Sóc Sílvia Fortuny, divulgadora cultural, i allò que faig i allò que m’agrada ho he reunit en aquest bloc. contacte: aquittania@gmail.com
dijous, 31 de març del 2011
OMAR PAMUK
L'any 2005, l'escriptor turc Omar Pamuk va fer aquestes declaracions:
"...trenta mil kurds i un milió d'armenis van morir en aquestes terres. Ningú gosa parlar-ne i a mi m'odien per fer-ho..."
Ara Omar Pamuk ha estat condemnat a pagar una multa de 6000'00 lires (2800'00 € aprox) per "insultar el caràcter turc", d'acord amb un codi legal d'aquell país.
Aquest modest bloc troba molt lleig que encara passin aquestes coses; i aquest bloc sense codis jurídics que l'avalin condemna els condemnadors.
I si volen saber alguna cosa del genocidi armeni però els fa mandra posar-s'hi en llibres d'història, facin els possibles per veure la pel.lícula ARARAT d'Atom Egoyan.
dimarts, 29 de març del 2011
THE MASTER
THE MASTER Retrato del novelista adulto Colm Toibín Traducció: Mª Isabel Bulter de Foley Edhasa Barcelona 2006 | |
No sé si el pitjor que li pot passar a una novel·la és que el lector quedi indiferent, en tot cas és el que ha passat amb The Master.
Honestament haig de dir que quan em vaig decidir per aquest llibre em va moure més el nom de l'autor que el propi llibre, del qual en desconeixia l'existència (del llibre), és a dir que ni tant sols intuïa que fos una biografia novel·lada d'en Henry James o una novel·la basada en la vida d'aquest escriptor, personalment em decanto cap la segona opció, és una novel·la on l'autor juga amb la biografia de H. James i de ben segur que hi ha episodis que són certs. Això ni és bo ni és dolent, tot està amb l'ús que se'n fa de la permissivitat literària i com es maneguen les seves eines.
The Master. Retrato del novelista adulto, és un llibre pulcre, curós de no carregar les tintes en la homosexualitat de H. James i asèptic. La narració té un aire, imagino que és una tria estilística de Toibín, a novel·la del s.XIX, això tampoc ni és bo ni és dolent, si no fos que al capdavall no ens porta enlloc, ja que en tancar el llibre seguim preguntant-nos, qui era Henry James, ni tampoc ens ha posat prou mel a la boca que ens mogui a fer una recerca sobre el veritable itinerari vital de H.J.
I no és que no se'ns donin detalls: la relació amb la seva família, les seves selectes amistats, els seus viatges, els problemes de caire domèstic.... però el lector sempre té la impressió d'una certa superficialitat, tenint en compte que en alguns casos hi esmerça força pàgines intentant descriure-ns'ho, però alhora, per exemple, omet la relació que va establir amb el seu secretari, una persona que va estar treballant al seu servei durant força anys i del qual només sabem que era escocès i, segons el narrador, és limitava a fer la seva feina.
Bé..... quan obrim un llibre sempre ho fem esperançats de trobar una obra mestra, no ha estat el cas.
Aquest llibre el trobaran a:
Biblioteques de la Diputació de Barcelona
Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès
Universitat Autònoma de Barcelona
Universitat Rovira i Virgili
Biblioteca de Catalunya
Universitat de Barcelona
Universitat de Lleida
Universitat Ramon Llull
Universitat Autònoma de Barcelona
Universitat Rovira i Virgili
Biblioteca de Catalunya
Universitat de Barcelona
Universitat de Lleida
Universitat Ramon Llull
dissabte, 19 de març del 2011
dos (llibres) x un (autor)
EL CUADERNO ROJO Benjamín Constant Traducció: Manuel Arranz Periférica Cáceres 2008 134 pàg. | DIARIO ÍNTIMO Benjamín Constant Tradcció Jorge Selvetti Alfama Coín (Màlaga) 2008 203 pàg. |
Avui no sé si me’n sortiré, ja que m’agradaria animar-los que llegissin aquests dos llibres, els quals, així d’entrada poden ser poc atractius, doncs Benjamín Constant va viure a cavall del s.XVIII i s.XIX (25 d’octubre de 1767 – 08 de desembre de 1830), però si al final no aconsegueixo engrescar-los(les) ho hauran d’atribuir que sóc maldestre.
Tot i que es poden llegir aïlladament, un complementa l’altre, ja que en el primer, Constant ens explica la seva joventut i el segon, Diario Íntimo, trobem un Constant ja madur.
Però anem a pams.
En El Cuaderno Rojo, ens mostra un jove que es mou més per l’instint que pel seny.
Ens relata el seu anar i venir per diferents països, amb pocs recursos que, amb molta astúcia, l”obliguen” a demanar diners a tothom, alhora que també és un jove inexpert en afers amorosos. Tot això Constant ens ho explica amb la perspectiva dels anys, i lluny de caure en el tremendisme o de voler alliçonar, ho mostra amb ironia i amb distància, i també amb benevolència, de qui no s’ho pot – ni és pot ell mateix - prendre gaire seriosament . alhora que ens fa passar una bona estona mentre llegim.
Literàriament, si més no aquesta traducció, no és prou acurada.
Diario ïntimo s’inicia ja en el s.XIX i tota l’alegria mostrada en el llibre precedent s’esvaeix en el segon, doncs trobem un home que amb 37 anys ja ha sabut copsar i assimilar tot el que la vida li ha pogut ensenyar, amb un coneixement de la natura humana i de les causes que poden generar determinats comportaments (Freud encara quedava lluny) que el condueixen cap una certa infelicitat.
A través del diari sabem que va conèixer Schiller i Goethe, i que segons Constant el Faust de Goethe és (transcrit tal i com ho he llegit): «...releí el Faust de Goethe. Es una burla de la especia humana y de todos los hombres de ciencia. Los alemanes encuentran en él una profundidad extraordinaria, en cuanto a mi, ciento que vale menos de Candide[*]; es igual de inmoral, árido y adormecedor, y tiene menos liviandad, menos bromas ingeniosas y mucho más mal gusto», però tot i aquest comentari, i sense entrar en l’admiració, feia una bona valoració de Goethe. De reflexions d’aquesta mena en trobem forces, totes elles fruit d’una persona lúcida, amb apreciacions del comportament molt encertades fruit d’un ull observador.
Tampoc intenta amagar les seves inseguretats, el seu malestar amb ell mateix i admet que amb el pas del temps s’ha tornat més feble i mentre el Diari avança se’ns evidencia un Benjamín C. cansat i més introspectiu però també molt més irònic: «....almorcé en casa de la duquesa de Courtaude; al ver como es conmigo, hasta creería que soy una persona muy agradable. Me aburro tanto en sociedad y de la sociedad que me cuesta creer que pueda agradar a alguien....»
Aquesta traducció és força acceptable.
Si han arribat fins aquí, gràcies, i espero hagin decidit fer lectura d’aquest llibres (sobretot per què me n’hauré sortit :-)
Ah! I de Benjamín Constant, ja saben.... cap a la xarxa a buscar, hi ha prou informació.
Aquest cop, ho lamento, no hi ha tants exemplars a l’abast de tothom, però bé.... els trobaran a:
EL CUADERNO ROJO · Biblioteques de la Diputació de Barcelona · Ateneu Barcelonès | DIARIO ÍNTIMO · Biblioteques de la Diputació de Barcelona · Universitat de Barcelona · Ateneu Barcelonès |
divendres, 4 de març del 2011
una xacona que no matxaca
Disculpin un títol, creguin-me que he tingut dies més inspirats, però ja veuran com ho justifica.
La Sala Petita del Palau de la Música poques vegades l'he vist tant plena com ho ha estat aquest vespre, han actuat Viktoria Mullova (violí) i Ottavio Dantone (clavicembal), i ja la primera peça – Preludi de la partita BMV 1006 de Bach – que ha tocat la violinista sola, ens ha deixat a tots clavats a la cadira, donaven ganes de dir-li: “ vale, eh!, si et poses així”, i la resta del concert ha mantingut el mateix nivell, MOLT ALT, llevat de la segona peça del concert que era Haendel – la Sonata en Re major per a violí i baix continu, que aquí ho feia l’Ottavio Dantone amb el clavicembal -, la resta era tot programa Bach i la última interpretació que ens han ofert, de nou Viktoria Mullova sola ,ha estat la Xacona (Recorden el títol d’aquesta entrada), doncs això, la Xacona de la partita BWV 1004 també de Bach.
Jo de música no n’en sé, només sóc molt aficionada, però m’ha semblat que el Bach que han ofert ha estat d’una concepció molt moderna, això costa una mica d’entendre, a veure…… nosaltres podem declamar Shakespeare com fa cinquanta anys o bé, sense canviar ni una coma, el podem recitar com es fa actualment, doncs això ho podríem portar a la música, cap de les dues concepcions és millor o pitjor, solament diferent, (ja els he dit que he tingut dies més inspirats, no se’m queixin)
Però avui també han passat dues coses amb les que hi penso sovint, la primera és que en el concert no hi hagut pausa i això m'ha agradat. Sempre hi penso, quan ja estem hem caliu i immerços dins el concert hem de fer una pausa i encabat quan el reprenem de nou, hem de tornar a refer el procés d'escalfament; i la segona és que per cadascuna de les interpretacions la violinista ha afinat el seu instrument i en això també hi he pensat sovint. Quan és un concert de cambra ,on se solen interpretar diversos compositors i de vegades ni tan sols intercontemporanis, em demano: tots tenen la mateixa afinació? i em quedo amb el neguit que molts dels conjunts sonen igual, bé... però això són boirines meves, és allò de: qui no sap que fer, el gat pentina, doncs jo rumio aquestes coses.
Jo de música no n’en sé, només sóc molt aficionada, però m’ha semblat que el Bach que han ofert ha estat d’una concepció molt moderna, això costa una mica d’entendre, a veure…… nosaltres podem declamar Shakespeare com fa cinquanta anys o bé, sense canviar ni una coma, el podem recitar com es fa actualment, doncs això ho podríem portar a la música, cap de les dues concepcions és millor o pitjor, solament diferent, (ja els he dit que he tingut dies més inspirats, no se’m queixin)
Però avui també han passat dues coses amb les que hi penso sovint, la primera és que en el concert no hi hagut pausa i això m'ha agradat. Sempre hi penso, quan ja estem hem caliu i immerços dins el concert hem de fer una pausa i encabat quan el reprenem de nou, hem de tornar a refer el procés d'escalfament; i la segona és que per cadascuna de les interpretacions la violinista ha afinat el seu instrument i en això també hi he pensat sovint. Quan és un concert de cambra ,on se solen interpretar diversos compositors i de vegades ni tan sols intercontemporanis, em demano: tots tenen la mateixa afinació? i em quedo amb el neguit que molts dels conjunts sonen igual, bé... però això són boirines meves, és allò de: qui no sap que fer, el gat pentina, doncs jo rumio aquestes coses.
Bé, pensó que ha estat un bon concert, sobre Bach no els dic res per què trobaran a la xarxa informació per avorrir.
I aquí els deixo dues mostres del que deia més amunt, la mateixa Xacona per dos bons intèrprets: Nathan Milstein i la mateixa Viktoria Mullova.
Com sempre si no els agraden aquestes versions poden anar a youtube que de versions de la Xacona (millor busquin per Chacona, la normalització encara no ha arribat a youtube) i de ben segur que trobaran un intèrpret que els serà més escaient.
dimarts, 1 de març del 2011
SAMUEL CARASSO. l'altre improbable
VIDES IMPROBABLES Una història des heterodoxos catalans Autor: Ferran Sàez Mateu A contravent 153 pàg. |
Hi ha llibres que quans els veus ja resulten suggeridors, i aquest n’és un, és d’aquells llibres que títol, caràtula i contingut són tot un.
He provat tres cops d’explicar-los el llibre de manera prou atractiva per tal que a vostès els mogui sortir corrents i llegir-lo, però no me’n surto i potser és la gràcia que té, que no sabria ben bé com qualificar-lo.
No és novel·la, no és narrativa, no és assaig, estaria mig camí d’un estudi, bé..... els ho explicaré, l’autor, d’una manera que ja ens explica en el llibre, fa coneixença del Sr. Samuel Carasso Cohen i amb la informació i recerca d’aquest bon senyor proven de treure l’entrellat a quatre vides, que tal com diu el títol, resulten improbables, però no impossibles. Són vides viscudes, és a dir, no són vides inventades sinó que l’autor i el Sr. Carasso intenten de donar sentit a unes persones que fruit de la seva existència esdevenen personatges d’ells mateixos, i honestament, a quin més curiós, i la paraula és curiós, no estrafolari. I segons el Sr. Carasso la història no els ha fet justícia oblidant el seu pas per aquest món i no erà aquest bloguet qui digui el contrari.
Però el llibre també ens ofereix més coses, ja que per millor comprensió dels individus, intenten ubicar-los i acostar-nos-hi a l’època que els va tocar a cadascun. Però sense aclaparar, solament explicant allò que ens pot ajudar a la seva millor comprensió.
I tot això l’autor ho fa amb un llenguatge elaboradament entenedor, sempre cordial i amb un punt, de vegades, d’ironia, dins el qual insereix breus fragments de les converses que va mantenir amb el Sr. Carasso.
Comentar que les quatre vides són ben curioses, però cal assenyalar una cinquena, el propi Sr. Carasso que un cop tanquem el llibre ens ve de gust saber-ne més d’aquesta rara avis (com esmenta Ferran Sáez) que era el Sr. Samuel Carasso.
Només li he trobat un però...... les citacions en llatí no estan traduïdes.
Només li he trobat un però...... les citacions en llatí no estan traduïdes.
Ja deuen haver intuït, que m’ho he passat bé llegint-lo.
Si algú està interessat, el trobaran a les biblioteques:
Diputació de Barcelona
Universitat Ramón Llull
Ateneu Barcelonès
Subscriure's a:
Missatges (Atom)