aquesta
òpera.
La producció que hem
vist avui no cap novetat, ja la vàrem veure no fa gaire anys en el mateix
teatre, però ja sabem que el Metropolitan exhibeix les seves pròpies
produccions sense extenuar-se*, que poden estar molt bé però dic jo que pagar un
cop i un altre on les úniques novetats són les veus, doncs es per començar a
rumiar-s’ho.
Però bé, anem a la
representació d’avui i prosseguim amb la producció, haig d’admetre que no ha
perdut vigència, tan l’escenari únic però no estàtic com les llums segueixen
donant molt de joc.
També haig d’admetre
que la funció d’avui se m’ha fet curta i penso que una part del mèrit ha estat
la direcció orquestral de Philippe Jordan, director que encara no m’ha decebut
tot i que en algun moment l’orquestra ha sonat un pèl alta, però sens dubte
orquestra i director han contribuït a bastir una bona vetllada.
I el sempre feixuc
moment de parlar de les veus. Mirin els confesso que de vegades penso ja tinc l’oïda
atrofiada d’haver-ne escoltat tantes,
perquè no puc compartir el fervor que el públic li dedica a algunes veus.
Dir que qui més m’agradat
és Jaime Barton, a qui ja recordava d’altres ocasions i que aquest cop tampoc m’ha
decebut. Qui si ho ha fet és Stuart Skelton, tenor que em va agradat força a un
anterior Tristany i Isolda, la veu del qual, a criteri d’una servidora, ha
perdut frescor i volum. Greer Grimsley és un baix-baríton idoni per a un altre
repertori, la seva veu és nasal i tot i no ser un Wotan descartable, tampoc és
per llançar coets. Günther Groissbock, és un baix que m’agrada força, però en
aquesta òpera el paper de Hunding és mínim.
I sí, he deixat pel final a les dues sopranos, Segueixo sense connectar
amb la Sra. Westbroek i gairebé que ja ho deixo córrer, és a dir, que si res no
canvia no reiteraré un cop i una altra la mateixa opinió. Quan a Christine
Goerke doncs mirin, considerant que no anem sobrades de sopranos (i de cantants
en general) wagnerians, prou bé però en la part actoral no gaire, hi havia
moments que Brünhilde semblava més aviat una nena contrariada.
El llibret aquí.
Fotografies de la
producció:
|
|
Videos de la producció:
* Avui, per exemple,
ens han informat de la programació de la temporada 2019-2020 i ens tornaran a
posar la Turandot de Franco Zefirelli de fa mil anys