llegeixo aquesta entrevista a vilaweb.cat
Autor/s: Roger Cassany
'El meu fill s'ha passat cinc mesos privat de llibertat, com si fos un delinqüent'
Entrevista amb Salvador Nos, que ha vist com
la Generalitat s'atorgava la tutela del seu fill sense previ avís i
l'internava en un centre de menors
S'ha tornat expert en sigles
DGAIA,
EAIA,
EFI, CRAE. Són les sigles dels organismes vinculats a la Generalitat
per a vetllar per a la infància. Massa sovint, però, van associades al
patiment, la denúncia, la burocràcia. Són excepcions, diu
l'administració. Però els anys passen, els temes canvien però les sigles
continuen generant desconfiança. Tots els consellers de tots els
governs s'hi han estabellat, com si el tramat burocràtic fos més fort
que la política. Quan des d'aquest diari Tina Vallès
denunciava el cas d'en Marcel Nos,
el nen d'onze anys que va ser desemparat i aïllat cinc mesos sense
complir els protocols necessaris, alguns professionals dels centres de
menors van que dir que aquesta història no era possible, que es feia
molt bona feina. Malgrat que molts professionals facin bé la seva feina,
la història és certa, i per això hem convidat el pare d'en Marcel, en
Salvador Nos, a explicar-nos-la. Justament fa pocs dies el Síndic de
Greuges
instava els centres de menors que gestiona la DGAIA a garantir el dret de queixa dels nens que hi són tutelats; i la DGAIA
va respondre
que aquest dret és garantit per llei. El cert és, però, que els fets
indiquen tot el contrari. En Marcel, mentre era al centre, va fer
arribar un escrit de queixa al Síndic a través d'una treballadora de
l'administració. A hores d'ara, no n'ha rebut cap resposta. I també
havia fet arribar una nota al fiscal de menors a través d'una mare de
l'escola. Tampoc no en va rebre cap resposta.
—
Ja fa dos mesos que en Marcel és a casa. Com us sentiu?
—El meu fill, d'onze anys, s'ha passat cinc mesos arrencat de casa,
privat de llibertat com si fos un delinqüent, sense que ho hagi dit cap
jutge. Ningú no pot fer veure que no ha passat. No són tan sols les nits
d'insomni del nen, les afeccions dermatològiques, el dolor abdominal...
Se li han vulnerat drets fonamentals que a un intern del sistema
penitenciari se li respecten escrupolosament per llei. No en puc estar
gens, de tranquil. Per sort hem aconseguit treure'l del malson, però
això no ens soluciona res. No podem pensar que ha estat un error i que
hem tingut mala sort. Ara visc espantat. Des de l'abril he pres
consciència que això passa! Qui diu que no pugui tornar a passar? A ell o
a un altre nen? Això passa cada dia a gent sense recursos i els seus
fills queden atrapats per sempre. La Direcció General de la Infància de
la Generalitat funciona malament i això ha de canviar.
—
Hi ha gent que no es creu que us prenguessin el nen sense avisar.
—Doncs és així. I no voldria que passés a ningú més. Sense avisar vol
dir que no es va obrir abans cap expedient de risc; que no es va signar,
ni redactar, cap compromís sòcio-educatiu per a treballar conjuntament
serveis socials i família; que no es va parlar amb el nen, que és un
dret del menor, un tràmit d'audiència obligatori; i unes quantes
irregularitats més.
—
Ho podeu explicar? —El dia 19 d'abril, a la seu
de la DGAIA de la Generalitat, dos tècnics em comuniquen la resolució
de desemparament d'en Marcel. M'havien citat el dia abans, evidentment
sense dir-me el motiu real de la trobada. Un cop allà em diuen que en
aquell moment s'emporten el meu fill de l'escola i que la Generalitat en
té la tutela. No m'ho puc creure. Me'n vaig corrents i truco al
director de l'escola, que malauradament em confirma que un grup de la
DGAIA, acompanyat pels mossos, s'emporten en Marcel en aquell moment.
Més tard sé que mentre això passa hi ha nens que ploren, pares atònits i
que el director mira de negociar amb els funcionaris infructuosament.
—
Ningú no us diu a quin centre s'han endut en Marcel?
—No, ningú no em diu on se l'emporten ni què puc fer per veure'l,
perquè representa que així protegeixen en Marcel. L'endemà vaig al
partit d'hoquei de l'equip on juga, pensant que li haurien deixat anar,
però no. No hi és. Finalment acabo descobrint que el meu fill és a Teià,
al CRAE de Santa Rosalia, un centre que a la seva web es defineix com a
centre d'acollida de menors en risc d'exclusió social. Hi vaig, però no
me'l deixen veure. Em diuen que està bé i que no saben quant de temps
s'hi haurà de quedar. Insisteixo en la necessitat que continuï anant a
la mateixa escola. No hi va fins el dijous següent, acompanyat sempre
d'un educador. No cal dir que no pot fer cap moviment a l'exterior del
centre tot sol, això m'ho deixen molt clar. Va estar set dies aïllat
sense poder sortir. I tot just començava el calvari.
—
Us el deixen veure? —No me'l deixen veure fins
al cap de deu dies. M'hi deixen fer una trucada telefònica de vint
minuts. No m'informen que és escoltada i transcrita i que hi ha un
educador tota l'estona al costat del meu fill mentre parla per telèfon
amb un altaveu. Mentrestant intento saber què he fer per treure'l
d'allà. És l'única cosa que vull, però no sé com fer-ho. Em sento un
ignorant. No havia pensat mai en una cosa com aquesta. Començo el
pelegrinatge burocràtic i la lluita contra el mur institucional, de
silenci i desinformació. Trobo molts casos similars que només tenen una
cosa en comú: dolor i patiment. Començo un procediment als jutjats de
Barcelona contra la mesura de la DGAIA. També entro al registre de la
DGAIA unes al·legacions, que em van contestar tard i amb un escrit
'genèric' sense valorar cap de les al·legacions que avia fet.
—
Qui és l'interlocutor de la Generalitat? —Al
final vaig a l'equip d'atenció a la infància (EAIA) de Consell Comarcal
de Granollers, que són els que fan la proposta de resolució de
desemparament a la Generalitat. El primer que em sorprèn és que em rep
un tècnic anomenat Josep, que es nega dir-me el seu cognom. És una
trobada molt desagradable, perquè ja no és únicament tot allò que passa
sinó també la manera com et tracten. No hi ha cap raó perquè des de les
institucions tractin la gent tan malament. Us asseguro que des que vaig
ser detingut per la policia franquista, quan era estudiant a la
universitat, l'any 1975, i em van deixar anar sense càrrecs, que no
m'havia sentit tractat igual. Et fan sentir miserable; que no ets ningú;
que ets a les seves mans i que la sort del teu fill també dependrà de
com et comportis. Aquests tràmits s'haurien de poder enregistrar en
àudio o ser assistit per un lletrat. A mi em van dir que no podia parlar
amb el director de l'escola ni amb cap mestre; encara no entenc com no
em van dir que no podia parlar tampoc amb els pares i mares dels altres
nens. Al final omplo el formulari per demanar una entrevista amb ells i
em citen al cap de dos dies. És llavors que em donen la informació
oficial: en Marcel és en un CRAE, s'hi estarà sis mesos el cap baix,
perquè un dels objectius és refer el vincle amb la mare. Ja us podeu
imaginar com en quedo: qui són ells per a decidir això mentre hi ha una
vista judicial pendent?
—
Això em podria passar a mi? —Pots tenir un
accident greu de cotxe? Et pots quedar sense feina? Pots tenir una
malaltia greu? Doncs això que m'ha passat a mi també. No hi pensem, però
és així. Malauradament pot passar a tothom. Són 'homes de negre'. Tenen
les mans lliures per a fer el que vulguin. No estan supeditats,
inicialment, a cap autoritat judicial. Escriuen el que volen en un
informe al qual no tens accés i no pots al·legar res. Ho comuniquen a la
fiscalia de menors com a tràmit i prou. Si en dos mesos no exerceixes
l'oposició judicial, representa que consents la mesura administrativa. I
tot això no t'ho explica ningú.
—
Tot això que passa al vostre fill incompleix tots els protocols. Per què passa?
—El poder desmesurat que tenen aquestes institucions, i que és exercit
individualment per qui en té competència, afavoreix que hi hagi
arbitrarietat i que les normes no es compleixin, perquè tenen molt marge
de maniobra. I per culpa d'aquesta situació tot es fa molt
maldestrament, malgrat tractar-se d'una qüestió tan seriosa i sensible.
En el cas d'en Marcel, la primera anomalia és que abans del
desemparament no s'obre cap expedient de risc ni de res semblant, tal
com marquen la normativa i el sentit comú. I la cosa que impressiona
encara més de tot plegat és la 'seguretat de la impunitat', la certesa
que 'ningú no dirà rés'. És a dir, 'tant se val el compliment del
protocol! Ningú no dirà res!' A en Marcel, a més de no escoltar-lo tal
com marca la llei abans de prendre cap mesura, ningú no l'ha informat en
cap moment dels seus drets. Per una altra banda, el procés el porta
l'EAIA del Vallès, on té residència la mare, i no la del Maresme, que és
la que ens tocaria. I el règim tan restrictiu de visites tampoc té cap
sentit. Ara he sabut que l'imposava l'EAIA del Vallès sense comunicar-ho
per escrit ni als pares ni a la DGAIA, com és preceptiu. El cas,
estudiat a posteriori amb l'expedient a la mà, és farcit de detalls
burocràtics eludits o mal fets que segurament en l'àmbit judicial
donarien lloc a la nul·litat d'actuacions.
—
Per què dieu que restava aïllat? No el podíeu visitar?
—Perquè va estar 136 dies en un règim restrictiu de visites, que és una
vulneració de drets. Ens podíem veure cada quinze dies, a les 12 del
migdia, en un espai de trobada de pares amb nens que han estat sotmesos a
maltractaments. Així de clar. La sensació que el meu fill és un pres va
en augment. Representa que el volen protegir i tot fa pensar el
contrari. Per veure'l he de passar per un arc detector de metalls,
deixar els telèfons mòbils en un armari… Són unes regles de sistema
penitenciari. Tant les visites com les trucades són enregistrades. A les
visites sempre hi ha algú a la taula, plantat a metre i mig, pitjor que
a les presons. El grau d'intimitat és zero.
—
Com és que, estant pendents de judici per la custòdia entre
els pares, hi entra la Generalitat i s'atorga ella mateixa la tutela?
—Com que la DGAIA pot actuar al marge del sistema judicial en primera
instància, ho fa i punt. La normativa actual ho permet. I els serveis
socials del Vallès, l'EAIA, van proposar la mesura perquè la Generalitat
actués i ells ho van fer. A la llei hi ha tretze supòsits de
desemparament. Alguns són molt intuïtius, són els que tots ens imaginem:
desnutrició, maltractament, explotació laboral, abús sexual, etc. Però
després n'hi ha uns quants que són com un calaix de sastre, molt
generalistes i carregats d'ambigüitat. La DGAIA té un poder i una
autonomia de moviments que li permet d'actuar al marge dels jutges. De
fet, a alguns jutges, fiscals i advocats no els agrada, aquesta
disfunció, sobretot tractant-se de menors, i han reclamat que aquesta
qüestió torni a l'àmbit judicial. És una situació absurda. Us imagineu
que per la violència de gènere la Generalitat fes un departament que
tingués una direcció general que pogués fer de policia i executar,
interpretar i aplicar la llei com si fos la policia sense passar per un
jutge, recollint denúncies anònimes a través d'un telèfon d'atenció?
Diríem que no. Doncs és pràcticament igual, però en aquest cas la
víctima és un menor.
—
Però hi havia més solucions per a esperar el judici, per
exemple que el vostre fill anés a viure amb un familiar o casa d'algun
amic? —Sí, dues famílies es van oferir a ser acollidores
durant l'estiu: una extensiva, que vol dir parent; i una que era la
família de seu millor amic. Però no la petició va progressar. La
Generalitat, en concret l'EAIA i l'EFI, no la van acceptar. Van fer
interpretacions exòtiques o malèvoles sobre la bona voluntat dels amics,
que prefereixo no explicar perquè són indignes.
—
Qui pren aquestes decisions? —La proposta de
desemparament la fa l'EAIA i l'avala la jurista i la tècnica de l'Equip
Funcional d'Infància (EFI), que pren la decisió final. Ella, la
lletrada, és la que ha de veure, quan li arriba una proposta, que és un
cas judicialitzat i que, a més, és un cas judicializat per modificació
de mesures de custòdia. I aleshores cal mirar en quin punt es troba. Si
no ho fa és, per mi, un cas de gran incompetència. I el nostre cas és
anormal del tot, perquè el nen vivia amb mi, el pare, malgrat que la
custòdia la tenia la mare, perquè el nen ho havia demanat. He sabut que
el sots-director general va posar el crit al cel quan ho va saber, al
juliol, perquè algú li ho va dir extraoficialment. Aquesta resolució
l'han llegida uns quants juristes, la fiscal de menors, etc. I se'n fan
creus. La manca de motivació jurídica és tan evident que posa els
cabells de punta.
—
I com comenceu a desembolicar-la, aquesta situació?
—Després d'insistir que la situació no era correcta, la directora
general i el sots-director de la DGAIA convoquen una representació dels
meus advocats el 5 d'agost. El sots-director es queda parat que no
s'hagi fet el tràmit d'audiència amb el nen, que vol dir escoltar-lo,
que no s'hagi fet l'expedient de risc que s'hauria d'haver derivat
d'aquesta audiència, que resti sotmès a un règim de restricció de
visites sense que ningú no els ho hagi comunicat per escrit, motivat i
raonat, que la DGAIA s'hagi interposat a un procés que està pendent
d'una vista, etc. Els meus advocats li fan evident el disbarat jurídic
que ha fet la DGAIA. A més, es fa palesa una falsedat flagrant de
l'informe de la resolució feta pel tècnic, Josep, manipulant el
contingut d'una conversa telefònica amb una tercera persona que està
disposada a presentar una querella per falsedat documental. Crec que en
aquest moment el sots-director s'adona que la resolució de desemparament
és plena d'incorreccions i que qui corre risc no és el menor sinó la
DGAIA. Aleshores convoca tot l'equip que ha treballat en el cas i les
meves advocades el 22 d'agost. I en aquesta segona trobada el
sots-director diu: 'No som aquí per negociar res, sinó que vull anunciar
una cosa: en Marcel sortirà al voltant del dia 2 de setembre. Va de
colònies el 26 d'agost i quan torni se n'anirà a casa. En aquest
interval es tancarà l'expedient i es retornarà la tutela als pares'
—
Creieu possible que aquestes institucions puguin renovar-se i funcionar millor?
—Jo no sé si hi ha nens desemparats o no. Sé que el meu fill no ho era,
que no ho ha estat mai. Si ells creien que els pares no ens en podíem
encarregar, teníem un entorn familiar o d'amics molt preparat per a
acollir-lo. Els nens han d'estar amb famílies. Però no pot ser que els
internin ens uns centres que són un negoci. L'administració paga a
aquests centres quatre mil euros cada mes per nen. Si realment hi ha
nens desemparats, els han de dur a unes altres famílies, perquè se'n
facin càrrec temporalment, en acollida. D'aquestes famílies, en
trobarem. A banda, el CRAE és especialment cru perquè la probabilitat
que té un nen de vuit anys de ser adoptat, amb el sistema d'aquí, és
molt baixa. Per tant, estan abocats a quedar-s'hi a morir o a sortir a
divuit anys. I quan surten perquè són majors d'edat es troben amb una
situació desastrosa. Els nois diuen --i això és real, me n'han explicat
un parell de casos--: 'No volem marxar, no sabem fer res. De què viurem,
ens fem delinqüents?' I els fan fora. Vénen els mossos i els fan
marxar. I això passa.
—
Si es vol protegir el nen, resulta que al final és el primer perjudicat...
—Perquè això és una màquina que mou molts diners i que no sabem com
funciona. Al CRAE on hi havia el meu fill hi entren 100.000 euros cada
mes. Si per a cada nen acollit els centres cobren 3.898 euros el mes, i
en total hi ha més de 2.700 nens acollits en centres, es mouen més de
cent milions d'euros l'any. És un negoci brutal. Són molts diners
abocats al fracàs absolut. Ho torno a dir, és pervers. Posem el cas
d'una família que no té diners per a mantenir el seu fill. Doncs resulta
que li prenen el fill i paguen 4.000 euros a uns altres perquè se'l
quedin. Això és un disbarat que s'ha d'acabar. Amb 4.000 euros potser
podrien rebre vuit ajuts de cinc-cents euros, vuit famílies que ja
podrien mantenir els seus fills a casa. Amb supervisió? Sí, per què no?
Amb el suport dels treballadors socials, molt bons professionals, que
simplement faran la seva mateixa feina però diferent, en part, només en
part, de com la fan ara.
—
Justament la PAH fa poc va aconseguir que es retornés un nen a la seva família desnonada...
—Sí, la PAH un dia; APRODEME [associació de defensa dels drets dels
menors], un altre. Sobretot, es tracta de retornar el sentit comú a on
s'ha perdut. És una situació absurda. Ha de canviar. Aquests diners
s'han de gestionar d'una manera que la família pugui recuperar la
dignitat. Tot és molt difícil, però per això s'ha de fer amb molta cura.
—
Eliminaríeu els centres residencials d'acció educativa?
—Els CRAE no haurien d'existir. O si existissin haurien de tenir un pes
i una presència molt residual en el sistema de protecció de menors. No
compleixen la funció teòricament assignada. Primer, no és veritat que
els CRAE siguin llocs d'acollida temporals mentre troben una família,
que és allò que haurien de ser. Són llocs de reeducació, de
reprogramació, de pèrdua de lligams familiars. La família no pot ser
substituïda per educadors, per molt bé que tractin els desemparats. No
és una funció social demanada ni delegada a l'administració. És un
invent pal·liatiu artificiós tranquil·litzador de consciències que a
sobre amaga un negoci. Un nen és ingressat en un CRAE i al cap d'un
temps, com que no veu els seus pares sinó una vegada cada quinze dies o
cada mes, hi perd el lligam i després ja està preparat per a ser
acceptat per un altre acollidor, sigui una família o un professional.
Amb aquest sistema es comença amb una resolució de desemparament que pot
ser fictícia, però és que l'acaben fent certa.
—
Com ho faríeu? —Ara hi ha una perversió, que és
la primera cosa que s'ha de canviar: les famílies a qui ens prenen els
nens hem d'anar avant d'un jutge a dir que l'administració ha fet alguna
cosa malament. Això no té sentit, tot hauria de ser a l'inrevés:
l'administració, si veu que a un nen li vulneren els drets, ha d'anar
davant d'un jutge i dir-li: 'Mireu, tenim un nen desemparat perquè els
pares no se'n fan càrrec; abans de quinze dies digueu-nos què hem de
fer, perquè el nen pateix.' I si no hi ha més remei que se'n faci càrrec
una altra família, primer del seu cercle de parents i, si no,
d'acollida, però res de negoci! Això hauria de funcionar així. En alguns
altres països funciona d'aquesta manera; l'administració no hi gestiona
ni concerta centres d'acollida. La segona cosa que caldria canviar és
la informació. Hem d'estar informats. Només sabent els drets que tenim i
exercint-los podrem eliminar qui sap quants 'errors'. Ara que m'hi he
trobat vull treballar per canviar aquesta situació anòmala, perquè els
nens no siguin presoners del sistema de protecció.
—
I què penseu fer? —Mireu, per començar, la
iniciativa de l'advocat Enrique Vila, conegut pel cas dels 'nens
perduts', és l'acció més important que s'haurà fet, si s'aconsegueix, en
favor dels drets dels menors: que els tribunals decideixin si el
sistema de protecció dels menors tal com està ara vulnera en si mateix
els drets que diu que garanteix. Això serà un gran canvi. Però també hi
ha iniciatives concretes en què es pot avançar al costat de
l'administració. Per exemple, podem promoure un nou sistema de
funcionament de l'Observatori dels Drets de la Infància perquè actuï
coordinadament amb la DGAIA, amb la fiscalia i amb qui calgui quan hi
hagi vulneració dels drets d'un menor. Associacions com Aprodeme no són
elements de confrontació amb la DGAIA. Però els objectius, sobre el
paper, són els mateixos. La directora general actual és una persona
raonable i dialogant, amb qui Aprodeme i més associacions i col·lectius
han de poder treballar conjuntament. Ja hi ha prou normativa interna per
a fer les coses bé, només cal aplicar-la. Per exemple, quan un nen
entra en un CRAE, ha de saber --si és massa petit, a través del tutor
assignat-- que té una carta de drets i que els directors del CRAE han de
vetllar perquè els pugui exercir. Això d'entrada, si més no. I hi vull
insistir: la disposició de la directora general i del seu equip de
confiança és bona.
—
Amb tot això que us ho ha passat, creieu que es pot arreglar?
—Bé, ho hem d'intentar. Pel bé de tots, els polítics, els tècnics, els
administrats ens hi hem de posar. I arremangar-nos. Ara ens avergonyíem
del que havia passat amb els 'nens perduts' del franquisme, i a
posteriori, no? Doncs ens passarà això mateix d'aquí a uns anys amb la
vulneració sistemàtica dels drets dels menors que ara discutim, quan ens
adonem d'allò que passa cada dia i de com ho silenciem o fem el
desentès.
—
Per tot plegat, com està en Marcel? —Refent-se a
base de posar normalitat a la seva vida. Ens ha ajudat molta gent.
Moltes persones bones i competents. Ell sap que mai no ha estat sol. Va a
l'escola, practica el seu esport amb el club que estima, i veu els
amics i juga tant com pot, però també és veritat que no oblida allò que
ha passat i un parell de vegades el dia hi fa referència. El dia 19
d'abril es van emportar un nen i cinc mesos després hem tret i ens han
retornat una mena d'híbrid entre nen, adolescent i nen-soldat amb un
'kalàixnikov' que no li pertocava portar. Això que ha passat ja no es
pot esborrar. Li han pres l'estiu i alguna cosa més…