dijous, 29 de maig del 2014

KRISTIAN BEZUIDENHOUT



KRISTIAN BEZUIDENHOUT
Fortepiano

W. A. Mozart: integral de Sonates (II)

KV 309: en Do major (1777)
KV 282: en Mi bemoll major (1775)
KV 311: en Re major (1777)
KV 280: en Fa major (1775)
KV 331: en La major (1781-83)

Palau de la Música Catalana
28 de maig de 2014



Per un bloc mozartià com aquest, que també és el de vostès, el concert d’avui ha estat una festa, i a totes les sonates els hi trobo les millors gràcies.

Aquest pianista va oferir ahir dia 27 el seu primer concert dedicat a les sonates de Mozart, avui el segon i l’any vinent el 14 i el 15 d’abril en completarà la resta.

Com hi ha poques oportunitats d’escoltar Mozart en pianoforte aquesta mena de concerts són d’agrair, aquest cop però el Palau ha tingut el gran encert de llevar les cadires de la platea del Petit Palau, ubicar el bell mig el pianoforte i fer mitja lluna de seients a l’esquena del pianista, de manera que el gruix del públic estava a graderies i certament ha quedat molt addient.

Quan a l’interpretació de Kristian Bezui...... (vés a saber com es pronuncia en afrikaner, que el noi és d’Àfrica del Sud), ha sigut molt pulcre i ha ofert un Mozart molt nítid, de manera que ha sonat un Mozart molt clar i transparent, a més a més aquest pianista està dotat d’una mà esquerra destacable, però...., sí estimats lectors i lectores hi ha un però a criteri d’aquest bloc,  li caldria una mica més de profunditat, que de ben segur Kristian B. sabrà solventar, doncs té el que és primordial, li agrada Mozart i com ja he dit en alguna ocasió anterior, ha Mozart no n’hi ha prou a interpretar-lo, se la d’estimar, i això aquest pianista ho té.

Però bé..... la valoració final és francament bona ens ho hem passat molt bé i no dubtin a anotar l’agenda que l’any vinent torna.








dimarts, 27 de maig del 2014

CAN VIES



 Avui, senyores i senyors, m’he ficat a reportera, i abans que ho llegeixen demà en els diaris els ofereixo la primícia (o gairebé). M’explico.

Em penso que ja ho he dic anteriorment però els ho recordaré, servidora viu al barri de Sants de Barcelona, i de fa anys tenim els nostres okupes instal·lats a Can Vies, honestament, no conec que mai hagin ocasionat cap problema al barri ni he sentit mai ningú que se’n queixes. Bé….. avui, de bon matí, els helicòpters han estat volant pel barri, però quan he sortit al matí no he vist res estrany, a la tarda un amic m’ha dic que hi ha havia una concentració a causa de  Can Vies hi he recordat que fa uns dies que en vaig sentir parlar que els volien desallotjar, així doncs, cap els vols de les 07:00 de la tarda m’hi he acostat a veure què…

Ha començat bé i no ha acabat tan bé com podran observar en el meu “reportatge” i, evidentment no em disculparé si les imatges no són prou nítides, posin memòria de fets similars precedents.

L’anecdotari:
·        Com a bona reportera (és que tinc un subidon, saben, ja em sabran disculpar la tonteria) he preguntat a una noia que es veia un hora lluny que era activa en el tema i en conclusió m’ha dit, que els de Can Vies havien perdut l’essència del moviment, que no admetien tothom i que ella era allà per veure que feien el mossos i enfrentar-s’hi si cal.
·        Qualsevol que duu una bona càmara considera que té més dret a estar allà que no pas tu que vas amb una mer(biip)da de mòbil
·        Un Mosso, vetllant per la meva integritat, m’ha botzinat que no era moment de mirar el youtube mentre m’empenyia i m’enlairava pel braç, però una bona reportera no és deixa intimidar. He dit.

Cronologia en imatges i enregistraments:










mmmmmmmm
















dilluns, 26 de maig del 2014

QUAN LA CENSURA TORNA........

....... si és que mai havia marxat.


Publicat en el bloc d'EL LISTO http://listocomics.com/comic/864-las-arrobas-de-la-ira/


A REVEURE, LICEU





De vegades, quan imaginava la nostra desunió, sempre pensava que seria per motius de pes, per exemple que jo perdés mobilitat física que no em permetés venir a veure’t, o un desgavell econòmic important…. però al final ha estat com en totes les parelles, la mandra, el cansament i una mica l’avorriment que s’ha instal·lat entre nosaltres.

La veritat, el que m’ofereixes la temporada vinent té tan poc d’engrescador, tan poc de novetat…. En d’altres moments, La Traviata, per exemple, m’hagués fet molta il·lusió, ja saps que és una òpera que m’agrada força, però clar…. qui has portat per cantar-la? La Patrícia Ciofi, res a dir com a cantant de música barroca, però tu i jo sabem que per una  Traviata cal una veu de més consistència; o trobar un cop més Norma, no serà que no l’has programada de vegades marededéu!.... I Due Foscari m’interessa però, noi, la fas en versió concert per a millor glòria de Plàcido Domingo, qui sembla que no trobi el moment de dir adéu, una llàstima, doncs després d’una carrera gloriosa encara, al final, prendrà mal; el mateix passa amb Tristany i Isolda, versió concert,  home…… entens que hagi decidit allunyar-me de tu.

No ens podem lamentar, ha estat una relació molt llarga tot i que ja saps que abans que tu està la òpera, sense òpera, tu ets un teatre bonic. Sí, exacte, sempre has pensat que una cosa anava amb l’altre, però no, no tots (i totes) som fans teus. Els teus fans són els Liceistes, aquells que et seran fidels (sempre que els donis temporades com la vinent, és a dir, el mateix de sempre), però n’hi ha que som operistes per vocació i liceistes per força. Quina diferencia hi ha? Doncs mira….. per exemple que els segons me’ls trobo en els cinemes on fan òpera i els primers amb tu en tenen prou.

Altrament, no tota la responsabilitat és teva, no, cal ser justa i admeto que desprès de vintimolts anys de relació entre tu i jo, aquesta amiga que encara t’estima, no està on estava, una mica ja coneixes que jo no estic mai al mateix lloc, i ara he traspassat el classicisme i vaig cap el barroc, no pas sense dificultats, però escoltar la finor d’aquelles músiques i desprès escoltar aquests drames de categoria (que tenen la seva gràcia, sens dubte) del s. XIX, se’m fa una mica, diguem-ne difícil.

No obstant, acabar el nostre idil·li amb  La Walkiria no està gens malament, llàstima que aquesta producció no romandrà gaire temps en la meva memòria, llevat de dues veus. M’agradat Anja Kampe (Sieglinde) i Klaus Florian Vogt (Siegmund) per aquest ordre; bé Eric Halfvarson (Hunding) i tot i que no es pot dir que no hagi cantant bé, Albert Dohmen (Wotan) penso, Liceu, que el paper de Wotan li va una mica gran i quan Iréne Theorin (Brunhilde) honestament, cal una cantant amb una mica més d’entitat, sí ja sé que diràs que: i els bravos?, però bé Lici, em permets que et digui Lici, oi?, ja saps Lici que d’un temps ençà tot s’aplaudeix i el bravos es bramen a la baixa, sento dir-t’ho així, però avui dia, un bravo en el Liceu no val gaire i solament cal atribuir-ho a un públic excessivament agraït. La producció de Robert Carsen, que ja saps que és un director d’escena que sol agradar-me força, ha estat molt inspirat en el primer i el segon acte, però el tercer, què vols que et digui.... jo ja intuïa que no resoldria bé el tema del cercle de foc que envolta a Brunhilde però honestament el metxeret se l’hagués pogut estalviar. Ah! Que vols que parli de l’orquestra i de Josep Pons, home, Lici, deixe-m’ho aquí, no creus......

I bé…. No m’acomiado de tu per sempre més, sinó de l’assiduïtat amb que et freqüentava, no em trobaràs a faltar, ho sé, però jo a tu tampoc, hem fet la pau.

Cuida’t Lici,