ENRIC ARREDONDO I GIL DE BERNABÉ
Barcelona, 05 d'abril de 1940 - 16 de desembre de 2006
Desprès d'uns dies parlant de ruqueries polítiques avui portem coses importants, i és que ens ha donat el punt i em recordat a aquest actor que aquí ens agradava molt. De manera inexplicable (o no tant) en el decurs d'aquests 10 que fa que va morir 'hem rememorat en alguna ocasió.
A criteri d'aquest bloc, era d'aquell actors que la seva presència i bona feina millorava el contingut.
Si els poso el nom sencer és perquè a internet, cercant imatges per poder portar al bloc, no n'he trobat d'ell, n'he trobat d'un tal Enrique Arredondo Bernabé, res a veure.
Un cop publicat aquest breu homenatge a l'Enric Arredondo, vaig trobar aquest text que en Ricard Salvat li dedica, però per problemes amb l'ordinador que no sap mai que són, no el vaig poder incloure en el seu moment
REFLEXIONS DESPRÉS DE LA DESAPARICIÓ D'ENRIC
ARREDONDO
Ricard Salvat
Diria que he lIegit tots els
retalls que es van publicar arran de la mort d'Enric Arredondo. La
seva companya, Carme Fortuny,
m'ha passat els materials, a banda deis que jo guardava. Vistos
tots plegats, et fan la
impressió de migradesa, de voler simplement quedar bé, de limitar-se a
donar notícia del fet luctuós,
algun comentari més i prou. Em sembla inquietant que es doni una
visió tan poc generosa sobre un
actor que va donar al teatre llargs anys de la seva vida, més
de quaranta, durant els quals va
definir una trajectòria teatral coherent feta a copia de saber
triar textos d'una gran
validesa, i una trajectòria de lIuita sindical i política valent. Va ser també
un intèrpret que va dedicar-se a
la televisió, on va obtenir grans èxits. Concretament el del
personatge Pablo Serrano en la
interessant sèrie televisiva madrilenya Periodistas que va durar
del 1998 al 2002.
És sorprenent que les necrològiques
més respectuoses amb la lIarga trajectòria del nostre
artista hagin estat les d'EI
País o El Mundo i no pas les deis diaris en Ilengua catalana, que
suposem o seria lògic pensar que I'haurien hagut de destacar o potenciar. Un hi
dedica trenta-tres ratlles d'una columneta. Només Gonzalo Pérez de Olaguer li
ha fet una mica de justícia. Va dir: «La seva mort significa la desaparició
d'un intèrpret rigorós dalt de I’escenari. Sempre va ser un valor segur per als
directors que sabien que la seva presencia garantia una consistència al
muntatge.
En quaranta anys va abordar tota
mena de personatges.» Cal agrair a Marcos Ordóñez els seus
comentaris, perquè li va saber i
hi va voler fer justícia. El crític d'EI País destacava una esplèndida
interpretació, l'lvanov d'Anton
T xekhova les ordres de Guennadi Korotkov. Fou una interpretació molt especial perquè
en acabar la funció va caure aterra, i després va entrar en coma múltiple.
Recordo aquella nit de manera
molt intensa. EII que, com és lògic, sabia molt bé els seus mals,
va fer una interpretació
grandiosa, jo diria que fins i tot un xic desesperada. Va anar «a totes»,
com es dei a entre els
professionals d'abans. Aquells que sabíem que estava malalt, vàrem seguir
la interpretació amb una
preocupació especial, i davant el resultat, amb una gran admiració. Un
professional al cent per cent.
També fou molt acurat el
comentari de Javier Memba (El Mundo) que parlava de les seves moltes
intervencions a Estudio 1, aquell mític espai de TVE «que apropa el
teatre a aquell gran
públic que mai no hagués entrat
en una sala teatral on es representaren les mateixes obres que
la tele emetia: La
madriguera, El sistema Fabrizi, Hedda Gabler, El emigrante Brisbane i El
hombre del mundo».
Memba comenta que el seu primer
aplaudiment a Madrid I'obtingué el 1968 amb Los huevos
de la avestruz, de Felicien Marceau, amb la
Companyia de José Bódalo. No és exacte del tot. El
seu primer èxit a Madrid el va
aconseguir al María Guerrero amb Los aleluyas del señor Esteban,
en una adaptació i posada en
escena meves amb la Companyia Adria Gual. EII feia d'Estevet en
els quatre primers quadres, I d'Esteve en els quatre següents. Lluís Torner representava
el senyor Esteve en les seqüencies novena i desena. La seva oponent era
curiosament Carme Fortuny, com també ho va ser en els altres dos espectacles que
la Companyia Adrià Gual representa a Madrid, Adrià Gual y su época, un
espectacle meu, i Misterio de dolor, d’Adrià Gual, adaptada per
qui signa aquestes ratlles. A la meva obra feia cinc papers diferents, però excel·lí
en el rol de I'actor Tutau i en el de «Caminant» del Nocturn d’Adrià Gual que s'incloïa
en el nostre docudrama. Carme Fortuny va alternar els seus papers amb Maria Tubau
en totes les representacions, concretament els de Tomaseta i Mariagneta.
En aquella ocasió, al María Guerrero,
veient -li fer tants i tants papers diferents al llarg d'un mes,
que fou la durada de la nostra
estada a Madrid, em vaig adonar de la seva ductilitat, de la seva
última sensibilitat, de la seva
capacitat per adaptar-se, al mateix temps, a diversos personatges. El seu Estevet
estava ple de tendresa i amagada timidesa. El quadre de la nit de noces els
quedava especialment tens, irònic, entendridor i, a la vegada, terrible. Aquell
anar posant a la guardiola les monedes que haurien hagut de servir per visitar
Montserrat resultava esgarrifós i crec que tot es devia a la qualitat de la
seva intel·ligent interpretació. He de dir que en la meva versió vaig seguir
més la novel·la que I'adaptació teatral, per tant, el text tenia una duresa i
un element de crítica a la menestralia o petita burgesia veritablement
remarcables.
Anant endarrere, cal recordar
que Arredondo va començar amb la Companyia de José Castillo
Escalona. Va passar per la
Companyia Maragall, al Teatre Romea, sota la direcció d'Esteve PoIls.
L’any 1962 va intervenir en un
espectacle que va adquirir una gran significació en aquella època:
Joc de toula, d'Enric Ortembach, sota la
direcció d'Antoni Chic. Arredondo va cridar I'atenció de la crítica i el públic
en la interpretació d'Armand, el fill gran. Era un programa doble. L’altra part
era Les golfes, de Jaume Gras, dirigida per Francesc Díaz. Aquest
programa fou el segon o tercer de la reinauguració del Teatre Català Romea.
Xavier Regàs, que en aquella època feia de director artístic, va decidir
d'explotar I ‘efemèride i va fer en ordre cronològic Primera historio
d'Esther, per I'EADAG, Senyora avia vol marit, de Pons i Pagès, amb
Carme Carbonell i el programa esmentat. Arredondo hi demostrava els seus dots
per a la comèdia, va fer una treball divertidíssim. També va obtenir molt èxit
a Un marit boix de to, de Henneguin i Verbes, on actuaven Mario Cabré,
Coralina CoIom, Alady i Maria Matilde Almendros, espectacle molt foll i
divertit que dirigí Juan Comellas. Era I'any 1963.
En la temporada 1963-1964 va
participar en un espectacle de gran qualitat i alta categoria literàries, un
deis més interessants del Teatre Romea després de la mort de Sagarra. Ens
referim
a Don Joan, de Ferran
Soldevila, sota la direcció de Pau Garsaball. Arredondo hi interpretava el
paper de Don Maurici.
Dono notícies d'aquestes
representacions perquè eren les que es feien a I ‘època i per això crec que la
seva tria ulterior, sempre que podia, de textos de rigor i que li comportaren
un risc com a actor i d'una certa importància significa un desig d’exigència i
d'aventura insòlit en el panorama
de I ‘època. Després vingué
encara (el 1964) L'hostal de lo Gloria, de Sagarra, amb Maria Matilde
Almendros, espectacle que es féu en homenatge a Maria Vila i Pius Daví.
Perquè es vegi la seva ambició,
abans de seguir endavant vull recordar la interpretació per al TEU de Dret de Los
monos de Eurídice, de Pedro Bloch, al col·legi major Sant Jordi. Era I'any 1958
i la veritat és que se'n va sortir molt airós, de I'escomesa, i és clar, de la
comparació amb l'Enric Guitart. Un any després va intervenir al Centre Catòlic
de Sants a El port de les boires, de Santiago Vendrell i José C. Tapia,
«discutidos autores del teatro catalán», com es lIegeix al programa de ma.
Tanquem I'incís i seguim amb la trajectòria.
De I'any 1968 al 1980 l'Enric es va quedar a Madrid,
on va obtenir molts bons èxits. La
nueva fierecilla domada, obra del director Juan Guerrero Zamora a partir de
I'obra de Shakespeare, en la qual interpreta amb gran vivacitat i força, segons
la crítica, el paper d'Ortensio
(el 1975), i Lo Fundación, un dels millors textos de Buero Vallejo, sota
la direcció de José Osuna. Arredondo hi feia un paper amb un dramatisme
extraordinari Fou un dels seus grans èxits a Madrid. I no volem oblidar
I'estrena de La niña Piedad, obra apassionant d'Hermógenes Sainz per a
la Companyia de María Paz Ballesteros. El 1975 va intervenir en la famosa vaga
de professionals de Madrid. L’Any 1976 va anar al Brasil amb la Companyia de
José Luis Gómez per representar Wozzeck, de Georg Buchner, sota els
auspicis de l'lnstitut Alemany de Madrid. Arredondo hi interpretava el Doctor.
Un èxit, i a la vegada un dels
treballs més reeixits d'Enric, va ser, sens dubte, un espectacle que el 1969 va marcar una època i que encara roman en la memòria dels espectadors.
Ens referim a El Knock o com oconseguir-ho, d'Ann Jellicoe, que I'adaptador
Terenci Moix va titular Aquell
atractiu que es
diu El Knock o qui no té grapa no
endrapa. Aquell
espectacle, dirigit per Ventura Pons, va ser el gran descobriment de Rosa Maria
Sarda, i la reafirmació com a actor de comèdia d'Enric. La direcció va ser un
encert de ritme i modernitat en aquells moments; Jordi Galí va fer-ne els decorats.
A I ‘èxit. hi col·laboraren Claudi Sentís i Xavier Dat , que malauradament s'apartaren
del teatre.
L’educació de la seva filla el preocupava
i el 1980 va tornar a Barcelona. És a partir
d'aquest moment que va anar definint la se va trajectòria de rigor. La veritat
és que no va poder començar
millor amb Mort accidental d'un anarquista, de Dario Fo, dirigit per Pere
Planella, espectacle on
Arredondo demostra que es trobava
en un punt de maduresa envejable. Arran d'aquell gran èxit, Comellas (AVUl, 20-06-1981) Ii va
fer una entrevista. Li pregunta: «Has notat diferencia en
el nostre teatre de quan el vas deixar?
Arredondo respongué: «Sí, ara esta molt més bé, sens
dubte. S'ha creat un tipus de
públic molt interessant. Suposo que és un ressorgiment normal
després d'aquella època en que
es feia teatre d'espardenya i decorats de paper. Els actors d'aquella època en
bona part han hagut de plegar. Molts tenen la feina en una oficina, en un banc
i a més, si cal, fan teatre. Jo sempre he cregut que cal dedicar-se a una sola
cosa. ( ... ) Saps? Ha passat que els responsables dels teatres independents ha
arribat un moment que no han trobat personal adient per fer uns determinats
papers i han hagut de recórrer a actors professionals. No, no ha estat difícil
I'acoblament a les formes que tenen ells d'actuar.» L'obra de Dario Fo
arribaria a més de cinc-centes representacions.
Després va venir Cançó d'amor
i de guerra. L'obra lírica de Lluís Capdevila sota la direcció de
Josep Montanyes (1983) i Josep Maria Segarra. Hi havia un gran repartiment (Pau
Garsaball,
entre d'altres) i Arredondo hi
va destacar de manera molt especial.
Aquell any tornarem a treballar
plegats, a I'espectacle Ur-Foust. que vam fer al Poliorama.
Arredondo hi interpreta Mephisto
amb una autoritat extraordinària, el paper que havia estrenat
Joan Pera al Paranimf de la
nostra Universitat. Tant I'un com I'altre hi varen estar extraordinaris,
fent aquell tipus de treball que
en unes altres latituds els hauria situat molt alt en un ranquing.
Però aquí ja sabem tots plegats
com van les coses.
Després va arribar el més
arriscat dels seus treballs. Fou de la ma de Joan Maria Gual. L'ús de
lo matèria, de Manuel de Pedrolo, una
empresa kamikaze que creiem que va comportar el primer i ens sembla que únic
espectacle professional amb totes les de la Ilei de Manuel de Pedrolo.
Pérez de Olaguer va parlar de
«1'exceHent actuació d'Enric Arredondo, Josep Minguell i Rafael
Anglada, segurs, eficaços durant
tota la representació» (El Periódico, 21-03-1984).
De Pedrolo va passar a Joan
Brossa, també en un dels pocs espectacles professionals i regulars
del nostre gran creador. La
pregunta perduda o el corral del IIeó, treball dirigit amb gran eficàcia
i originalitat per Hermann Bonnín. L'obra arribava amb trenta anys de retard i
demostra, encara
ara, que té una gran vigència.
Arredondo n'era I'absolut protagonista. Hi va estar irregular, però
cal convenir que era un text
dificilíssim i que el públic assistent a I'estrena no hi va ajudar gens,
malgrat un bon equip d'actors,
d'entre els quals cal destacar Conxita Bardem, Lola Lizaran i
Anna Maria Barbany.
I de Brossa passa a Josep Maria
Benet i Jornet amb I'obra Ai, carai! al Lliure de Gracia. S'hi va
posar de manifest la seva gran
capacitat per a la comèdia. Després va venir la gran lliçó d'exercici
d'estil Un passeig pel bosc, de
Lee Blessing, una intel·ligent proposta escènica dirigida per Enric
Majó i que Arredondo i Abel Folk
varen interpretar amb una força i veritat extraordinàries. «El
treball dels dos actors és bo i
convincent. És un treball disciplinat i minuciós que reflecteix dos
tipus ben distints: un d’escèptic
i crònic a carrec d'Arredondo i un altre de més agressiu, més
jove, a carrec de Folk (Pérez de
Olaguer, El Periódico, 26-01-199 1).
Encara va voler provar la faceta
d'autor en la darrera dècada de la seva vida. L'any 1999, en
el marc del Festival Grec va
estrenar La Bohemia, monòleg divertit i ocurrent que acabava essent
un important document humà.
L'actor s'interpretava a ell mateix de la ma de Carme Portaceli.
No voldríem descuidar-nos un
espectacle potser fallit però altament ambiciós que intentava
recuperar per al teatre de gran
capacitat un gran autor del segle xx, molt poc conegut a Catalunya.
Parlem dels Contes deIs
boscos de Viena, d'Odon von Horvath, amb una excel·lent i modèlica
traducció de Carme Serrallonga i
una escenografia bellíssima d'Arranz-Bravo. Pep Munné va
produir, interpretar i dirigir
I'espectacle. Evidentment va voler abraçar massa i la proposta se'n
ressentí. Mai, però, no va quedar
justificada la crueltat amb que va ser tractada. Paper difícil i
molt especial el que hi feia Arredondo, El
rei de la màgia, però un cop més la seva naturalitat i
seguretat el féu sortir airós del desafiament
que un paper tan difícil comportava.
Un dels seus darrers èxits importants fou, el
2003, I'apassionant i original Via Gogarin, de
Gregory Bruke, on Arredondo va saber donar al paper de I'empresari una capacitat
de desencant
i tristesa admirable.
Recordem que també va fer Shakespeare: va intervenir
a les dues versions que va dirigir Esteve
PolIs de Romeu i Julieto (versió
de Segarra), I'inoblidable espectacle del 1964 amb la Companyia
Titular Catalana, en I ‘època que Xavier Regàs
dirigia el teatre. Cal recordar que en el repartiment
hi havia Luis Orduña, Paquita Ferrándiz,
Pepita Forns, Rafael Anglada, Caries Lloret. Pere Gil i
Lluís Nonell. Curiosament els noms de Montserrat
Carulla i Josep Ignasi Abadal, que hi estaven
Lluminosos, figuraven com a protagonistes, però
amb lIetra petita. Coses del Romea dels primers
anys seixanta. Arredondo hi va
interpretar un eficaç Baltasar. Vint-i-quatre anys després, sempre
amb Esteve Polls, hi va fer un
potentíssim frare, aquest cop al Teatre Victoria, amb una Sílvia Munt especialment
vibrant i emotiva. La proposta, molt ambiciosa, va acabar força malament. Encara
interpretaria Molt soroll per no res de la mà de Ferran Madico, espectacle
inspirat i molt acurat on Arredondo interpretava Leonato amb gran convicció i eficàcia.
L'any 1996 va participar a I'espectacle
El visitont, d'Eric-Emmanuel Schmitt, obra que havia obtingut molt èxit a
França, on fou potser excessivament valorada (obtingué quatre premis Moliere, d'entre
els quals un al millor autor).Tenia una escenografia excel·lent de Perejaume i una
direcció eficaç de Rosa M. Sarda. Enric Arredondo hi va fer un molt sòlid
treball al costat de Pere Arquillué, Jordi Boixaderas i Rosa Vila,
representants de la nova generació deis anys noranta.
També dirigit per una altra excel·lent
directora. Lurdes Barba, el 2002 va intervenir juntament
amb Marta Angelat, Judit
Lucchettl I Jorge Peña, en I'estrena d'un autor interessant I renovador,
Dani Salgado, dins el projecte del
1.6 del Teatre Nacional de Catalunya. Però amb aquest...
Com es pot veure, I'activitat
d'Arredondo fou intensa i arriscada. S'atreví amb les obres més
difícils. Quan li vaig proposar de representar les millors escenes de La tragèdia de l'home, d'lmre
Mádach, al Festival de Sitges, de
seguida s'hi va apuntar, com Carme Fortuny. S'actuava en català
i en hongarès: Miklos Hubay i
Gybrgy Harag, uns actuaven en hongarès, els altres en català.
Aquest espectacle em porta molta
sort, poc després el Teatre Nacional de Budapest m'invita
a muntar I'obra completa.
Arredondo, per defensar els seus
drets com a doblador, en un moment de gran convulsió i d'oposició amb les més
fortes firmes de doblatge es va tancar I'any 1993 durant vint-i-un dies
a la seu de CC.OO. Va pagar molt
cara aquesta actitud, caríssima. Va passar per grans dificultats
econòmiques que el dugueren a
una mena de depressió. Després vingué la malaltia i el seu meravellós
renaixement.
Els darrers anys, juntament amb
una colla admirable de companys (Hermann Bonnín, Juan
Matute, Antonio Bengoechea,
Josefa Isabel Requena, Anna Fité, Carmina Roig, Jorge Bosso,
Caterina Alorda, Marga López, Enric
García, Salvador Oliva, Caries Molinet, Joan Caries Bestart,
Immaculada Vilallonga, Francesc
Rafols i Dardo Gómez) ha liderat una campanya contra José María Aznar; la
«Plataforma Cultura i Espectacles contra la Guerra». Hem lIegit el document
d'aquesta plataforma, i la seva denúncia de José María Aznar López davant del
Tribunal Internacional de I'Haia ens ha fet una impressió extraordinària.
Com es pot deduir fàcilment, hem
procurat que la trajectòria professional d'Enric Arredondo
sigui també una historia de gran
part del millor teatre català. Del millor teatre català i de la més
compromesa lIuita política.
