diumenge, 31 de maig del 2015

COSÌ FAN TUTTE



COSÌ FAN TUTTE
Música: Wolfgang Amadeus Mozart
Llibret: Lorenzo da Ponte

Repartiment:

Fiordeligi        Juliane  Banse
Dorabella       Maite Beaumont
Ferrando        Joel Prieto
Guglielmo       Joan Martín-Royo
Despina          Sabina Puértolas
Don Alfonso   Pietro Spagnoli

Director d’escena Damiano Michieletto

Cor del Gran Teatre del Liceu – Direcció Contxita Garcia

Orquestra del Gran Teatre del Liceu – Director:  Josep Pons
 



Veuran he encetat aquesta entrada diverses vegades per tal de dir allò que vull però sense que es noti que ho vull dir, fer-ho com ho fan tots els que tenen alguna incidència mediàtica però no me’n surto.

Desconnec si vostès han observat, o potser solament m’ho sembla a mi, que hi ha una mena d’acord (no sé si tàcit) de valorar a l’alça la programació pròpia del Liceu. Servidora no és que en sàpiga més que aquestes il·lustríssimes que tenen alguna repercució, no-no, però sí porta molt anys veient i escoltant òpera i de vegades segons què llegeix o sent, no pot fer altre cosa que aixecar la cella. Aquest bloc imagina que aquest consens pretén ajudar el Liceu, ja que la seva situació econòmica actual és força delicada.

I és en aquest context de dificultats que està passant el Teatre del Liceu on hem d’ubicar aquesta producció i si ens oblidem sense enyorança dels temps pretèrits d’aquest teatre la podrem valorar i situar-la en un lloc que sense ser preferent tampoc l’hem de menystenir.

El més positiu, per aquest bloc, és que finalment el teatre ha optat per cantants de proximitat (a que ha quedat bé, això!!) i ens n’alegrem molt, doncs havien vingut cantants de nom impronunciable en papers de comprimari que millor s’haguessin quedat cantant a casa, ara només falta que el públic també s’adoni  que la proximitat també dóna cantants vocalment molt eficients.

No voldria destacar cap cantant per damunt dels altres, doncs en aquest cas millor fer una valoració de conjunt que ha estat força acceptable, però dir que els/les cantants de nom pronunciable han estat millor que els altres dos. Julianne Banse mostrava una veu cansada i Pietro Spagnoli ha posat més professionalitat que veu i tot i així no ha estat un bon Don Alfonso.

Del cor no es pot dir gaire cosa, ja que la seva intervenció en aquesta òpera no és de gaire lluïment, no obstant la seva part la defensada bé. I des d’aquest bloc (què també és el de vostès) desitgem els millors auguris a la nova directora del cor, Contxita Garcia, professional de llarga experiència.

Quins no han estat gens encertats han estat l’orquestra i el director, a qui caldria preguntar, per exemple, que entén per recitatius, on ha deixat la subtilesa musical del compositor i...... millor ho deixem aquí. Aquest bloc encara prova de trobar Mozart en el algun moment de l’execució.

Quan la producció, a part d’un parell de resolucions escèniques millorables, la resta força bé amb una dosi proporcionada de eficàcia i imaginació.

El llibret de Così fan Tutte aquí.

Fotos promocionals d’aquesta producció:





 

Video promocional, on Pietro Spagnoli explica força bé aquesta òpera:



dimarts, 26 de maig del 2015

DACIA MARAINI

autora: Dacia Maraini - editorial: Minúscula
(esmena: tot i que en el video dien que l'editorial és La Breu, com ja hauran comprovat l'editorial és: Minúscula)





dilluns, 25 de maig del 2015

BACH


ELS ESTOSSECS

Ahir diumenge, a Una tarda l'òpera de Catalunya Música, a la secció de Pere Andreu Jariod, Opera Mundi, ens informava d'aquesta piulada a twitter del Cronista Errant (Xavier Cester):


Xavier Cester ha retuitat Carnegie Hall

Potser que algú pensi en importar alguna cosa semblant al , al o a
Xavier Cester afegit,


Com aquí ja ens hem queixat dels tísics (i tísiques) estossegadors vocacionals que assisteixen els concerts doncs ens sumen a la petició del Xavier Cester, però abans de cloure torno a reiterar i ha palesar el nou enemic dels concerts: les pantalles del mòbils, com ja vaig assenyalar en una entrada precedent, sí es desconnecta el senyal acústic però ara el públic consulta el mòbil en plena execució del concert i et trobes amb la lluminària de la pantalla...... seguirem, de ben segur, amb aquest tema.

ELECCIONS

De mil a mil, en aquest bloc, fent treure el cap a Vicent Partal i els seus editorials a VilaWeb, ja que tot i el seu clar posicionament no li fa perdre el cap ni queda emmirallat i sap fer unes anàlisis prou encertades i sempre amb un tarannà esperançador, encara que de vegades aquí, en aquest bloc, no puguem compartir el seu optimisme. 

Això ve a tomb per què si encara no n'havíem tingut prou en quinze dies de campanya, ara en el decurs d'aquesta setmana ens hem d'empassar les posts eleccions, en forma d'analistes "mooooolt reconeguts", tertúlies "d'expeeeeeerts", etc...... així que servidora en el decurs d'aquest dies no llegirà diaris, la tele no cal per què no en tinc i es farà la sorda i evitarà qualsevol conversa sobre el tema sempre que pugui, però (i retornem a Vicent Partal), hem llegit la valoració de Vicent Partal i ens ha agradat. 

I si els fa mandra, espero que no, llegir-lo sencer, vagin directament al final.
.............

Llegit a Vilaweb 25 de maig de 2015

Vicent Partal

24.05.2015

Una nit històrica... i tres reflexions

 
1) L'independentisme manté la seua força però reobre la batalla per Barcelona

Després de la consulta popular sobre la independència i sobretot després del 9-N, Barcelona havia esdevingut la capital de l'independentisme. Guanyar a Barcelona era i és imprescindible per a guanyar al país el 27-S. I en aquest sentit aquestes eleccions han significat una frenada en sec, preocupant. Els partits independentistes segurament s'han cobrat la decepció per uns mesos incomprensibles de picabaralles i això ha estat molt ben aprofitat per Ada Colau, que ha substituït la voluntat de canvi que l'independentisme havia enarborat aquests darrers anys. 

Amb això hem tornat a obrir la batalla per Barcelona. Quatre mesos abans de les eleccions més importants de la història. Els qui s'han esforçat tant a presentar Ada Colau com una enemiga del procés haurien de repensar-s'hi, haurien de valorar què han fet i de què ha servit. I els partits independentistes també haurien de fer un pensament. Junts. Perquè en el moment més delicat de tots, quan s'hauran de prendre mesures fortes des de les institucions del país, és possible que Barcelona, la capital, es despenge i no acompanye la Generalitat. I això seria un entrebanc greu tot i que encara cal veure quines seran les posicions que pren Barcelona en Comú, que en la qüestió nacional tampoc no és cap bloc monolític.

El 27 de setembre Barcelona serà la clau per a guanyar les eleccions que han d'obrir pas a la secessió. Però l'espectacular tomb provocat a Barcelona no hauria de fer perdre de vista que a la resta del país els resultats són, amb alguna excepció que caldrà comentar, bons, molt sòlids. Projectats al parlament donarien majoria absoluta a la suma dels tres partits independentistes, que en conjunt guanyen 300.000 vots respecte als de fa quatre anys. Del 33 per cent de vot al conjunt del Principat a CiU-ERC-CUP s'ha passat ara al 44, que no és poc. Que Barcelona en Comú haja guanyat les eleccions a la capital no vol dir res més que això, que la ciutat té ganes de canviar de debò i que ICV, Podem i Procés Constituent han sabut oferir una alternativa sòlida als barcelonins, més sòlida que no la que hem proposat els independentistes. No cal, doncs, dramatitzar res però sí pensar a fons si estem fent el que cal o no.

Un detall rellevant i molt important és el gir a l'esquerra que es produeix dins el camp independentista i que pot tenir conseqüències importants al setembre. Esquerra i la CUP han aconseguit bons resultats. Convergència i Unió torna a ser el primer partit, després de les europees que va guanyar Esquerra, però l'impuls cap a l'esquerra del país és ben visible i podria configurar majories noves i inesperades d'ací a quatre mesos.

2) Un nou País Valencià, amb Compromís

Una de les notícies més grandioses, i emocionants, de la nit és l'emergència de Compromís com a força clau del canvi al País Valencià. Els resultats de la formació valencianista són certament històrics. Ho són al conjunt del país i molt especialment a la ciutat de València, on Joan Ribó ha esdevingut clarament l'alternativa a Rita Barberà. 

Amb aquest resultat s'obre una nova època al País Valencià, que supera definitivament l'anomalia històrica que ha estat durant dècades la infrarepresentació política del nacionalisme. Perquè el nacionalisme ja feia anys que era la principal alternativa social, però no sabia transformar-ho en resultats a les urnes. Compromís ha treballat molt bé. El Bloc Nacionalista ha estat molt generós cedint la candidatura a presidenta a Mònica Oltra, una política singularment brillant que ha sabut connectar amb la societat valenciana com poca gent ho ha fet mai. I ara l'esquerra valencianista podrà marcar de prop el Partit Socialista i dignificar la política valenciana en la major part de les institucions, fent ús d'una oportunitat que serà única. 

No els serà pas senzill. El PP s'ha enfonsat i ara n'hem d'esperar una reacció rabiosa. Fins i tot en podem veure reaccions molt violentes, especialment a València contra el nou batlle, Joan Ribó. Caldrà, doncs, defensar les institucions democràtiques i netejar-les per dins de dues dècades llarguíssimes de balafiament, corrupció i desvergonyiment polític. Insistisc: no serà una tasca senzilla. Però des d'anit tot és possible, gràcies als magnífics resultats aconseguits. L'única nota trista de la nit és que Esquerra Unida haja quedat fora de les Corts, quan tant i tant havia treballat contra la corrupció. 

A les Illes també el terrible govern de Bauzá és ja un malson remot. L'esquerra i el nacionalisme podran governar també la majoria de les institucions amb una participació brillant de Més, que ha fet un gran resultat i amb una sorprenent i prometedora irrupció d'El Pi. 

El canvi al País Valencià i les Illes era absolutament necessari i ha estat durament treballat. Caldria que des del Principat s'entengués també el valor que té i les oportunitats que obre, precisament en un moment tan especial de la nostra història.

3) La nova política és un factor determinant

Barcelona en Comú ha fet història. Però també la CUP ha aconseguit uns resultats extraordinaris. Allà on s'ha presentat, ha tingut un creixement molt més que notable. Podem preveure, doncs, un gran creixement dels anticapitalistes en les eleccions del setembre i amb això una reordenació també de l'esquerra catalana i de l'independentisme en general. Cosa que podem interpretar com que en aquestes eleccions als dos eixos tradicionals (dreta-esquerra i catalanisme-espanyolisme) s'ha afegit de forma definitiva i amb una força enorme l'eix nou-vell. Nova política contra vella política. 

Aquest és l'eix sobre el qual ha pivotat Barcelona en Comú, és l'eix sobre el qual ha pivotat també amb èxit Compromís al País Valencià i és l'eix sobre el qual pivota la CUP. Atenció, doncs, al setembre, a la importància que tindran els nous partits i la nova forma de fer política. Que és molt possible que allà hi haja també una de les claus, per a aconseguir la independència.

dissabte, 23 de maig del 2015

POGORELICH.....

..... de nou.

En l'entrada anterior em vaig oblidar d'això:

no diran que no s'hi assemblen!!!!!

Ivo Pogorelich
Frank Langella




divendres, 22 de maig del 2015

IVO POGORELICH



IVO POGORELICH, piano
Programa
·       Liszt, Après une lecture du Dante
·       Schumann, Fantasia en do major
·       Stravinsky, Petruixka
·       Brahms, Variacions sobre un tema de Paganini
Palau de la Música – 21 de maig de 2015




Bé..... si els haig de dir la veritat, m’he avorrit, cosa que lamento profundament, ja que anava a aquest concert amb el convenciment que m’agradaria, però malhauradament no ha estat així.

Però anem a pams, Ivo Pogorelich és molt bon pianista, no diré dels grans doncs d’aquests n’hi ha pocs i en vies d’extinció, però sí és un pianista  que cal valorar a l’alça, amb una tècnica i una agilitat, sobretot la mà esquerra, molt i molt apreciable, és a dir que d’aquesta vessant res a dir. Però tot i així, aquest bloc ha trobat que la seva execució era més efectista que no pas sensible, amb uns fortes i pianíssims innecessaris que aplicats a les quatre peces del concert el resultat ha estat d’una certa monotonia, cosa difícil veient el programa. I si no fos perquè servidora és dura d’oïda fins i tot diria que en algun moment s’ha equivocat, tot i que a tocat amb partitura.

De tota manera han de saber que ha tingut molts aplaudiments, que en el seu moment (si encara no ho sabien) la pianista Martha Argerich va dir que era un geni, cosa que aquí no discutirem, si ho diu la senyora Argerich (intèrpret que no engruixeix la fonoteca d'aquest bloc) doncs serà veritat, ella en sap més que nosaltres. Els ho comento per tal que puguin contrastar.

I avui els videos se’ls hauran de buscar vostès, sí, que ja està bé de fer-los sempre la feina (no rondinin), sobretot per què és tard i tenim son.