LA FILLE DU RÉGIMENT

Música: GAETANO DONIZETTI Llibret: JULES-HENRI VERNOY DE SAINT-GEORGES i JEAN-FRANÇOIS-ALFRED BAYARD Repartiment: Marie              Pretty Yende Tonio               Javier Camarena Sulpice            Maurizio Muraro Marquesa de Berkenfield                         Stephanie Blythe Hortensius      Paul Corona Duquessa de Krakenthrop                         Kathleen Turner Notari             Yohan Belmin Caporal           Yohan Yi Camparol        Patrick Miller Director d’escena       Laurante Pally 02 de març de 2019

Cor i Orquestra del Metropolitan de N.Y. Director musical         Enrique Mazzola

Ahir vam poder assaborir des el cinemes Comèdia de Barcelona la retransmissió en directe des el Metropolitan de Nova York d’aquesta òpera.

Certament, si ens avorrim amb La Fille du Regiment és de ben segur perquè la producció es desafortunada, però aquesta producció que ja s’ha convertit en un clàssic, exhibida arreu, continua tenint molta vitalitat. Ahir novament ens ho vam passar bé.

Comencem.

En aquesta òpera els paper de la Duquesa de Krakenthrop i el del Notari han d’estar representats per actriu i actor. Aquest cop aquests dos personatges han estar interpretats per l’actriu Kathleen Turner i Yohan Belmin. Bé, el paper del Notari no és gaire extens però un bon actor pot arribar aprofitar aquesta petita intervenció per fer-se notar, com va ser el cas de l’Arnau Vilardebó quan aquesta mateixca producció va ser representada a Barcelona, no ha estat el cas de Yohan Belmin que ha passat sense pena ni glòria. I tota una Kathleen Turner no m’ha fet oblidar l’Àngel Pavlovsky, qui en el Liceu va representar el paper de la Duquesa. I ara, puntualment i sense que sigui un precedent, parlarem del físic. A Kathleen Turner, a causa de les operacions estètiques, li ha quedat una cara sense expressió i la poca que li en queda és de persona malhumorada, cosa que no li va gens al paper. La Duquesa no està malhumorada, és altiva i no ha descendit mai de l’Olimp en el que viu. Això el Pavlovski (tractament dit amb afecte) ho va entendre perfectament. Per part del teatre no ha estat una tria encertada.

Si una cosa es pot dir del director musical Enrique Mazzola és que dirigeix, si més no aquesta òpera, amb una alegria que s’encomana i això ho va transmetre molt bé. Em va agradar. L’orquestra i el cor, com sol ser habitual, no van decebre.

I bé, les veus.

Javier Camarena va cantar l’aria de lluïment  Ah! Mes Amis amb el nou (9) Do’s, dits de pit, sense cap dificultat, i com ja havia succeït en dies precedent, la va haver de repetir amb el públic del Metropolitan dret, aplaudint amb fervor, molt entregat. Res a dir perquè va cantar sense màcula i tot i així ha una servidora amb aquest cantant li queda sempre una sensació d’incomplet.

Pretty Yende sap mesurar els seus recursos, no té una veu molt extensa, però si un bon fiato que no és poc i li permet cantar sense problemes aquest papers donizettians.

Stephanie Blythe va cantar molt bé i va saber donar a la Marquesa la dosi justa de gràcia, tendresa i expressivitat vocal.

Just abans d’iniciar la representació, s’anuncià que Maurizio Muraro no estava al 100%. Ens abstindrem de comentar la seva actuació.

La resta correctes.

I d’acord amb allò que comentava a l’inici d’aquest comentari, tot i haver vist aquesta producció força vegades, encara vam riure i somriure ja qye  tothom en la essant teatral va estar molt encertat.

El llibret aquí.

Fotografies de la producció

Videos