Senyores i Senyors, aquest bloc se'n guardarà ben prou de formular de pensament, paraula i obra un comentari a favor o en contra de les dues parts del desgavell Israel - Palestina, d'ençà que sóc kabaretera que els llums foscos del cabaret m'impedeixen veure en claredat tota la dimensió i el llarg abast d'aquest conflicte.
Però si aquest bloc reprodueix aquest article és per el seu autor, Etgar Keret, escriptor israelià que demana una solució política i no bèl.lica. La resta, és a criteri de vostès.
Durant l’última setmana he vist i he escoltat la proclama
popular “deixeu que les FDI (Forces de Defensa Israelianes) guanyin”
cada cop amb més freqüència. S’ha publicat a les xarxes socials, s’ha
pintat amb esprai a les parets, i s’ha cantat en manifestacions. Molts
joves ho publiquen i ho comparteixen a Facebook, i sembla que pensin que
aquesta frase va sorgir en resposta a l’actual operació militar a Gaza.
Però jo sóc suficientment gran com per recordar-ne l’evolució: primer
imprès en pegatines per als para-xocs per després passar a convertint-se
en un mantra. Esclar, aquest eslògan no s’adreça a Hamas o a la
comunitat internacional —sinó que va dirigit als israelians, i conté
dins seu la distorsionada concepció del món que ha estat guiant Israel
en els últims dotze anys.
Benjamin Netanyahu
La primera assumpció errònia que conté és que hi ha algunes persones a
Israel que estan impedint que l’exèrcit guanyi. Aquests suposats
sabotejadors podríem ser jo, el meu veí o qualsevol altra persona que
qüestioni la premissa i el propòsit d’aquesta guerra. Tots aquests
rarets, que s’atreveixen a fer preguntes o a suscitar inquietuds veient
la conducta del seu govern, que lliguen les capaces mans dels nostres
militars amb crítiques editorials i crides derrotistes a favor de la
humanitat i l’empatia, són suposadament l’única cosa que separa les FDI
d’una victòria perfecta.
La segona idea, molt més perillosa, que conté aquest eslògan és que les FDI realment
podrien
guanyar. “Estem preparats per rebre tots aquests míssils sense parar”,
segueixen dient diversos sud-israelians a les notícies, “sempre que
puguem acabar amb això d’una vegada per totes”.
Dotze anys, cinc operacions contra Hamas (quatre a Gaza), i encara
tenim el mateix eslògan enrevessat. Els joves que només eren alumnes de
primer curs durant l’Operació “Escut Defensiu” (
Operation Defensive Shield)
ara són soldats que envaeixen Gaza per terra. A cadascuna d’aquestes
operacions hi ha hagut polítics i comentaristes militars de dretes que
han assenyalat “
aquest cop ens hem d’estar de miraments i dur
l’operació fins al final”. Veient-los a la televisió, no puc evitar
preguntar-me: quin és aquest final a què s’esforcen per arribar? Fins i
tot, si tots i cada un d’aquests lluitadors de Hamas fossin eliminats,
algú pot creure de veritat que l’aspiració del poble palestí per a la
independència nacional desapareixeria amb ells? Abans de Hamas,
nosaltres vam lluitar contra la PLO (Organització per a l’Alliberament
de Palestina), i després de Hamas, suposant —esperem— que encara
estiguem vius, probablement ens trobarem lluitant contra una altra
organització palestina. L’exèrcit israelià pot guanyar unes quantes
batalles, però la pau i la tranquil·litat per als ciutadans d’Israel
només es podrà aconseguir a través d’una solució política. Però això,
d’acord amb els poders patriòtics que dirigeixen aquesta guerra, és una
cosa que no hauríem de dir, perquè precisament són aquest tipus de
comentaris els que estan evitant que la FDI guanyi la guerra. Finalment,
quan aquesta operació s’hagi acabat i es faci el recompte dels
nombrosos cadàvers, tant en el nostre bàndol com en el seu, el dit
acusador ens apuntarà altra vegada a nosaltres, els sabotejadors.
El 2014 a Israel la definició d’un discurs legítim ha canviat
completament. El debat es divideix entre els que són “pro-FDI” i els que
hi estan en contra. Matons de dretes que profereixen càntics com “mort
als àrabs” o “mort a l’esquerra” als carrers de Jerusalem, o la crida
del ministre d’Afers Exteriors Avigdor Lieberman a boicotejar aquells
negocis àraboisrealians que protestin sobre l’operació a Gaza són vistos
com actes patriòtics, mentre que les crides a aturar l’operació o les
simples mostres d’empatia envers les morts de dones i nens a Gaza es
perceben com actes de traïció cap a la bandera i el país. Ens enfrontem a
la falsa i antidemocràtica equació que argumenta que l’agressió, el
racisme i la manca d’empatia equivalen a l’amor cap a la mare pàtria,
mentre que qualsevol altre tipus d’opinió —especialment una que no
encoratgi l’ús de la força o la pèrdua de vides dels nostres soldats— és
poc menys que un intent de destruir Israel tal com el coneixem.
Al mateix temps sembla que hi ha dues guerres en marxa. En un front,
l’exèrcit està lluitant contra Hamas. En l’altre, un ministre del
govern, que ha anomenat a col·legues àrabs “terroristes” en el mateix
Kenésset (parlament israelià), i els holigans, que intimiden els
activistes de pau en les xarxes socials, persegueixen juntament
“l’enemic intern”: qualsevol que tingui un discurs diferent. No hi ha
dubte que Hamas està amenaçant la nostra seguretat i la seguretat dels
nostres fills, però es pot dir el mateix sobre artistes, com la
humorista Orna Banai, la cantant Achinoam Nini, o la meva dona, la
directora de cinema Shira Geffen, totes elles menyspreades de maneres
odioses i amenaçadores per haver expressat consternació sobre les morts
dels nens palestins? Aquests atacs extrems contra elles constitueixen
una altra defensa necessària per a la nostra supervivència, o són
simplement un fosc rampell d’odi i fúria? Som realment tan dèbils i
porucs que qualsevol opinió que difereix del consens ha de ser
silenciada, sota el temor que provoqui amenaces de mort no només per a
aquells que les diuen sinó també per als seus fills?
Moltes persones m’han intentat convèncer de no publicar aquest
article. “Tens un nen petit”, em va dir un amic meu ahir a la nit. “A
vegades és millor ser intel·ligent que tenir raó”. Mai he tingut raó, i
no dec ser gaire intel·ligent tampoc, però estic disposat a lluitar pel
dret a expressar la meva opinió amb la mateixa ferocitat amb què la FDI
ho està fent a Gaza. Aquesta guerra no és sobre la meva opinió personal,
la qual pot ser errònia o patètica. És per aquest lloc on jo visc, i
que jo estimo.
A l’agost de 2006, prop del final de la Segona Guerra del Líban, els
escriptors Amos Oz, A. B. Yehoshua i David Grossman van mantenir una
conferència de premsa en què ells urgien el govern a arribar a un alto
al foc. Jo era en un taxi i vaig sentir la notícia a la ràdio. El
conductor va dir: “Què volen aquests merdosos, eh? No els agrada que
Hezbollah pateixi? Aquests cabrons no volen res més que odiar el nostre
país”. Cinc dies més tard, David Grossman enterrava el seu fill a la
parcel·la militar del cementiri Mont Herzl. Aparentment, aquest “cabró”
volia altres coses que no pas odiar aquest país. Més important, volia
que el seu fill, com molts altres homes joves que van ser assassinats en
aquells últims i innecessaris dies de lluita, tornés a casa tot d’una
peça.
És terrible cometre un error realment tràgic, un que es cobra moltes
vides. És encara pitjor cometre aquest error una i una altra vegada.
Quatre operacions a Gaza, un immens nombre de cors d’israelians i
palestins que han deixat de bategar i sempre acabem tornant al mateix
lloc. L’única cosa que realment canvia és la tolerància de la societat
israeliana envers la crítica.
Ha quedat clar durant aquesta operació que la dreta ha perdut la
paciència amb tot allò relacionat amb el tan esquiu terme de “llibertat
d’expressió”. En les dues últimes setmanes hem vist persones de dretes
que colpejaven persones d’esquerres amb porres, missatges a Facebook que
prometien enviar activistes d’esquerres a les càmeres de gas, i
denúncies cap a tot aquell que tingui una opinió que pugui entorpir la
marxa militar en el seu camí cap a la victòria. Resulta que aquest camí
tacat de sang que caminem d’operació en operació no es cíclic tal com
ens pensàvem. Aquest camí no és un cercle, és una espiral cap a baix,
que ens dirigeix cap a punts encara més baixos els quals, m’entristeix
reconèixer, serem prou desafortunats com per viure’ls.
Article publicat a la revista setmanal The New Yorker. El podeu llegir en anglès en aquest enllaç. Traducció al català de Griselda Oliver.
publicat a directe.cat 
