Estimades i estimats, si vostès són uns catalans i catalanes que paeixen malament l'autocrítica despietada a nosaltres mateixos, si considera que no cal que nosaltres no ens hem d'embrutar que ja ho fan els altres i està convençut i convençuda que els catalans (i catalanes) som l'hò.....a, no segueixi llegint, aquest article que els deixo avui no és per vostè, queden avisats, els pot donar un cobriment i no me'n faig responsable, del cobriment, sí d'incloure l'article en aquest bloc.
publicat a directe.cat
Dimecres, 20.8.2014. 23:59 h
I l'any que ve, la W de vàter
Ricard Biel -
bloc: http://ricardbiel-unaltrejuny.blogspot.com.es/
Els catalans no curen. Continuen demanant
perdó per existir fins i tot en el moment en què diuen voler
emancipar-se d’Espanya. Riure per no plorar. No seré precisament jo qui
defensi el nefast Pujol, simplement clama al cel que allò que hagi pogut
defraudar a la hisenda (espanyola) és la xocolata del lloro en
comparació amb el saqueig prolongat, constant i estès dels manaires
espanyols. Heu vist mai cap manaire espanyol corrupte que hagi estat
convocat pels partits espanyols a donar explicacions al parlament
espanyol? No, per descomptat. Però aquí resulta que els catalans, en nom
de la seva suposada puresa moral i exemplaritat democràtica, actuaran
de manera diferent i faran comparèixer Pujol al parlament català. La
cosa no seria problemàtica si no fos perquè l’acusació a Pujol per part
d’Espanya no és gratuïta, sinó un torpede a la línia de flotació de
l’anomenat procés (?), malgrat que Pujol hagi tingut mai
d’independentista el que jo d’espanyol. I la cosa no seria problemàtica
si no fos perquè l’exemplaritat democràtica només és el pretext dels
catalans per justificar la seva imperiosa i inconscient (inoculada)
necessitat de no fer enfadar l’amo espanyol. És el parlament català i no
pas l’espanyol qui ha demanat la compareixença d’en Pujol, CiU inclosa
havent cedit a les pressions dels altres partits. En fi, el de sempre:
els catalans no necessiten enemics, experts com són en
l’autoacarnissament. Ja sento les riallades procedents de Madrid.
És curiós comprovar un cop rere l’altre com l’exemplaritat democràtica dels catalans passa pel seu sotmetiment a la música antidemocràtica que toca el país veí de qui, per acabar-ho d’adobar, els catalans diuen voler-se deslliurar. Uf. Els espanyols poden ser tant corruptes com vulguin, que els catalans han de ser immaculats, i el més sensacional és que són ells mateixos els qui, com a bons esclaus, s’ho exigeixen. Però aquesta puresa democràtica, aquesta exhibició de superioritat cívica i moral, de fet els catalans fan veure que se la demostren a si mateixos, quan en realitat només es tracta de lluir davant de l’amo espanyol el seu bon comportament, o sigui la seva submissió adquirida en l’ensinistrament de segles. Talment ocells engabiats, als catalans no cal que els tanquin la porta de la gàbia, perquè en qualsevol cas no s’atreviran a escapar-ne.
Si no vaig equivocat, és aquest parlament català amb aquests assertius, dignes i coratjosos partits que ara demanen la compareixença de Pujol per, en el fons, satisfer Espanya, els qui se suposa que hauran de fer pinya per aconseguir una majoria per transgredir la llei espanyola declarant la independència, ja sigui en unes plebiscitàries o en una DUI directa. En fi, sense comentaris. Un moment que vaig a buscar un mocador mentre decideixo si les llàgrimes que m’eixugaré seran perquè m’he fotut a riure o a plorar. Només em va faltar sentir les declaracions del gran Josep Rull, en què deia que només, i en tot cas, CDC es plantejaria separar-se d’UDC... després, un cop aconseguida la independència. Sensacional. Deu ser que CDC considera imprescindible l’aportació del gran Duran per aconseguir-la.
Però tranquils, que mentrestant els catalans estan molt preocupats per com quedarà de bonica la V l’11 de setembre. Sembla que això és importantíssim, vital per aconseguir la independència, la qual en el món modern es veu que es declara a còpia d’impressionar el món amb una bona estètica, altrament la utilitat de l’èxit de la V només pot tenir a veure amb un estat d’ànim d’un poble cretinament vel·leïtós, el vot independentista del qual en aquest cas dependria del seu estat més o menys eufòric, segons l’èxit o fracàs d’aquesta mena d’activitat. Això, tret que l’èxit de la V tingui a veure amb la curiosa confusió del mitjà amb la finalitat, és a dir confondre l’èxit de la V amb la traducció directa en la independència. Poca broma, l’autoengany infantil dels catalans, que els fa entretenir-se cada cop amb una nova pastanaga, arriba fins aquest extrem, amb l’inestimable i crucial ajut del factor desmemòria voluntària. No va ser potser un èxit l’any passat la via catalana? I?
Res. Amb aquest material ciutadà i polític només podem esperar una cosa, i és el nou invent estètic per a l’any que ve. Proposo doblar el repte fent la W de vàter a Montserrat. El problema és que ja farem molta pudor i no hi haurà ningú que tiri de la cadena.
És curiós comprovar un cop rere l’altre com l’exemplaritat democràtica dels catalans passa pel seu sotmetiment a la música antidemocràtica que toca el país veí de qui, per acabar-ho d’adobar, els catalans diuen voler-se deslliurar. Uf. Els espanyols poden ser tant corruptes com vulguin, que els catalans han de ser immaculats, i el més sensacional és que són ells mateixos els qui, com a bons esclaus, s’ho exigeixen. Però aquesta puresa democràtica, aquesta exhibició de superioritat cívica i moral, de fet els catalans fan veure que se la demostren a si mateixos, quan en realitat només es tracta de lluir davant de l’amo espanyol el seu bon comportament, o sigui la seva submissió adquirida en l’ensinistrament de segles. Talment ocells engabiats, als catalans no cal que els tanquin la porta de la gàbia, perquè en qualsevol cas no s’atreviran a escapar-ne.
Si no vaig equivocat, és aquest parlament català amb aquests assertius, dignes i coratjosos partits que ara demanen la compareixença de Pujol per, en el fons, satisfer Espanya, els qui se suposa que hauran de fer pinya per aconseguir una majoria per transgredir la llei espanyola declarant la independència, ja sigui en unes plebiscitàries o en una DUI directa. En fi, sense comentaris. Un moment que vaig a buscar un mocador mentre decideixo si les llàgrimes que m’eixugaré seran perquè m’he fotut a riure o a plorar. Només em va faltar sentir les declaracions del gran Josep Rull, en què deia que només, i en tot cas, CDC es plantejaria separar-se d’UDC... després, un cop aconseguida la independència. Sensacional. Deu ser que CDC considera imprescindible l’aportació del gran Duran per aconseguir-la.
Però tranquils, que mentrestant els catalans estan molt preocupats per com quedarà de bonica la V l’11 de setembre. Sembla que això és importantíssim, vital per aconseguir la independència, la qual en el món modern es veu que es declara a còpia d’impressionar el món amb una bona estètica, altrament la utilitat de l’èxit de la V només pot tenir a veure amb un estat d’ànim d’un poble cretinament vel·leïtós, el vot independentista del qual en aquest cas dependria del seu estat més o menys eufòric, segons l’èxit o fracàs d’aquesta mena d’activitat. Això, tret que l’èxit de la V tingui a veure amb la curiosa confusió del mitjà amb la finalitat, és a dir confondre l’èxit de la V amb la traducció directa en la independència. Poca broma, l’autoengany infantil dels catalans, que els fa entretenir-se cada cop amb una nova pastanaga, arriba fins aquest extrem, amb l’inestimable i crucial ajut del factor desmemòria voluntària. No va ser potser un èxit l’any passat la via catalana? I?
Res. Amb aquest material ciutadà i polític només podem esperar una cosa, i és el nou invent estètic per a l’any que ve. Proposo doblar el repte fent la W de vàter a Montserrat. El problema és que ja farem molta pudor i no hi haurà ningú que tiri de la cadena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada