DIE WALKÜRE

DIE WALKÜRE Música i Llibret: RICHARD WAGNER Intèrprets: Brünhilde     Christine Goerke Wotan           Greer Grimsley Sigmund       Stuart Skelton Fricka Jamie Barton Sieglinde       Eva Maria Westbroek Hunding       Günther Groissböck Orquestra del Metropolitan de N.Y. Director:       Philippe Jordan Producció    Robert Lepage Director d’escena  Neilson Vignola

30 de març de 2019

Avui en el cinemes Comèdia de Barcelona hem pogut assistir a la retransmissió en directe d’aquesta òpera.

La producció que hem vist avui no cap novetat, ja la vàrem veure no fa gaire anys en el mateix teatre, però ja sabem que el Metropolitan exhibeix les seves pròpies produccions sense extenuar-se*, que poden estar molt bé però dic jo que pagar un cop i un altre on les úniques novetats són les veus, doncs es per començar a rumiar-s’ho.

Però bé, anem a la representació d’avui i prosseguim amb la producció, haig d’admetre que no ha perdut vigència, tan l’escenari únic però no estàtic com les llums segueixen donant molt de joc.

També haig d’admetre que la funció d’avui se m’ha fet curta i penso que una part del mèrit ha estat la direcció orquestral de Philippe Jordan, director que encara no m’ha decebut tot i que en algun moment l’orquestra ha sonat un pèl alta, però sens dubte orquestra i director han contribuït a bastir una bona vetllada.

I el sempre feixuc moment de parlar de les veus. Mirin els confesso que de vegades penso ja tinc l’oïda atrofiada  d’haver-ne escoltat tantes, perquè no puc compartir el fervor que el públic li dedica a algunes veus.

Dir que qui més m’agradat és Jaime Barton, a qui ja recordava d’altres ocasions i que aquest cop tampoc m’ha decebut. Qui si ho ha fet és Stuart Skelton, tenor que em va agradat força a un anterior Tristany i Isolda, la veu del qual, a criteri d’una servidora, ha perdut frescor i volum. Greer Grimsley és un baix-baríton idoni per a un altre repertori, la seva veu és nasal i tot i no ser un Wotan descartable, tampoc és per llançar coets. Günther Groissbock, és un baix que m’agrada força, però en aquesta òpera el paper de Hunding és mínim.  I sí, he deixat pel final a les dues sopranos, Segueixo sense connectar amb la Sra. Westbroek i gairebé que ja ho deixo córrer, és a dir, que si res no canvia no reiteraré un cop i una altra la mateixa opinió. Quan a Christine Goerke doncs mirin, considerant que no anem sobrades de sopranos (i de cantants en general) wagnerians, prou bé però en la part actoral no gaire, hi havia moments que Brünhilde semblava més aviat una nena contrariada.

El llibret aquí.

Fotografies de la producció:

Videos de la producció:

* Avui, per exemple, ens han informat de la programació de la temporada 2019-2020 i ens tornaran a posar la Turandot de Franco Zefirelli de fa mil anys