Llegir Thomas Bernhard és sempre molt gratificant.
Aquelles persones que tenen la amabilitat de llegir
aquest bloc ja deuen recordar que aquest autor no és la primera vegada que treu
el cap en aquest espai (ni serà la última)
El llibre d’avui aplega quatre relats:
Goethe se muere (1982)
Montaigne. Un relato (1982)
Reencuentro (1982)
Ardía. Relato de viaje para un amigo de otro tiempo
(1983/1984)
Sé que ara esperen que els expliqui de què va cadascun,
però no sé honestament per que ho esperen, ja que no ho he fet mai i comprendran
que ara ja és una mica tard per començar, però a més a més passa, que a T. B. se l'ha de llegir, doncs és tant important el què diu com el com ho diu, sí, diran
vostès, però això passa amb tots i....no, no no no no no l’idiolecte- com s’han quedat amb la parauleta?, m’ho
poden dir.....: estup (enda) -, bé doncs l’estil de Thomas Bernhard és ben
peculiar i si és el primer cop que el llegeixen i queden una mica desconcertats
provin d’enamorar-se d’aquesta forma d’escriptura.
Si cap de vostès vol saber que vol dir ser “un home del
renaixement” han de llegir aquest llibre.
La República de les Lletres no era “una” sinó vàries,
que van néixer en el decurs dels segles XVII i XVIII, principalment a Itàlia,
França i nord d’Europa, i per entendre’ns, se’n diu República a les trobades
que feien homes interessats per les lletres, però no solament per les lletresja que eren homes curiosos interessats per
totes les humanitats i que en aquestes trobades compartien coneixement i
experiències.
Aquestes, diguem-ne societats, eren de caire
transversal, ja que tot el que una persona era en la seva vida quotidiana
quedava fora i esdevenia un estudiós entre els altres, però bé dir això no es
dir gaire cosa, honestament, doncs en aquest estudi de Marc Fumaroli troben
homes que van dedicar temps i fortuna només a fomentar el Coneixement.
Interconnectades, qui era membre d’una d’aquestes
Repúbliques tenia accés, si viatjava, a la resta, on era molt ben acollit. L’autor
també mostra la seva gradual desaparició i les seves causes
Ara bé, dit això, haig d’admetre que de la quantitat de
noms que hi surten, servidora només en coneixia un parell, sí-sí, un parell,
que fa palés el meu total desconeixement, que fins i tot frega la ignorància, d’un
període i d’un moviment (digue-m’ho així) prou important.
Llibre realment molt interessant que ha despertat la
curiositat d’aquest bloc per saber-ne més.
Hauran observat que solament parlo d’homes, doncs de
dones només en troben dues que van poder organitzar el seu propi cercle, no cal
comentar res més.
Direcció general Victor Alvaro Direcció musical Ferran Martínez i Palou
Intèrprets
Anna Arena
Laura Pau
Mònica Portillo
Albert Ruiz ALMERIA TEATRE
Coreografia Jordi Ribot Thunnissen Escenografia i vestuari companyia
Bratislava Traducció i adaptació companyia
Bratislava Disseny de llums Victor AlGo Tècnic llums i so Sergi Coch Producció associació artdevellut
Avui els presento en Daniel.
En Daniel és el gestor del bloc La
Libreria i és l’amic amb qui vaig el teatre. Sí, solament fem això, anem al
teatre i amb una mica de sort no ens barallem a causa de les infinites divergències
que tenim i de tota mena. De tota manera aquesta escassetat presencial no ens
impedeix considerar-nos amics i el temps que triguem a arribar el punt on cadascú
agafa un cami diferent és el que
triguem a fer-nos cinc cèntims d’allò que hem fet en un mes, i fins la propera
sessió teatral.
Si avui treu el cap en Daniel és:
1 – Perquè de mil a mil ell m’anomena
en el seu bloc i jo encara no ho havia fet i em sembla just
2 – Perquè ahir,inusualment i excepcionalment, vam estar unànimement
d’acord amb aquesta obra, ens va agradar força i no hi vam trobar cap falla ni
tan sols remarcable.
Hi ha obres que desitjaríem que
Talia, i en aquest cas també Euterpe, els poses ales i poguessin volar, tenir èxit i
una llarga vida, si més no, fins que els interessats se n’atipessin, ahir eren
poc més d’una dotzena d’espectadors i la veritat és que mereix ser vista per
molt més públic.
És evident que si algú va a buscar
representació estil Marc Miskowski amb Felicity Lott aquí no ho trobarà, però
trobarà allò que allà no hi és: ganes, frescor, entrega i tot això amb uns
minsos efectius escènics i amb una producció ben barateta alcen aquesta
operetta, amb molta voluntat i amb més rigor que mitjans.
La Companyia Bratislava fa de les
mancances virtut i els quatre actors i actrius interpreten impecablement els diversos
papers de la història, molt reduïda, però conservant l’essència de l’original,
fins i tot penso que Offenbach hagués aplaudit amb ganes.
Quan la direcció molt ben conduïda i
fins i tot aquells moments que podríem esdevenir més grollers són resolt amb
molta elegància.
Ja és hora que vostès, amables visitant@ d'aquest bloc ho sàpiguen, servidora està desproveïda de qualsevol bri de profunditat i si no fos que perderia el poc crèdit que encara conservo, passaria directament a les veleïtats més frívoles.
Aquesta confessió ve a tomb per la peça que el porto avui, ja d'entrada veuran que la lletra no és pot dir que sigui gaire saberuda, és a dir d'aquelles que un adopta posició "pensador"
mentre intenta esbrinar el missatge del contingut. NO, aquí la lletra és idònia per una servidora, mentre canta a la dutxa entre ensabonada i ensabonada.
Un altre tema és com s'interpreta i aquí sí admeto que no és gens fàcil com podran comprovar pels tastets que els porto avui. En tot cas és d'aquelles cançons agraïda, ja que quan la interpretació vocal no és prou curosa és pot compensar amb una bona i divertida interpretació.
També els haig de dir que si no els agrada cap de les que treu el cap aquí, poden cercar per la xarxa, doncs n'hi ha fins avorrir i per a tots els gustos. Fins i tot aquí trobaran unions ben curioses.
Passin-s'ho bé.
no ho dubten, mirin-se'l
...però a servidora on li hagués agradat ser és aquí: