Servidora tots els dies de l'any passa per la Rambla de Barcelona, fa angúnia (i sóc fina) de fer-ho, hi passo a corre-cuita, no perquè m'empaitin, si no perquè el que és ramblejar com es podia fer no fa gaire anys és impossible, però realment impossible i travessar-la perpendicularment fugint d'aquella angúnia es converteix en una cursa d'obstacle guiri, i dic bé: guiri, doncs a Barcelona no hi ha turisme hi ha guiris. Però el guiri no és responsable d'aquesta situació denigrant de Barcelona, sinó a un Ajuntament que ha venut la Rambla i d'altres punts de la ciutat que eren gaudi del ciutadans al mercadeig del poder econòmic. Però també el guiri passeja enganyat, doncs aquella Rambla que va esdevenir famosa per la seva singularitat ja no existeix tot i que les guies turístiques, la conxorxa d'empresaris i Ajuntament encara venen (de vendre) aquest rèdit.
Estic enfada? Sí
Turisme. Per a qui? Per què?
XAVIER ROIG |
Com cada estiu, sovintegen les notícies que ens parlen
dels problemes que ocasiona el turisme. I, com cada any, ens diuen que
els ajuntaments ho estan arreglant. Que treballen per un “turisme de
qualitat” -volen un oxímoron més descarat?-. Potser convé recordar que
el nostre turisme va néixer del subdesenvolupament i ha anat tirant sota
aquesta visió. I no crec que canviï. ¿Que actualment és més evolucionat
que fa uns anys? Sí, de la mateixa manera que ha evolucionat la resta
del món. Però trobo a faltar un debat que plantegi on porta tota aquesta
astracanada representada pel turisme de masses.
Per a qui? L’activitat
turística no constitueix una activitat altruista, sinó que pretén
obtenir un rendiment econòmic. Ara bé: a qui beneficia? A qui perjudica?
L’economia que mou el sector turístic és de baixa qualitat social. Es
basa en el “Més val això que res”. El senyor Miquel Puig ja va explicar
en un article, aquí mateix, que els salaris derivats del turisme no
arriben a cobrir la despesa social que generen. És a dir: com més
empleats del sector turístic tinguem, més retallades de serveis públics
s’hauran de fer. Podríem dir que és un sector que no paga el que costa
mantenir-lo.
Observin que els països amb un pes excessiu del
turisme en el seu PIB no són, en cap cas, països considerats rics o
evolucionats. ¿Que el turisme serveix per sortir de les etapes primàries
del subdesenvolupament? Cert. En aquests estadis inicials, qualsevol
almoina és benvinguda -aquest va ser el cas d’Espanya-. Però no pot
convertir-se en un dels pals de paller de l’economia d’un país. Dit
això, sí que cal reconèixer que hi ha individus que es fan rics amb el
turisme. En el cas concret nostre, no sembla que haver esdevingut una
“potència turística” (curiosa expressió) hagi servit per crear una
indústria eficaç, amb cara i ulls. Els nostres empresaris de turisme
són, salvant honroses excepcions, els hereus materials i culturals dels
que al seu dia van muntar un hotel o un càmping sobre un terreny
requalificat. O uns apartaments. Ah, i sempre subvencionats!
El cas de Barcelona és paradigmàtic. Tot sembla
indicar que les cireres les remenen quatre. El president de Turisme de
Barcelona és un hoteler (Gaspart). L’entitat pública del turisme
barceloní presidida per un hoteler local. No els sembla fantàstic?!
Per què? Quan es critica el
turisme, de seguida et salta algú dient que “és una activitat econòmica
que comporta ingressos”. Esclar que també en comporta, per exemple, la
prostitució -per cert, a la Jonquera han harmonitzat els dos sectors-.
Vaig quedar sorprès quan tothom va saltar al coll dels promotors de
plantar marihuana a Rasquera. Per què aquesta activitat econòmica és més
criticable que el turisme? On són els límits? La meva apreciació és
molt personal, però jo sempre he classificat el turisme com una mena de
prostitució col·lectiva. Es venen els encants d’un territori que la
naturalesa o els avantpassats han donat.
Durant anys el país ha posat tota mena
d’impediments a la indústria, i ha afavorit el turisme. “No contamina”,
diuen. Sorprenent. ¿No és contaminació, la destrossa salvatge comesa
pels nostres municipis turístics? Sense parlar de la contaminació que
representa la incomoditat quotidiana. Barcelona s’ha convertit en
l’exemple més clar de la prostitució a què ràpidament pot arribar una
ciutat que, fa uns anys, era perfectament agradable. Aleshores, quin és
l’objectiu de tot plegat? ¿No els sembla terriblement estúpid sentir-se
satisfet perquè uns visitants vénen uns dies i ens diuen que el que
veuen els satisfà?
El més irritant, al meu entendre, és observar que
tot plegat té lloc amb la col·laboració dels que governen. Un cas recent
és la reglamentació d’horaris comercials, que s’ha adaptat a les
necessitats del sector. Allò que els catalans havíem fixat durant
decennis com a model de comerç local (no obrir els diumenges) ara es
desmunta perquè li convé al sector turístic.
Futur qüestionat. Comencen a
sovintejar articles i estudis internacionals sobre la insostenibilitat
del turisme (des de la contaminació provocada pels avions, fins a la
impossibilitat que tothom pugui accedir a determinats llocs ja
saturats). Els barcelonins ja no poden gaudir dels seus espais quan
volen (Parc Güell, Barri Gòtic, la Rambla, etc.) com havien fet sempre. I
tot per mor d’uns milions de visitants que fan rics uns quants però que
comprometen el futur de tots. Curiós. Defensem els ecosistemes
naturals, però no els socioeconòmics humans. ¿Fins a quin nivell de
destrucció del nostre entorn, de la nostra quotidianitat col·lectiva,
hem d’arribar per adonar-nos que tot plegat és de bojos?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada