Després de la commoció que va representar per aquest bloc Rosita Amores (vegin entrada anterior), retornem al confort de Claudio Monteverdi i aquesta bonica cançó: DAMIGELLA TUTTA BELLA.
Avui no els deixaré els sis videos comparatius perquè a criteri d'aquest bloc, hi ha versions força acceptables però la millor és la de l'Arpeggiata, evidentment amb la Christina Pluhar al capdavant. Ja els aviso, el video es veu fatal, sí.... ja sé que estan pensant, que no m'ho he treballat prou això (cal veure com són, eh!......) doncs sí, sí m'ho currat, porto com dues hores escoltant damigella's, fins i tot m'han vingut els veïns dient que ja se la sabien, que fes el favor... que no són hores....., bé ja saben com va això, però...... que no faria jo per vostès i total desprès vostès fan l'orni, en fi.,... que haig de tenir una paciència........
Damigella
tutta bella
versa versa quel bel vino,
fa che cada
la rugiada
distillata di rubino.
Ho nel seno
rio veneno
che vi sparse Amor profondo
ma gittarlo
e lasciarlo
vo' sommerso in questo fondo.
Damigella
tutta bella
di quel vin tu non mi satii
fa che cada
la rugiada
distillata da topatii.
Nova fiamma
più m'infiamma
arde il cor foco novello
se mia vita
non s'aita
ah ch'io vengo un Mongibello!
Ma più fresca
ogn' hor cresca
dentro me sì fatta arsura
consumarmi
e disfarmi
per tal modo ho per ventura.
Concert per a piano i orquestra núm. 3 en do menor op.
37 (1800)
LUDWIG VAN BEETHOVEN
Simfonia núm. 1 en re major op 66 “Tità” (1884 – 1888)
GUSTAV MAHLER
Auditori de Barcelona
23 d’octubre de 2013
cal dir qui és?, tot i que sembla sortit de les antilles
i aquest tampoc cal, oi?
Ahir Ibercàmera va encetar la seva
temporada de concerts amb aquest programa.
Hores d’ara gairebé tothom, pel que
fa a aquestes dues obres, ja té triades la seva o les seves versions de
referència, aquelles que s’acosten més a la nostra sensibilitat, no obstant, com
ja sabem que probablement en directe no escoltarem allò que ja tenim
interioritzat, quan anem a un concert d’aquestes característiques ho fem amb l’expectativa de, si més no, passar-nos-ho bé. Ahir aquest criteri no va decebre gràcies a
l’orquestra i el seu director.
Començarem amb Beethoven. El millor
va ser l’orquestra i el director. Tot i que el protagonista és evident que ha
de ser el pianista, Paul Lewis no va aconseguir transmetre cap emoció i, a
criteri d’aquest bloc, confon el vigor de Beethoven en picar més fort el piano
o a l’inrevés allà on Beethoven demana delicadesa es tradueix en abaixar el so.
De tota manera servidora no pot mostrar sorpresa honestament, doncs sempre que he escoltar i he vist per internet
aquest intèrpret m’ha semblat que gaudeix d’una notorietat excessiva.
Seguim amb Mahler on director i
orquestra van mostrar totes les seves qualitats. Daniel Harding no va mostrar
una Tità gaire canònica, però això, si més no en aquest cas, no té perquè ser
dolent, més aviat el contrari va aportar una nova mirada i va ser una primera
de Mahler molt lluminosa, on es van poder escoltar amb nitidesa totes les
seccions sense que cap d’elles solapes a l’altra, vam copsar els detalls de la
partitura i el/al final va ser una festa per la oïda i els sentits. L’orquestra
estava molt atenta i amb una vitalitat que encomanava i fins i tot, gosaria
dir, que els músics assaborien la interpretació d’ahir. No diré, doncs està una
mica lluny, que sigui una Tità de referència, però si una interpretació per
tenir en el record, servidora ha vist a il·lustres batutes menys reeixides amb
Mahler.
Altrament, si vostès són d’emocions
fortes, cal escoltar aquesta simfonia en directe, sempre és una experiència que
tothom hauria de tenir un cop a la vida.
Concert núm. 3 - Beethoven, piano: Wilhelm Kempf - director: Leonard Bernstein
i el video amb la primera de Mahler amb aquest director i una altra gran orquestra la Concertgebouw d'Amsterdam.
Música: Johannes Chrysostomus Wolfgangus Theophilus Mozart és a dir Wolfgang
Amadeus Mozart
Llibret: Emanuele Conegliano és a dir Lorenzo da
Ponte
Interprets:
Figaro Ildar Abdrazakov
SusanaMarlis
Petersen
Doctor BartoloJohn Del Carlo
MarcellinaSusanne Mentzer
CherubinoIsabel Leonard
Count AlmavivaPeter Mattei
Doctor BasilioGreg Fedderly
Countess AlmavivaAmanda Majeski
AntonioPhilip Cokorinos
BarbarinaYing Fang
Don CurzioScott Scully
Director d’EscenaRicard Eyre
Cor i Orquestra del Metropolitan de
N.Y.
Director musicalJames Levine
18 d’octubre de 2014
Novament en el cinemes Icària de Barcelona hem pogut assistir a una
nova producció en directe des el Metropolitan de Nova York, avui Le nozze di
Figaro.
Veuran cada cop a aquest bloc li costa més quedar satisfet i llavors
es demana íntimament: serà que n’has vist moltes? Seràs tu que tot ho veus
tort?, però desprès d’una reflexió, com ara així:
servidora arriba a la conclusió, que no, aquest bloc com ja ha
comentat anteriorment, és vitalment mozartià, pensa que no, que el problema rau
en un altre lloc i avui em posaré estu(penda) i poden titllar-me de llepafils,
però no és que servidora estigui pendent de trobar un all o una ceba, no-no, però en el
cas de Mozart, servidora s’hi fixa d’esma.
Mirin hi ha una cosa que Mozart, bé.... les òperes de Mozart no
perdonen, és respirar, en cap altre autor és tan evident que si un cantant no
sap respirar com aquest compositor demana, s’esberla. Aquest bloc no comprèn
com tothom lloa les excel·lències de Mozart però alhora de posar-ho damunt d’un
escenari se li falti tant al respecte. Tampoc comprenc amb quina alegria cantants,que se’n surten prou bé en d’altres repertoris són agosarats i s’endinsen en Mozart, i
saben quin és el resultat? que els cantants i les cantants acaben la frase
musical ofegats, no dic l’ària sinó la frase, que l’han d’acabar sobtadament i
amb to més greu perquè els falta l’aire, i vostès preguntaran però que no han
agafat aire prèviament, sí, però Mozart demana una dosificació diferent ja que
la cadència de respiració és uns segons més àmplia que la resta de compositors.
I nosaltres, el públic, com tot va tant a la baixa cada cop rebaixem
el nostre nivell d’exigència i vivim amb l’eterna esperança que potser la
temporada vinent serà millor, però la temporada vinent no és millor, amb sort
és igual. I així, de rebaixa en rebaixa, aquest bloc arribat els mínims de
demanar, SOLAMENT, que totes les persones involucrades en una producció
sàpiguen quina mena d’òpera posaran en marxa, SOLAMENT això, que sàpiguen
discriminar entre Mozart i Verdi. Però el que passa amb Mozart és tant irrespectuós!!!!!.
No m’imagino a cap responsable (incloc els cantants)saltar-se cap directriu bàsica wagneriana.
Wagner té sort de tenir uns seguidors (i seguidores) militants que deixen
passar poques coses tot i que també noten la davallada musical dels darrers
anys, però al pobre Wolfgang Amadé ningú posa el crit el cel en la seva
defensa.
I això va passar ahir, només dues cantants van respondre adequadament
a les premisses mozartianes (sempre a criteri d’aquest bloc) : Isabel Leonard
(Cherubino) i Susanne Mentzer
(Marcellina), la resta, el que els comentava, són bons cantants però no
mozartians. Comentari apart mereix Peter Mattei que en el seu moment va cantar,
passablement bé, Don Giovanni, però a qui la veu se li ha tornat aspra i un
punt desagradable.
Pel que fa la
producció de Richard Eyre, el més remarcable és la direcció escènica dels
cantants, força ben aconseguida i que si no ho és del tot més aviat és a causa
de la poca elasticitat actoral d’alguns cantants. Quan a l’escenografia aquest
cop no la vull valorar, doncs em va semblar que, a diferència d’altres que
servidora ja veu que no valen la pena ni comentar, aquest cop penso que
necessita la proximitat, doncs des el cinema, quedava curta l’apreciació
i que vista d’aprop guanyava molt.
James Levine tampoc ha
estat mai devoció d’aquest bloc, ahir no va millorar l’apreciació que de sempre
hem tingut, més efectista que efectiu.
