dijous, 26 de febrer de 2015

dimecres, 25 de febrer de 2015

STEFAN ZWEIG



EL MISTERIO DE LA CREACIÓN ARTÍSTICA
Stefan Zweig
No hi consta el traductor (o no l’hem sabut trobar)
Sequitor
Madrid 2007
77 pàgines




divendres, 20 de febrer de 2015

JOSEP DUNYACH . L'ESCULTOR I EL SEU TEMPS



JOSEP DUÑACH. L’escultor i el seu temps
Maria Isabel Martin Silvestre
MEAM (museu Europeu d’Art Modern)
Barcelona 2014
350 pàgines












dilluns, 16 de febrer de 2015

DEODAT DE SEVERAC

Vals Romantique



de res.......

dijous, 12 de febrer de 2015

UMA THURMAN (con excusa)

Article publicat al núvol.cat - 12/02/2015

Sobre “espatllar-se”

La nova cara d’Uma Thurman continua aixecant polseguera. L’escriptora Bel Olid ha publicat al seu bloc aquesta encertada reflexió on va més enllà de l’operació de la musa de Quentin Tarantino i arriba a preguntar-se si “el probema és que una dona que consideràvem atractiva s’operi i deixi de semblar-nos-ho”. 

Si a hores d’ara no sabeu que Uma Thurman s’ha operat és perquè no teniu accés a internet i, en aquest cas, és altament improbable que estigueu llegint això, de manera que donaré per fet que heu vist les fotos, heu llegit els comentaris que se’n foten, us heu horroritzat del fet que “una dona tan maca” “s’hagi fet això a la cara”.

Deixarem de banda si és cert que l’operació és tan radical com sembla o no (podeu llegir-ho aquí), perquè és irrellevant. El cas és que una dona que viu de la seva imatge comença a notar que ja no sembla que tingui menys de trenta anys i decideix fer servir la cirurgia.

Podria arribar a semblar-me natural criticar Uma Thurman (o Nicole Kidman, o Renée Zellweger) per ser estúpides i desfigurar-se, si no fos pel petit detall que vivim en la societat en què vivim. I aquesta societat ens inunda amb el missatge que les dones només som a l’esfera pública per la nostra aparença. Mentre siguem joves i mones, cap problema. I si no som joves i mones, tranquil·les: ens venen dietes màgiques, gimnasos xiripitiflàutics, cremetes futuristes. Amb una mica d’esforç i molts diners podem arribar a semblar joves i mones. I si les cremetes i les dietes no funcionen, els nostres amics el cirurgians ens “arreglaran”.

Quan ahir comentava a Twitter que les dones no tenim escapatòria possible a la crítica social, perquè així que envellim se’ns critiquen les arrugues, i si ens operem se’ns critica per no semblar “naturals”, hi va haver qui es va entestar a afirmar que la pressió sobre el cos és igual per a homes i dones. Aquesta afirmació em sembla molt poc en contacte amb la realitat.

Amb això no vull dir que els homes no pateixin cap pressió, només vull dir que no hi ha comparació possible entre la quantitat de dones “guapes” i homes “guapos” que veiem al cap del dia a la televisió, a la publicitat o al cine. Els presentadors dels telenotícies o els homes del temps en serien un bon exemple. Algú recorda una dona del temps que no sembli model de passarel·la? Segurament sí us ve al cap més d’un home del temps grassonet o no especialment atractiu. I ens és igual, perquè la seva feina és predir el temps, no alegrar-nos la vista. Oi?

La pressió es tradueix en una distribució anormal (és a dir, no representativa de la demografia) dels clients de la cirurgia estètica, que a l’Estat Espanyol és del 88% de dones i el 12% d’homes (no he trobat dades sobre la proporció de persones en transició entre gèneres).

La idea que les dones hem de complir unes expectatives pel que fa a la nostra imatge i que si ens hi esforcem poden “millorar” no només empeny algunes dones a operar-se, sinó que també abona el terreny als trastorns alimentaris. De nou, les xifres canten: el 90% dels afectats per trastorns alimentaris són noies en plena pubertat, quan les noies entren en el mercat de la carn i són valorades sense pietat segons la talla de pantalons i sostenidors. El missatge és que no tindràs mai la cintura prou estreta ni els pits prou grossos.

Tot i que la pressió és la mateixa per a totes, no totes tenim problemes amb el menjar o ens operem. 

N’hi ha que compten amb una xarxa de suport familiar o d’amistats que ajuden a fomentar una autoestima més sana, n’hi ha que són més fortes, n’hi ha que tenen més eines per suportar-la. Però per això hem de riure’ns de les que cauen al parany de voler ser com se’ls demana que siguin?

I encara hi ha una idea més inquietant: el que ens molesta del cas d’Uma Thurman és que una dona que consideràvem atractiva s’operi i deixi de semblar-nos-ho. Si fos lletja acceptaríem que s’operés? Si no es notés que s’ha operat, ens semblaria bé que es mutilés la cara i es fes desaparèixer les arrugues? Ens semblaria “natural” una Uma Thuman de més de quaranta anys amb la cara (i el cos) de quan en tenia vint? Per què ens costa tant mirar-nos els uns als altres i acceptar que sí, que vivim, i que se’ns nota a la cara? Que la majoria no som súpermodels ni ens cal ser-ho? Que el nostre cos és perfectament perfecte perquè ens permet estar vius? Que el nas és fantàstic si ens deixa respirar, que els pits són esplèndids si ens donen plaer o ens serveixen per alletar els fills, que el cul és ideal si hi podem seure ben còmodes?

Bona gent, ja n’hi ha prou. Les vostres bromes sobre Uma Thurman maten. O, com a mínim, fan més infeliç molta gent. De fet, us fan més infeliços a vosaltres també, quan us mireu al mirall i no hi trobeu l’Uma Thurman o el George Clooney de fa vint anys.


MARIA JOAO PIRES


MARIA JOAO PIRES piano
JULIEN LIBEER piano

·  Schubert, Allegro en la menor, "Lebensstürme" per a piano a 4 mans, D. 947 

·  Ravel, Suite per a piano, "Tombeau de Couperin" (Julien Libeer) 

·  Schubert, Sonata núm. 21 "Opus pòstum", D. 960 (Maria João Pires)

Palau de la Música Catalana
11 de febre de 2015




Maria Joao Pires és una bona pianista, sens dubte i no la descobrirem aquí, afegiria que té una mà esquerra molt remarcable però aquest bloc no s’ha commogut gens amb la interpretació d’aquesta intèrpret.

No puc dir que m’hagi decebut doncs a Maria Joao Pires l’hem escoltada molt i l’hem vista molt en video i mai ha deixat un pòsit que motivés tornar-la escoltar de nou. A servidora li faltava veure-la en directe. De fa anys actua a Barcelona invitada per Ibercàmera, doncs és un valor segur, té un públic fidel i entusiasta, però avui l’únic que li ha passat a aquest bloc és refermar allò que de fa anys pensa, que entre la Sra. Pires i elsgustosreunits.cat no hi ha sintonia.

Si hi ha una cosa que servidora no pot entendre és que per fer els fortes el pianista s’hagi d’abraonar amb el piano, és a dir estovar-lo (de pegar-li) i que les mans caiguin com a urpes damunt del piano, això noi.... reconec que les meves oïdes que són pobres però delicades, ho toleren amb dificultat. Hi ha una altra pianista, bé de fet n’hi ha un munt, però n’hi ha una de mundialment famosa que fa el mateix, sembla que s’hi barallin amb el piano. Entenc que colpejar el piano impressiona molt al públic que generalment agraeix més el cop d’efecte que una interpretació dúbtil (no tothom, està clar, a la meva dreta un senyor tampoc ha aplaudit i li comentava a la seva acompanyant que no l’havia convençut).

Qui sí  ha tocat molt bé és Julien Libeer i gosaríem dir que si no s’espatlla serà un dels millors pianistes de la seva generació, dir això ara està de moda, però aquest bloc, poc donat els afalacs i més aviat amic de la prudència, aquest cop pensa que Julien Libeer ha tocat molt bé la peça de Ravel i que cal estar atents a la seva trajectòria.

I.... el segon concert d’avui ha estat a càrrec dels estossegadors i estossegadores vocacionals i habituals que han tornar al Palau i sense assaig previ han estossegat a tot i a dret, a aquest desconcert de tísics cal afegir-hi un nou element visual, ha trigat ha arribar però ja el tenim aquí: les persones que miren el mòbil en ple concert amb tota la lluminària de la pantalla, és a dir, que poc serveix que avisin per megafonia que silenciïn els mòbils, els miren i quedem tots enlluernats, un desastre.