Llegeixo a l'ara.cat la notícia que trobaran més avall i tinc un circumloqui amb mi mateixa:
- Com és que no n'havies sentit a parlar mai d'aquesta poeta? Bé, sí... la poesia no és el teu fort, però bé coneixes poet@s més enllà dels autòctons.....; i no sembla que hagi fet dos poemets i prou, té una obra ingent; si ha estat candidata el Nobel dues vegades, com és que ningú l'ha traduïda en una de les dues llengües encara oficials?; ja sé que Nobel només el pot guanyar un (una, ja és més difícil) cada any, però com és que ella no el va guanyar? la seva obra no era prou bona per un premi que, desprès d'en Kissinger, inexplicablement hom encara considera prestigiós, perquè era una dona i a més a més iraniana?; si era una activista, com és que no he rebut mai cap notícia d'ella en les meves subscripcions que tenen com a nucli la dona? Com és...........? També pot ser el cas que tu siguis tant inútil i ignorant que no te n'hagis enterat mai de res........ i no t'estranyi que ara surti tothom dient que sí la coneixien i tu no sàpigues quina cara posar. Vaig ha escriure-ho el bloc.
Mor Simin Behbahani, la veu poètica de l’Iran
Autora compromesa i perseguida, va ser candidata al Nobel dues vegades
JORDI NOPCA Barcelona |
Fins ara, l’activista Shirin Ebadi ha estat l’única
iraniana que ha rebut el premi Nobel, en aquest cas de la pau -va ser
l’any 2003-, però la poeta Simin Behbahani, morta ahir als 87 anys
després de dues setmanes en coma a l’Hospital de Teheran, hauria pogut
avançar-se-li en dues ocasions: va ser nominada al Nobel de literatura
el 1999 i el 2002 per una obra que inclou una vintena de poemaris,
assajos i reculls de contes.
“País meu, et tornaré a construir / si cal, amb
maons fets de la meva vida. / Aixecaré columnes per aguantar el teu
sostre, / si cal, amb els meus ossos”, escrivia en un dels seus poemes
més emblemàtics, País meu, et tornaré a construir, un dels molts
exemples de l’arrelament dels seus versos a un país que “ha
experimentat, en vida de Behbahani, una de les èpoques més difícils de
la història”, tal com recorda el professor i traductor Farzaneh Milani
al pròleg de Words, not swords: iranian women writers and the freedom of movement (2011). “La poeta -coneguda com la lleona de l’Iran
- ha sigut testimoni de l’arribada al poder del xa Reza Pahlavi el
1941, de la nacionalització del petroli iranià una dècada més tard, el
cop d’estat del 1953, la Revolució Blanca del 1963, la Revolució del
1979, el final de la monarquia, la instauració d’una república islàmica,
la guerra amb l’Iraq (1980-1988) i les seqüeles de diverses formes de
repressió i tirania”, apuntava Milani, que el 1999 es va ocupar de la
traducció a l’anglès, juntament amb Kaveh Safa, de l’antologia poètica
de Behbahani A cup of sin.
Seguir el camí de la veritat
Inèdita en català i en castellà, Simin
Behbahani, nascuda el 1927, era filla d’escriptors: el pare, Abbas
Khalili, havia sigut director del diari Eghdām ; la mare,
Fakhr-e Ozma Arghun, va ser professora, poeta i defensora dels drets de
la dona. Behbahani va publicar el primer poemari amb només 24 anys, El llaüt trencat. La seva producció, que inclou 600 poemes, creixeria amb Canelobre (1957), Resurrecció (1971) i Una ratlla de velocitat i foc (1980). Va ser a partir de la dècada dels 70 que va començar a fer servir el ghazal,
estrofes de dos versos rimades, intercalades per una tornada. Després
de la Revolució del 1979 i la repressió contra intel·lectuals, la
denúncia de la guerra amb l’Iraq va convertir-la en una escriptora
perseguida i censurada al seu país. “Ja fos durant la monarquia com
durant l’estat islàmic, he repetit que la censura obliga l’escriptor a
pensar que qualsevol cosa que faci pot ser prohibida”, deia en una
entrevista el 2011, un any després que li prohibissin sortir de l’Iran
per celebrar el Dia de la Dona a París. “L’autèntic escriptor ha
d’escriure lliurement. Al final, la seva obra, que diu la veritat, veurà
la llum”, deia.
Durant les últimes dues dècades, Behbahani ha publicat poemaris com Què he comprat amb el meu cor? (1996), Petjades cap a la llibertat (1998)
i les memòries (2011). “Vull una tassa de pecats, una tassa de
corrupció, / i una mica d’argila barrejada amb foscor: / en faré la
figureta d’un home, / amb braços de fusta i cabells de palla”, escrivia a
finals dels 90, quan el seu reconeixement internacional va començar a
créixer. Des de llavors no va deixar de guanyar premis, encara que el
Nobel se li resistís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada