diumenge, 29 de setembre del 2013

EL LICEU......




ÉS CREMA?..... NO HOME (o dona), NO



Imagino que ja deuen estar el cas dels darrers moviments de personal del Liceu. Sempre en aquests casos ens agrada dir la nostra, tot i que jo personalment no sóc gaire procliu, doncs la realitat d’empreses alienes, és a dir, d’empreses que no són les que m’alimenten,  sempre fa de molt mal dir.

I si parlo del Liceu com una empresa, és perquè ho és, evidentment amb unes característiques concretes però que el seu funcionament intern és piramidal i empresarial com qualsevol altra empresa, el qual se li ha d’afegir que el càrrec del gestor (o Director General que sempre que més presentable) és un càrrec de confiança, sovint de caire polític, i que els diners no són privats sinó que una part surt de l’erari públic, i per tant el Liceu és de tots els ciutadans i ciutadanes.

Voldria acabar aquesta introducció, aclarint-los que jo no tinc informació de primera mà, ni conec personalment cap dels noms que aquest dies surten a la premsa.

Dit això, començarem pel Sr. Joan Matabosch, fins ara el Director Artístic del teatre. Ara tothom sembla lamentar que hagi decidit prosseguir la seva carrera en el Teatro Real de Madrid, però no és aquesta decisió que els vull comentar, legítima d’algú que treballa per menjar, sinó de tota aquesta colla de defensors sorgits com a bolets en el darrer moment. El Sr. Matabosch en el decurs dels anys que ha estat al capdavant de la programació del Liceu, ha tingut grans encerts i d’altres han estat calamitats, normal, però les meves orelles s’han fet fars de sentir de manera reiterada i molt reiterada que quan marxaria del Liceu; cada inici de temporada i en el decurs de la presentació que el Director Artístic fa per Amics del Liceu, se li ha reprovat sempre per part del públic, i dic sempre, a cada presentació, les produccions més novedoses, fins i tot jo, i ja em sabran disculpar que m’anomeni, havia sortit en defensa , sinó seva, sí del teatre, al·ludint que si eren produccions que es feien arreu, el Liceu les havia de mostrar  doncs no tot són Normes, Traviates, Bohemes i Butterflys, i ara resulta que aquesta mateixa gent lamenta la seva pèrdua. Si com diuen el Sr. Matabosch, internament, mostrava la seva disconformitat amb el desgovern del Sr. Marco (que Déu l’hagi perdonat), potser aquest pas l’hagués hagut de fer abans, però no serà, CONJETURO, que l’anterior Director General li va mantenir el sou, a pesar de tot. El Liceu passa per un mal moment, no és cap secret, però tota la societat passa per un mal moment, i els treballadors (no incloc músics i cor), s’han vist afectats per ere’s, retallades, incerteces de continuïtat. Trobaríem normal, fins i tot diria, èticament decent, que mentre un gruix important de ciutadans i ciutadanes proven de tirar endavant, el Liceu romangués insensible i fes com si res?

L’altre Director que marxa és el Sr. José Luis Basso, responsable del Cor, indubtablement ha fet una bona feina, però el Sr. Basso de fa temps no treballa exclusivament en el Liceu sinó que també és Director del Cor del Maggio Musicale Fiorentino, l’Òpera de París és el seu nou destí, i evidentment aquest canvi també és legítim.

I vostès es demanaran, on vull arribar, doncs mirin vull arribar: aquestes dues persones no cal dir que no se les pot incloure dins d’un ere i, SEGUEIXO CONJETURANT, el teatre els haurà comunicat que no poden continuar pagant els seus sous i els ha ofert una sortida més digna i amb tot el dret del món (ho dic seriosament, jo faria el mateix) han buscat un nou destí i consti que ho defenso perquè els qui treballem per menjar no en tenim prou amb les bones paraules.

Ara bé, tota aquesta lírica per part dels usuaris del teatre, estripant-se la camisa i aconsellant, gratuïtament, allò que li cal al teatre, què cal fer, etc,... etc,.... em sembla fora de lloc.

Potser vostès em demanaran si m’agrada que el teatre ja no sigui un teatre de referència, no, no m’agrada, però els temps són aquests i el més probable és que quan comenti una òpera representada al Liceu, faci bocins tot el que es pugui esmicolar, però això, benvolgudes i benvolguts lectors i lectores d’aquest bloc, forma part de l’espectable.

Un darrer comentari, diuen, el nou gestor del teatre és el Sr. Roger Guasch, fins ara a l’Aliança, no el conec, no li conec la trajectòria i per tant, de moment, té el meu vot de confiança, amb reserves, però això ho faria amb tothom. 

.............


I ara, el meu ídooooolllll..... (el trobaven a faltar, oi que si?)

dissabte, 28 de setembre del 2013

divendres, 27 de setembre del 2013

NO HI PARAULES

No hi ha paraules. 

 


dimarts, 24 de setembre del 2013

ELISABETH GASKELL - LA COSINA PHILLIS



LA COSINA PHILLIS
Elisabeth Gaskell
Traducció: Miquel Casacuberta
1984
Barcelona 2012
125 pàgines



Certament ha estat una agradable sorpresa la lectura d’aquest llibre, el primer que llegeixo d’aquesta autora.

Tot i que ja sabia que era una autora anglesa força apreciada en el seu país i que tant en estil com en temàtica era molt diferent a Jane Austen, no  tenia cap ideia clara que em trobaria.

I he trobat que en 125 pàgines queden descrits uns personatges, potser un pèl perfectes, però creïbles. Una escriptura moderna i que fa d’un tema senzill (l’enamorament d’una noia culta i intel·ligent) tota una estesa de sentiments de tots els personatges: els pares vers la filla, el narrador vers el pare i els parents, el pastor vers Déu, el narrador vers la cosina....,  continguts, uns personatges que reflexionen més que no parlen.

No és una obra mestra, i se’n pot prescindir de la seva lectura, però és molt agradable de llegir.




divendres, 20 de setembre del 2013

SEGUIM AMB ELS PROMS LONDINENCS

.... i amb l'ambient.




M'agradaria veure com reaccionaríem si, per exemple, en Josep Carreras , sortis a cantar amb la samarreta del Barça (sense Qatar) i tots sabem que és un culer patidor. Ja els dic, ens queda molt encara.

dimarts, 17 de setembre del 2013

TREBALLADOR

Article d'opinió de l'avui.cat


la columna

Treballador

Aquest agost, mentre els seus amics prenien el sol en una platja de Lloret, un becari alemany del Bank of America de Londres va morir després de treballar 72 hores seguides. El cas portava tots els gèrmens del futurisme depriment pintat per les últimes pel·lícules de Hollywood, però va passar força desapercebut. La tecnologia ha reduït el valor de moltes tasques o bé les ha convertit en obsoletes i això no tan sols provoca que hi hagi menys feina sinó que ha polaritzat el mercat de treball.
Avui és difícil aspirar a una posició intermèdia que et permeti anar vivint sense aspirar a grans fites laborals ni avorrir-te com una ostra. Cada cop sembla més que si no tens una vocació que t'obsessioni, estàs condemnat a fer tasques de baix valor per les quals ni tan sols no surt a compte buscar solucions tecnològiques. Amb l'alliberament de la dona era previsible que la competència per trobar feina augmentaria, el que no es calculava és que ni tan sols amb un currículum brillant et lliuraries de ser tractat com un animal de granja.
Si el noi hagués treballat en un magatzem s'hauria organitzat un bon escàndol. Els diaris li haurien dedicat portades, els sindicats haurien fet sarau. Però el nano estava fent un màster als Estats Units, havia viatjat a Londres per treballar de becari i competia per aconseguir una feina que li donés accés a un món d'intel·ligència i benestar. Potser com que era alemany es va prendre la feina massa a pit. El fet és que durant dos dies només va deixar l'oficina per anar a casa a dutxar-se. Sembla que a la tercera dutxa es va morir mentre el taxi l'esperava a baix. Tenia 24 anys. D'aquests espirals de feina en l'argot del sector en diuen “els cavallets”. Si “els cavallets” haguessin consistit a moure caixes s'hauria muntat un sidral. Com que el noi treballava amb el cervell, gairebé sembla que es va suïcidar.
Parlem molt de la societat del coneixement però encara ens pensem que qualsevol feina intel·lectual és un luxe per defecte. Ara les universitats britàniques s'han sumat a les americanes per oferir cursos de franc a través d'internet. Jo sempre evito sobrevalorar les coses que m'ofereixen aparentment de franc.

diumenge, 15 de setembre del 2013

ELS PROMS



Els Proms és un festival d’estiu que es duu a terme amb el suport de la BBC.

Durant l’estiu es van succeint actuacions i acte actes paral·lels en diferents indrets de Londres. És un festival de molta acceptació popular.

Es tradició que l’acte final i cloenda del festival es faci en el Albert Hall i la darrera peça que es canta és el Rule Britanna (poema de James Thomson i música de Thomas Arne) , el segon himne anglès, després del God Save the Queen, per excel·lència i també és tradició que aquesta cançó la canti un/a cantant d’òpera, però aquest artista no poc anar solament ben vestit, això importa poc, el que importa és que dugui un abillament al·legòric quan no directament vestit de personatge, no necessàriament operístic.

I tot això sense cap mena de protocol, traslladant tot allò que passa dins l’auditori de l'Albert Hall a la ciutadania, instal·lant pantalles en el immensos parcs londinencs on hi podran comprovar, l’ambient que hi ha. (Els recordo que la BBC és de corporació estatal, pagada amb erari públic per la qual cosa  tot ha de revertir al ciutadà, n’hem d’aprendre molt , nosaltres, encara). És essencial en aquest esdeveniment la complicitat de tothom.

A destacar que enguany l’orquestra ha estat dirigida, per primer cop,  per una dona: Marin Alsop

Aquest any l'honor final li ha tocat a Joyce DiDonato (mezzosoprano),cantant apreciada en aquest bloc però que en aquest “paper” als Proms, honestament, dubto que faci història, la seva intervenció comparada amb d’altres precedents és força anodina.

Bé i tota aquesta introducció és justificar els videos de més avall (admeto que pot ser una mica...... folklòric?......







divendres, 13 de setembre del 2013

Llegeixo en el diari avui.cat aquesta notícia:

Condemnats a morir a la forca els quatre acusats de violar i matar una noia a l'Índia

La defensa anuncia que apel·larà al Tribunal Suprem

El crim va aixecar una onada d'indignació al país


Els quatre responsables de la violació i assassinat d'una jove estudiant a Nova Delhi el passat mes de desembre han estat condemnats aquest divendres a morir en la forca, segons ha informat la cadena índia NDTV.
El jutge Yogesh Jana, que a començament de setmana va trobar culpables els quatre homes, ha dictat la sentència després de rebutjat les peticions de la defensa per rebaixar la pena.
En el seu veredicte el tribunal defensa la duresa de la sentència perquè la violació mortal s'emmarca en la categoria de “cas extraordinari entre els extraordinaris”, que en aquest país asiàtic s'adjudica als crims d'especial virulència. El magistrat subratlla a més que aquest cas ha “commocionat la consciència col·lectiva de la nació”.
El crim va desfermar un clam popular a favor de l'enduriment de les penes per als violadors.
Una de les primeres reaccions ha estat la de l'advocat defensor, A.P. Singh, el qual ha denunciat que la sentència s'ha vist condicionada per pressions polítiques i ha anunciat que apel·larà davant del Tribunal Suprem. Segons ha dit al jutge, aquesta sentència “no és la victòria de la veritat sinó la derrota de la justícia”.
Prèviament, el fiscal del cas, Dayan Krishnan, havia sol·licitat la pena de mort per als quatre condemnats perquè considera que l'“extrema brutalitat” del crim justifica l'execució dels culpables. La defensa advocava per la cadena perpètua.
Els quatre convictes són Akshay Kumar Singh, treballador de neteja de l'autobús en què es va produir el succés; Vinay Sharma, professor de gimnàstica; el venedor de fruita Pawan Gupta, i Mukesh Singh, aturat. Un cinquè acusat es va penjar a la seva cel·la abans d'escoltar la sentència. El sisè és un menor que ja ha ingressat en un centre correccional.
La víctima, de 23 anys i estudiant de Fisioteràpia, viatjava en un autobús amb un amic de Nova Delhi la nit del 16 de desembre de tornada de veure una pel·lícula al cinema. Un grup d'homes els va assaltar i va llançar l'acompanyant al fons de l'autobús després de donar-li cops amb la mateixa barra d'acer que després van utilitzar per abusar de la jove.
La noia va estar ingressada a l'hospital de Delhi durant deu dies, mentre milers de persones es manifestaven als carrers de l'Índia demanant a la Justícia que actués contra els agressors sexuals. L'estudiant va poder testificar abans de ser traslladada a l'hospital de Singapur després que empitjorés la seva situació i on va morir tretze dies després de l'assalt.


No puc dir que em faci feliç per què per arribar aquí una dona ha hagut de patir i morir, però honestament, tampoc ho lamento. Malhauradament això no acaba mai.

dimecres, 11 de setembre del 2013

dimarts, 10 de setembre del 2013

Una nena de 8 anys mor al Iemen durant la seva nit de noces

publicat a l'ara.cat - 10/09/2013


Una nena de 8 anys mor al Iemen durant la seva nit de noces

Segons el 'Huffington Post' la nena va morir a causa de lesions internes. El seu marit té 40 anys
Rawan, una nena iemenita de vuit anys, ha mort després de mantenir relacions sexuals amb el seu marit, de 40. La notícia l'ha difós aquest dilluns la versió britànica del 'Huffington Post', que cita el diari de Kuwait 'Al Watan'.

La mort de la nena s'hauria produït durant la nit de noces. Després de mantenir relacions sexuals amb el seu marit, Rawan hauria mort després de patir lesions internes i un trencament de l'úter. Els fets haurien tingut lloc a Hardh, una àrea tribal al nord del Iemen.
Activistes de Kuwait han demanat que la justícia actuï contra el marit i contra la família de la noia. Els intents dels legisladors iemenites de prohibir el matrimoni als menors de 17 anys va fracassar per la pressió dels islamistes més conservadors, que van considerar que la reforma legal era contrària a l'islam. Algunes organitzacions humanitàries asseguren que la crisi econòmica i la pobresa no han fet altra cosa que agreujar el problema, fent augmentar el nombre d'unions matrimonials amb nenes. Les famílies donen el seu vistiplau a aquests matrimonis de conveniència per raons econòmiques.
Ara fa tres anys, una nena de tretze anys obligada a casar-se per la seva família va morir cinc dies després del casament a causa de lesions internes produïdes durant l'acte sexual.

diumenge, 8 de setembre del 2013

MIKLOS BANFFY - LA TRILOGIA TRANSILVANA






LOS DÍAS CONTADOS
666 págines
LAS ALMAS JUZGADAS
528 págines
EL REINO DIVIDIDO
403 págines
(La Trilogia Transilvana)
Miklós Bánffy
Traducció: Eva Cserháti – Antonio Manuel Fuentes Gaviño
Libros del Asteroide
Barcelona 2010

Aquests tres llibres configuren el que s’anomena La Trilogia Transilvana i no es poden llegir per separat i s’ha de seguir l’ordre que va establir l’autor, si és vol copsar la situació hongaresa a les acaballes del s.XIX, doncs és seqüencial.

El període aplega les darreries de l’imperi austro-hongarès i abans de la Gran Guerra del ’14.

La trilogia aplega dues vessants, la política i la social, mostrades a través del protagonista: Bálint Abady, el qual en el primer llibre és un jove parlamentari sense gaire rellevància i en el darrer ja és un parlamentari escoltat. Socialment és comte i se’ns mostra com vivia la societat noble, però també com viuen els no privilegiats i tot allò que es cou en territoris apartats de la capital.

En la vessant política ens troben no solament les acaballes d’un imperi sinó també la seva centralitat despòtica (Viena) vista i viscuda des d’Hongria, el naixement dels nacionalismes eslaus, i per no ser exhausta, els diré que ens adonem que la recent guerra dels Balcans és fruït de l’odi de fa molts anys. Molt interessant. Transilvània va passà de ser Hongaresa a Romanesa.

La part social, també força interessant, se’ns mostra una classe social despreocupada que sotmet qualsevol acte parlamentari a les dates dels esdeveniments socials, és a dir, entre festa o cacera, acte parlamentari, fins que en el darrer volum amb la guerra ja imminent, aquesta societat benestant encara és força inconscient. L’autor també tampoc es descuida de posar una difícil història d’amor del protagonista.

En el decurs una descripció de Transilvània que mena de l’enamorament que l’autor sent pels paisatges del seu país, tot amb un llenguatge fi de segle, a estones força adornat.

Aquesta trilogia no demana presses, s’ha de llegir al ritme que marca l’autor, ritme del s. XIX.

M’ho he passat molt bé llegint aquesta trilogia.