dissabte, 31 de desembre de 2011

dijous, 29 de desembre de 2011

AGUIRRE, EL MAGNÍFICO


AGUIRRE, EL MAGNÍFICO
Manuel Vicent
Alfaguara
Madrid 2011
256 pàgines


Probablement jo no hagués llegit mai aquest llibre si no hagués estat per la insistent recomanació d’un amic.

En això de les lectures solc guiar-me més aviat per la intuïció que per recomanacions, o bones crítiques o forts desplegaments en llibreries, i puc dir que aquesta intuïció solament m’ha fallat un cop, quan em vaig posar carallot no volent llegir el llibre Camí de Sirga de Jesús Moncada, del qual després ho he llegit tot i de manera reiterada, considerant  que Jesús Moncada és un del millors escriptors universals.

Aquest cop la meva intuïció tampoc em fallava. Aquest és un llibre que no sé pas a qui pot interessar i no és que Manel Vicent escrigui malament, no-no, i com en sap, utilitza el personatge per fer un itinerari per diferents esdeveniments de l’Espanya franquista i post-franquista i potser aquí és el punt més interessant: veure com els clandestins de l’època del dictador van mudar de samarreta i calçotets (i perdonin, però de camisa és massa poc) quan va arribar això que els espanyols s’entesten a dir-nos que és democràcia, però sense perdre mai de vista que l’eix del llibre és Jesús Aguirre, 18è duc consort de la Duquessa d’Alba.

Manuel Vicent va conèixer de primera mà Jesús Aguirre, i se li nota que l’aprecia tot i que no se’ns amaguen algunes  característiques personals. S’agraeix que no faci tafaneria de la seva homosexualitat,  i que no defensi ni judiqui  les seves ganes d’ascendir en societat.

Honestament, i em sap molt de greu pel meu amic, aquest llibre és totalment prescindible.


dimarts, 27 de desembre de 2011

TOT EL QUE TINC, HO DUC AL DAMUNT


TOT EL QUE TINC, HO DUC AL DAMUNT
Herta Müller
Traducció: Joan Fontcuberta i Gel
Bromera
Alzira 2010
262 pàgines


Aquest bloc no queda enlluernat pels premis Nobel, sovint la concessió de premis, i aquest a criteri d’aquest bloc aquest premi no n’està absent, té un rerefons aliens a la literatura pròpiament.

Com ja he comentat en d’altres ocasions elsgustosreunits no té cap interès en estar “al dia” i deixa que el temps vagi fent la seva. Així doncs, dos anys desprès que li fos concedit el premi Nobel, he trobat a la biblioteca aquest llibre i vaig pensar que potser era el moment de saber qui era aquesta escriptora.

D’ella en trobaràn força informació a la xarxa, així doncs entrarem directament el llibre.

El narrador explica en primera persona la seva estada en un lager soviètic en el decurs de la segona guerra, a l’inici ens diu alguna cosa d’ell, de la família i al final del retorn a la llar, l’estranyesa.... però el gruix de la narració és la vida en el lager, les persones, les penúries i el gran protagonisme de la fam. Dit així pot semblar un llibre més sobre la segona guerra, però aquí ens adonem que no tot van ser camps d’extermini o que a més a més dels camps d’extermini alemanys, en altres indrets també les hi passaven magres. 

Com hi arriba el protagonista en aquest lager?, podríem dir, per analogia, que és com quan els republicans van arribar França i els van tancar en camps com el d’Argelers . En els lager es treballava pels russos, i els qui hi estaven eren mà d’obra que utilitzaven per fer una Rússia gran. I tot escrit amb una refinada cruesa i a voltes fins i tot meticulosament gràfica.

També m’han agradat algunes reflexions que s’hi fan.

Literàriament he de dir que m’ha semblat molt bona escriptora, aconsegueix allò que pretén, remoure’ns els budells (literal),  fent bona literatura.

El recomano? No sé pas que dir-los, no és un llibre complaent, clar que no tots els llibres ho han de ser, però..... aquest és poc complaent, tot i que no arriba a l’extrem d’Elfride Jalinek, de la qual tampoc vaig  recomanar mai Les Amants, tot i que em va agradar molt.

dilluns, 26 de desembre de 2011

CANIGÓ

CANIGÓ
Jacint  Verdaguer

Revisió del text
Llorenç Soldevila

Assessor lingüístic i literari
Francesc Codina

Dramatúrgia
Lluís Soler

Direcció
Antonio Calvo


Música original
Eduard Iniesta

Il·luminació
Lluís Martí

Producció
Teatre Nacional de Catalunya, EL CANAL Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona i Théâtre de l’Archipel de Perpinyà
So
El lobo

Amb
Eduard Iniesta
Lluís Soler


Agraïment
Fundació Verdaguer de Folgueroles


Aquest espectacle només el pot dur a terme algú amb l’autoritat escènica de Lluís Soler, qui  també firma la dramatúrgia.

Durant una hora i quart sense pausa, s’espigola el poema de Verdaguer, sense cap més atrezzo que una cadira i amb la única companyia d’un músic, el qual utilitza quatre instruments de corda i de vegades la seva veu.

Però no tot acaba aquí, la Sala Petita del TNC permet que l’espectador ocupi l’escenari, és  a dir s’organitza un cercle de cadires addicionals on hi seu públic i tanquen aquest cercle actor i músic, alhora mitjançant un joc de llums molt encertat s’incorpora la pròpia sala dins l’espectacle, és a dir que tot està molt ben trobat per tal que les paraules de Verdaguer emergeixen càlidament però sense que res entorpeixi la concentració en el text.

Quan el text. Se’ns pregunta en el programa de mà si encara pot ser vigent aquest text o si ja hem fet tard,  honestament crec que tot i ésser una llegenda, les paraules encara són vives, i creguin-me que no és per xovinisme, però altrament tenir-ne una mica (de xovinisme) no ens aniria gens malament.

El tastet:


dissabte, 24 de desembre de 2011

EL DIMONI ESCUAT

uns tastets, jo ja tinc el meu preferit. Quin és el vostre.....







diumenge, 18 de desembre de 2011

EL CRIM DE LORD ARTHUR SAVILE

 
EL CRIM DE LORD ARTHUR SAVILE
Oscar Wilde

Versió lliure
EGOS Teatre

Text i lletres de les cançons
Rubèn Montañá
Toni Sans


Música i direcció musical
Francesc Mora

Direcció escènica i coreografia
Joan Maria Segurai Bernadas

Escenografia
Enric Planas

Vestuari
EGOS Teatre

Il·luminació
David Bofarull

So
Damien Bazin

Caracterització
Sònia Montañá i EGOS Teatre
Veu en off
Jaume Comas

Producció
Teatre Nacional de Catalunya i EGOS Teatre


 Assessorament de màgia
Enric Magoo

Amb
Anna Alborch
Lali Camps
Rubèn Montañá
Albert Mora
Francesc Mora
Maria Santallusia
Toni Sans




Veuran..... avui moltes ganes d’escriure no tinc, perquè els haig d’enganyar, tinc la mandra de l’ós arrossegant-se per la neu. I vostès diran..... i perquè no escrius un altra dia més inspirat, doncs mirin perquè aquesta obra està feta amb il·lusió i mereix més audiència de la previsible.

Si vostès recorden el Rudiggore o la nissaga maleïda i s’ho van passar bé, aquí trobaran el  mateix rigor en la feina.

Egos Teatre ha trobat en el text d’Òscar Wilde (i els seus epigrames), un bon vehicle per demostrar que tenen qualitat.

Com és un musical, començarem que les veus, són adequades, potser més les masculines, però això no vol dir que les femenines no assoleixen el nivell que aquest gènere demana.

Els musicals són un gènere difícil. Els qui són damunt de l’escenari han de ser actors (i actrius), han de cantar, ballar i provar de fer-ho dignament, en el cas que ens ocupa, en la seva vessant actoral tots estant força bé i s’aconsegueix la unitat de to de tota la companyia.

La posada en escena francament agradable i eficaç, amb un mòdul principal molt imaginatiu, distribuint-se els musics arreu de l’escenari, ja que sortosament la música és en directe, i en el decurs de l’obra aquests mateixos músics també se’ls incorpora a l’obra com actors.

Quan el text de les cançons, potser haurien d’estar una mica més arrodonides i pel que fa la música adequada en tot moment, amb un tema encomanadís “quina alegria, quina alegria”.

Em permeto ser agosarada (i ja em sabran disculpar), però crec que podem començar a parlar, pel que fa al musical, d’una empremta catalana - sempre parlant de producció pròpia, no d'importacions -, on evidentment els precursors del nou musical (no hem d’oblidar tota la tradició que tenim darrera) serien Dagoll Dagom, però les noves generacions sempre posen un granet endavant, important quan encara, en el nostre país, hi ha tant per fer en aquest camí.

Ah! L’argument...... buff!!! Ja saben la mandra que en fa explicar els arguments, però bé...... ras i curt, mirin com molt bé poden imaginar d’assassinats, però els qui no són assassins, menteixen, és a dir que no hi ha ningú innocent.



diumenge, 11 de desembre de 2011

FAUST i una addenda


Veuran…. Les entrades el bloc provo de fer-les aviat per si de cas l’endemà no tinc temps i aquest cop les preses potser no han estat bones conselleres.

A l’entrada anterior, vaig comentar que la producció entenia que Mephistophélè i Faust eren dues cares de la mateixa moneda, bé aquesta va ser la meva primera impressió, però aquest matí, rememorant, he pensat que potser no, i que ben bé podia ser el criteri, “Déu va tenir el seu ungit: Crist, Mephistophélè adopta un ungit: Faust”, que com a concepte encara em sembla més encertat. I com aquest bloc no té inconvenient a rectificar, aquí els ho deixo, també hi ha la possibilitat que no sigui cap de les dues coses i que com en literatura, al capdavall, el llibre el fa el lector, en aquest cas l’espectador(a).

En tot cas, si non é vero é ben trobato, i si tot és un invent d’aquest bloc doncs egcortin ma pencho una medaya.

Ah ! aquest cop varem tenir de mestre(ssa) de cerimònies durant les pauses a la mezzo Joyce diDonato a qui algú li hauria de dir que no es pinti els llavis, si més no, de vermell fuoco, tot i els esforços per no pensar-hi, em semblava el Joker de Batmann, i vostès diran….. donaaaa, i calia dir-ho ? doncs, si, perquè la Joyce diDonato és una cantant que m’agrada i com penso que la seva imatge probablement la preocupi, qui sap si algú llegeix aquest bloc i li fa arribar. Si,si, ja poden riure, però aquest bloc que llegeixen quatre i tres són família (és un dir), ja ha tingut dues sorpreses inesperades.

A l'entrada anterior els vaig deixar tres opcions, avui els en deixo la millor opció, un tòpic? si, però trobin un de millor i enmudiré

Ah! i els torno a deixar aquest fragmnent de l’òpera Faust, no me’n puc estar, hi sento una flaca amb aquest video, els motius? Vostès mirin-se’l.



FAUST


F A U S T
Música: Charles Gounoud
Llibret: Jules Barbier – Michel Carré

Faust…..Jonas Kaufmann (tenor)
Méphistophélès…..René Pape (bass)
Marguerite…..Marina Poplavskaya (soprano)
Valentin…..Russell Braun (baritone)
Wagner…..Jonathan Beyer (baritone)
Siébel…..Michèle Losier (mezzo-soprano)
Marthe Schwerlein…..Wendy White (mezzo-soprano)
New York Metropolitan Opera
Orchestra and Chorus
Conductor…..Yannick Nézet-Séguin.
Production: Des McAnuff
Set Designer: Robert Brill
Costume Designer: Paul Tazewell
Lighting Designer: Peter Mumford
Choreographer: Kelly Devine
Video Designer: Sean Nieuwenhuis



De nou una producció en directe des el Metropolitan de Nova York exhibida en el cinemes Icària de Barcelona.

Per saber l’argument i seguir el llibret, cliquin aquí.

Mirin, hi ha òperes que en lloc d’anar a més van a menys, és a dir, que sovint passa que com més s’escolta una òpera és probable que ens acabi agradant, en el meu cas, amb Faust, és el contrari, potser perquè l’he vist dos cops amb poc temps, però certament a millor no va; avui se m’ha fet llaaargaaaa, i és una òpera la qual se li veuen les costures, té moments realment molt bonics barrejats amb d’altres que semblen de farciment i que freguen la banalitat, aquests moments que no aporten res solen ser aquells on s’introdueix un ball (els francesos són molt aficionats a les incursions de ball en una òpera, encara que no vingui a tomb), però bé no retallaren les òperes per allà on no ens agradin - a veure si algú m’escolta i deixa de retallar els recitatius en aquelles òperes que en porten -.

Clar que vostès podran dir que potser a servidora no li agraden les òperes llargues – aquesta té tres actes, tampoc és tant -, però aquest argument els ho haig de refusar, aquest bloc que no pot dir que sigui wagnerià, aguanta sense problema les òperes de wagner .

Com sempre, a pams. La producció anodina, ubicada en el que vol ser la fàbrica de la bomba atòmica, amb la fumarada-bolet inclosa, però no se'n surt. El cor força bé, també s'han mostrat atents l'orquestra i el director. Res destacable del vestuari . La direcció escènica millorable, però la idea de fer de Faust i Mephistòphélès dues cares de la mateixa moneda, com a concepte ha estat bé.


La realització per a cinema de Yannick Nézet-Séguin, en algún moment desencertada, deixant fora de quadre espais on passava l'acció.

Com em fa molta mandra repetir-me, dir-los que allò que vaig comentar sobre Jonas Kauffmann quan vaig fer l’entrada sobre l’òpera Tosca segueix vigent, però si vull ser justa, dir que avui no ha babejat.
René Pape, segueix essent tant bon cantant com sempre, però m’ha semblat detectar la veu una mica cansada.

La sorpresa, per aquest bloc evidentment, ha estat Russell Braun (Valentin) que ha cantat molt bé. Michèle Losier (Siebel) paper masculí que interpreta una dona, ha estat eficaç. Wendy White (Marthe Schwerlein) té tan poc paper que gairebé és vist I no vist, l’apreciació ha estat bona; Jonatjhan Beyer (Wagner), justet, Marina Poplavskaya (Marguerite), doncs..... mirin..... jo aquí els deixo uns videos i vostès, si tenen la paciència de veure’ls en treuen les seves pròpies conclusions:

Això és el que hem vist: 


Gounod Faust - Jewel Song, Marina Poplavskaya from Larry Murray on Vimeo.

altres opcions:














això és el hem vist:


altres opcions: