Article d'opinió de l'avui.cat
la columna
Treballador
Aquest agost, mentre els seus amics prenien el sol en una platja de
Lloret, un becari alemany del Bank of America de Londres va morir
després de treballar 72 hores seguides. El cas portava tots els gèrmens
del futurisme depriment pintat per les últimes pel·lícules de Hollywood,
però va passar força desapercebut. La tecnologia ha reduït el valor de
moltes tasques o bé les ha convertit en obsoletes i això no tan sols
provoca que hi hagi menys feina sinó que ha polaritzat el mercat de
treball.
Avui és difícil aspirar a una posició intermèdia que et permeti anar vivint sense aspirar a grans fites laborals ni avorrir-te com una ostra. Cada cop sembla més que si no tens una vocació que t'obsessioni, estàs condemnat a fer tasques de baix valor per les quals ni tan sols no surt a compte buscar solucions tecnològiques. Amb l'alliberament de la dona era previsible que la competència per trobar feina augmentaria, el que no es calculava és que ni tan sols amb un currículum brillant et lliuraries de ser tractat com un animal de granja.
Si el noi hagués treballat en un magatzem s'hauria organitzat un bon escàndol. Els diaris li haurien dedicat portades, els sindicats haurien fet sarau. Però el nano estava fent un màster als Estats Units, havia viatjat a Londres per treballar de becari i competia per aconseguir una feina que li donés accés a un món d'intel·ligència i benestar. Potser com que era alemany es va prendre la feina massa a pit. El fet és que durant dos dies només va deixar l'oficina per anar a casa a dutxar-se. Sembla que a la tercera dutxa es va morir mentre el taxi l'esperava a baix. Tenia 24 anys. D'aquests espirals de feina en l'argot del sector en diuen “els cavallets”. Si “els cavallets” haguessin consistit a moure caixes s'hauria muntat un sidral. Com que el noi treballava amb el cervell, gairebé sembla que es va suïcidar.
Parlem molt de la societat del coneixement però encara ens pensem que qualsevol feina intel·lectual és un luxe per defecte. Ara les universitats britàniques s'han sumat a les americanes per oferir cursos de franc a través d'internet. Jo sempre evito sobrevalorar les coses que m'ofereixen aparentment de franc.
Avui és difícil aspirar a una posició intermèdia que et permeti anar vivint sense aspirar a grans fites laborals ni avorrir-te com una ostra. Cada cop sembla més que si no tens una vocació que t'obsessioni, estàs condemnat a fer tasques de baix valor per les quals ni tan sols no surt a compte buscar solucions tecnològiques. Amb l'alliberament de la dona era previsible que la competència per trobar feina augmentaria, el que no es calculava és que ni tan sols amb un currículum brillant et lliuraries de ser tractat com un animal de granja.
Si el noi hagués treballat en un magatzem s'hauria organitzat un bon escàndol. Els diaris li haurien dedicat portades, els sindicats haurien fet sarau. Però el nano estava fent un màster als Estats Units, havia viatjat a Londres per treballar de becari i competia per aconseguir una feina que li donés accés a un món d'intel·ligència i benestar. Potser com que era alemany es va prendre la feina massa a pit. El fet és que durant dos dies només va deixar l'oficina per anar a casa a dutxar-se. Sembla que a la tercera dutxa es va morir mentre el taxi l'esperava a baix. Tenia 24 anys. D'aquests espirals de feina en l'argot del sector en diuen “els cavallets”. Si “els cavallets” haguessin consistit a moure caixes s'hauria muntat un sidral. Com que el noi treballava amb el cervell, gairebé sembla que es va suïcidar.
Parlem molt de la societat del coneixement però encara ens pensem que qualsevol feina intel·lectual és un luxe per defecte. Ara les universitats britàniques s'han sumat a les americanes per oferir cursos de franc a través d'internet. Jo sempre evito sobrevalorar les coses que m'ofereixen aparentment de franc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada