Publicat elnuvol.cat

La Ferrusola té la culpa de tot

Montse Barderi. Sabadell.

/ 9.08.2014

Ja comença a circular com un rumor i fins i tot s’insinua, amb exemples i citant llibres, i en els diaris seriosos que la Ferrusola és l’artífex de tot plegat. I aquest article només n’és una mostra, perquè no he parat de sentir el mateix en tertúlies de bar, opinions d’amics i familiars. La taca d’oli creix i respirem tranquils perquè ja tenim algú a qui acusar. L’important no és mai què passa —no ho podem saber mai del tot— sinó quin sentit i conclusions en traiem, de tot plegat.

Marta Ferrusola a punt d'encendre el fogó davant la mirada expectant de Jordi Pujol i Albert Om durant el programa El Convidat

El rumor és el següent: l’home d’estat, el pare de la pàtria, per culpa de la mala consciència de no dedicar temps a la família, va deixar l’educació dels fills a la Ferrusola. Culpable de no haver estat més amb ells —portar el destí d’un país té aquestes coses— va fer la vista grossa de les possibles trapelleries amb els diners.  I l’avidesa de la Ferrusola era tal que s’enfurismava si algú deia “senyora que em sembla que en fa un gra massa amb tants negocis” i fins i tot va voler ser la subministradora de les flors de la Generalitat.  Sembla que Pujol, si abans va donar la vida per la nació, ara la dóna per la família i s’atribueix tots els errors de sa esposa i  fills mal guiats.

El que m’interessa d’això és com es passa de tenir un problema amb l’honorabilitat, l’honradesa i l’ètica d’una família a culpar-se, més o menys sotto voce, a la dona. Sense judicis, sense proves, sense validació, simplement a través d’una lectura psicològica fàcil però amb una llarga tradició històrica perquè ja sabem tots que la culpable de la Guerra de Troia va ser Helena. Sí, no és paranoia feminista, simplement que ves per on li torna a tocar el rebre a la senyora de la casa, que tradicionalment no té gaire poder, però si hi ha un desastre és el cervell de tot. No culpo ningú, no exculpo ningú, simplement que el rumor em sembla massa sospitós.

Jo vaig créixer sota la consigna “això és una dona” dedicat a la Ferrusola a les eleccions del 84. Molt aviat vaig adonar-me que es podia ser una dona de moltíssimes maneres i totes eren igual de vàlides. No és una dona que em resulti gaire simpàtica i tenim ben poc en comú, però a través d’ella veig la subtilitat del masclisme estructural, tan efectiu com invisible.

El masclisme ens costa poc d’identificar amb el segrest de les nenes raptades de Nigèria, però som més indulgents i no en fem una prioritat d’estat quan es tracta de les esclaves sexuals de les nostres carreteres, i —sense cap problema— som capaços de fer una interpretació que assenyala com a principal culpable la dona d’una família, de la pitjor manera: creant una història amb sentit i no amb una acusació formal, de la qual hom pugui defensar-se.

Sí, això també és ser una dona en aquesta societat nostra, que vol ser tan igualitària i lliure.