dijous, 30 de gener del 2020

ALEXANDRE THARAUD

PIANO

Palau de la Música Catalana
30 de gener de 2020

VERSALLES I EL TECLAT

I

Jean-Baptiste Lully (1632-1687)
“Marche des turcs” (arr.: Alexandre Tharaud)

François Couperin (1668-1733)
Cinq pièces
            La Logiviere
            Les barricades mistérieuses
            Passacaille
            Les ombres errantes
            Le tic-toc-choc ou Les maillotins

Joseph-Nicolas-Pancrace Royer (1703-1755)
Primer llibre de peces per a clavecí
            VI. L’aimable
            XIV. Marche des scythes

Jean-Henry d’Anglebert (1629-1691)
Fugue grave
Ouverture de Cadmus d’après Lully
Chaconne d’Anglebert
Variations sur les Folies d’Espagne


II

Jean-Philippe Rameau (1683-1764)
“Prélude” (extret del Primer llibre)
“Rappel des oiseaux” (extret de la Suite en Mi)

Claude Balbastre (1724-1799)
La Suzanne

Jacques Duphly (1715-1789)
La de Belombre
La Pothoüin

Jean-Philippe Rameau
Suite en La
            Allemande
            Sarabande
            Fanfarinette
            Gavotte et six doubles


Si fa un parell de dies treien el cap en aquest bloc per comentar un concert que no havia estat gaire gratificant, ens plau venir de nou aquí per dir que el concert al qual hem pogut assistir avui ha superat les expectatives inicials.

Encara no havia tingut oportunitat de poder veure en directe Alenxandre Tharaud però, com tothom, el tenia assequible a la xarxa i em semblava un pianista a considerar i amb ganes de veure’l en viu.

El títol del concert, VERSALLES I EL TECLAT, gairebé que ja ho diu tot, música dels segles XVII i XVIII per a clavecí i que Tharaud en ha ofert en piano.

La primera virtut d’aquest pianista ha estat la de fer-nos oblidar que aquesta música estava escrita per a clavecí, cosa difícil ja que actualment hi ha versions d’aquestes músiques amb l’instrument per el qual van ser pensades, però si Alexandre Tharaud ens ho ha fet oblidar ha estat per la seva subtilitat, ductilitat i exquisidesa que ens fan pensar que en mans d’un altre intèrpret potser no haguessin estat tan reeixides. Els mateixos elogiosos adjectius caldria atorgar a la tria del programa i el seus compositors,  amb aquella finor que sempre transmet el barroc.

Ah! I molt d’agrair que portés la partitura, a servidora això li dona molta tranquil·litat, els pianistes són persones i no tenen perquè recordar-ho tot o poden tenir un mal dia, amb la partitura no hi ha perill que es perdin.

El concert ha començat amb aquesta Marxa de Lully:




dimecres, 29 de gener del 2020

ELISABETH LEONSKAJA

Piano


I
Frédéric Chopin (1810-1849)
·         Poloneses, op. 26
·         Nocturn en Mi bemoll major, op. 55 núm. 2
·         Fantasia-impromptu en Do sostingut menor, op. 66

Robert Schumann (1810-1856)
·         Sonata per a piano núm. 1, en Fa sostingut menor, op. 11
Introduzione: un poco adagio – allegro vivace
Aria
Scherzo: allegrissimo – intermezzo: lento
Finale: allegro, un poco maestoso

II
Franz Schubert (1797-1828)
·         Sonata núm. 18, en Sol major, D. 894
Molto moderato e cantabile
Andante
Menuetto: Allegro moderato – Trio
Allegretto






28 de gener de 2020
Palau de la Música Catalana



Servidora ha estat fan incondicional d’Elisabeth Leonskaja, en la meva llista sempre ha estat entre les de més amunt, he assistir a tots el concerts d’aquesta pianista, sense expectatives ja que sempre tenia la certesa que no decebria. Ja se’n deuen haver adonar que parlo en preterit perfet.

El darrer cop que Elisabeth Leonskaja va aparèixer en aquest bloc, vaig comentar que tot i que aquell concert va ser molt satisfactori, alguna cosa passava. Bé, ahir gairebé podrien dir el mateix, però penso que puc concretar una mica més, penso que Elisabeth Leonskaja està cansada.

No va iniciar bé les Poloneses de Chopin però això no seria gaire important, de vegades passa, però el que ja no ha de passar és que no es noti cap diferència entre  Les Poloneses, el Nocturn i la Fantasia-Impromptu.

De la Sonata de Robert Schumann només podem destacar que hi va haver moments de lirisme que no podem deixar d’esmentar, però apart d’això,  no sabem que podem destacar.

La segona part era Schubert, que Elisabeth Leonskaja coneix perfectíssimament i que m’havia fet gaudir en d’altres ocasions, però ahir... això no hi va ser, però com apreciem i recordem concerts molt gratificants d’aquesta pianista, ho deixarem aquí.

Més amunt he dit que E.L. em sembla cansada. Les mans estaven pesantoses i les deixava caura damunt del piano amb un excés de vigor que a servidora la feia tirar enrere, cap mena de subtilesa.

I sí, l’escola d’Elisabeth Leonskaja és russa, però el concert d’ahir no es pot immergir, solament, en aquesta escola.

Però Elisabeth Leonskaja pot tocar així de bé: