NADAL '12

UN FOTOGRAMA

De la pel.lícula GET THE GRINGO (Vacaciones en el infierno), adonin-se de la foto del darrera:

SMILEY una història d’amor

SMILEY una història d’amor Autor: Guillem Clua DRAMATÚRGIA I DIRECCIÓ: Guillem Clua REPARTIMENT: Albert Triola i Ramon Pujol AJUDANT DE DIRECCIÓ: Marta Buchaca ESCENOGRAFIA I VESTUARI: Albert Pascual CONSTRUCCIÓ ESCENOGRAFIA: Albert Pascual i FlyHard SO I LLUM: Xavi Gardés DISSENY CARTELL: Alfonso Casas FOTOGRAFIES DE L’ESPECTACLE: Roser Blanch VIDEO PROMOCIONAL: Pablo Lammers PREMSA I COMUNICACIÓ: Clara Cols PRODUCCIÓ EXECUTIVA: Blanca Caminal i Clara Cols AJUDANT DE PRODUCCIÓ: Roser Blanch i Pablo Lammers ADMINISTRACIÓ: Sergio Matamala PRODUCCIÓ: FlyHard Produccions S.L. 80’ sense pausa

A la web de la Sala Flyhard troben: A Smiley tot gira al voltant d’un missatge: dos punts, un guionet i un parèntesi tancat, una emoticona que canvia la vida dels seus dos protagonistes, l’Àlex i el Bruno. Una cosa tan senzilla pot ser molt poderosa. I no hi ha res més poderós que un somriure.

I en el programa de mà se’ns diu: Una llegenda japonesa afirma que quan dues persones estan destinades a estar juntes, estan unides per un fil vermell invisible que tenen lligat al dit petit de la mà. Per què el tenim al dit petit i no a un altre no ho sé. I encara menys com se sap que és vermell si resulta que és invisible, però això tan se val. El cas és que té el poder de lligar dues persones per sempre, per més lluny que siguin l’un de l’altre, i per més diferents que ens semblin.

Els dos protagonistes d’aquesta comèdia romàntica no poden ser més diferents. Conformen una estranya parella on l’únic que tenen en comú és que són dos homes i que s’han enamorat. Les seves diferències semblen inabastables, i les seves personalitats antagòniques, però ho vulguin o no, estan units per aquest fil vermell, per més que sovint vulguin trencar-lo.

L’estira i arronsa de l’Àlex i el Bruno l’hem viscut tots. Més enllà de l’orientació sexual dels seus personatges, Smiley és una història d’amor amb totes les lletres que ens fa veure que tots som igual de vulnerables a l’amor, guapos i lletjos, llestos i ximples, joves i grans, gais o heteros, peperos o indignats… les papallones a l’estómac en el moment que et fan el primer petó sempre són les mateixes.

I gairebé amb això ja tindríem prou per copsar aquesta obra, però Smiley és una obra fresca, ben escrita, on tot està allà on ha d’estar,  on no hi falta res ni hi sobra res, amb un humor quotidià i uns personatges que ens enamoren per la seva , la nostra, vulnerabilitat, davant l’amor.

Quan la direcció, no deixa de ser sorprenent que a un espai mínim (no se li pot dir pròpiament escenari) se li tregui tant de profit, el director mou els personatges de manera que sembla que ocupen més espai del que realment disposen,  en dues escnes es podria afinar un mica més, però l'apreciació personal i subjectiva d’aquest bloc no desmereix en absolut el resultat final.

Els actors estant tots dos molt bé, tot i que Albert Triola assumeix la caracterització de diversos personatges que li permet mostrar la seva versatilitat.

En definitiva, els la recomano, però afanyin-se ho tenen tot reservat fins el dia 03 de gener, davant l’èxit han decidit perllongar fins el 14 de gener, també intueixo, com ha passat en d’altres obres estrenades a la Flyhard, que aquesta també passarà a circuit no alternatiu, per mèrits propis.

Finalment, valorar molt positivament la feina de la Sala Flyhard, que dóna conèixer obres i autors joves de prou qualitat que fan intuir que tindrem bon teatre pel futur.

I recordin, els dijous solament paguen (vostès, no ells) 5 ó 10 euros, allò que puguin (vostès, no ells), i la resta de dies entre 10 o 15 €, opcions crematístiques a considerar en aquests temps trasbalsats.

El video promocional:

SMILEY from flyhard on Vimeo.

EUFÒRIA

EUFÒRIA Autor: Roberto García Intèrprets:  Xavo Giménez Pau Blanco Direcció: Roberto García Producció: l’Horta Teatre Teatre Tantarantana (Barcelona)

El Teatre Tantarantana és una sala petita que anat fent un camí de programació coherent, de vegades amb propostes arriscades, de vegades força imaginatives; alhora també organitza cicles temàtics i sovint acull companyies de teatre petites que sense la participació de les sales “alternatives” (aquest denominatiu no és gaire afortunat)  difícilment ens permetria veure segons quin tipus de teatre. Gràcies a aquestes peculiaritats, el Tantarantana ha sabut generar un públic fidel amb el qual ha establit un tracte de cordialitat, dels quals les cares més visibles són l’Hèctor Fernàndez (taquilles i més) i l’Enric Ferrando (comunicacions). Ara han programat amb molt d’encert un petit cicle de Teatre Valencià.

 

Un dels títols d’aquest cicle és el que comentem avui.

Eufòria és una proposta de difícil classificació però molt intel·ligent que demana, no solament l’atenció del públic, sinó també la seva participació  i complicitat, ei! des de la cadira, i gosaria dir que  l’adhesió o el rebuig a l’espectacle és total en ambdós casos, però no admet el terme mig.  El dia que hi vaig anar, el 07 de desembre, l’adhesió va ser total i els comentaris que aquest bloc va poder copsar dels assistents eren favorables, sens comentar la cara dels espectadors (i espectadores) mentre sortien.

Dir-los que la història és la d’un pobre aturat, ex treballador de banca a qui fan somiar que pot arribar a ser director d’orquestra, és no dir-los res a més a més de ser reduccionista, ja que estem davant d’una proposta que va més enllà i que resulta molt estimulant.

És perfecte? Em demanaran vostès, doncs imagino que no ho és, però davant d’allò que se’ns ofereix, posar inconvenients, són ganes de buscar brega. Està clar que aquí no trobaran una producció del TNC, aquesta obra és millor que algunes que de les que hem vist darrerament al Teatre Nacional.

Quan els actors, defensen el seu paper amb  solvència i tot i que el paper del “mestre de cerimònies” és molt lluït no ens hauria de fer ometre el paper del pobre aturat i desventurat coprotagonista. I aquí cal afegir un tercer element de primordial importància: una tablet, sense aquesta andròmina possiblement l’espectable seria diferent. En aquesta producció la incorporació amb molta traça i intel·ligència  de les novíssimes tecnologies obre unes noves perspectives per a l’art teatral  que ens fa pensar que en teatre no hi ha mai la última paraula.

Si estan interessats afanyin-se doncs està el cartell fins el dia 16 de desembre.

 

 

LA CLEMENZA DI TITO

LA CLEMENZA DI TITO Música: Wolfgang Amadeus Mozart Llibret:  Caterino Tommaso Mazzolà Intèrprets: Servilia            Lucy Crowe Vitellia            Barbara Frittoli Sesto               Elına Garanca Annio              Kate Lindsey Tito                 Giuseppe Filianoti Publio             Oren Gradus Director           Harry Bicket Director, escenògraf i dissenyador de la producció       Jean Pierrre Ponnelle Cor i orquestra del Metropolitan Opera House de N.Y.

Nova retransmissió operística des el Metropolitan de Nova York en el cinemes Icària de Barcelona.

Aquesta producció és conceptualment antiga, això no és ni millor ni pitjor, tot depèn de com ho assumeixi l’espectador. És antiga per la pròpia producció escènica, és una producció dels anys vuitanta del justament valorat J.P. Ponnelle i probablement fa vint anys fou una producció encomiable  (dedueixo) però que en aquests moments cal contextualitzar-la i evitar les comparacions amb les produccions actuals, i també és antiga (sense ànim pejoratiu) per la pròpia orquestra, ja tots estem molt habituats a les interpretacions de caire historicista i l’ampul·lositat d’una gran orquestra ens trasllada justament a vint o trenta anys enrere; en definitiva: ubiqueu-m’ho tot en el moment operístic adequat.

Dit això, entrem directament a les veus.

Giuseppe Filianoti (Tito) va ser un cantant anodí tota la vetllada que al final del segon acte va fer un parell d’estrafets en la veu que no van ajudar a millorar el seu pas per aquesta òpera, a criteri d’aquest bloc té una veu mancada de personalitat, i  tot i que no és el més rellevant en una òpera, és un cantant sense gaire recursos escènics.

De Barbara Frittoli (Vitellia) ja he comentat en d’altres ocasions que no és una cantant que m’agradi gaire i com més va més cobejo aquest criteri, i ahir va mostrar una veu més aspre que aquest bloc no havia detectat en d’altres ocasions.

Lucy Crowe (Servilia) té una veu prou adequada per a la música barroca i clàssica però que ahir no va estar tant alçada com en d’altres ocasions en que l’he poguda escoltar en una altre repertori, no obstant la valoració, sempre a criteri meu, és positiva.

Oren Gradus (Publio) és un baix eficaç va interpretar el seu paper amb honestedat i sense dificultats però no romandrà a la meva memòria

I sens dubte les  triomfadores per mèrits propis van ser les dues mezzos Elina Garanca (Sesto) i Kate Lindsey (Annio), totes dues assumint papers masculins que van saber defensar i transmetre amb convenciment i amb unes facultats vocals en un moment àlgid. Totes dues han estat molt bé i no es pot destacar una més que l’altra, més aviat afegir que Elina Garanca té una veu més fosca que embolcalla i Kate Lindsey tot i ser de la mateixa corda vocal té un timbre més líric.

El cor aquest cop va estar passable.

L’orquestra va respondre a les indicacions del director Harry Bicket que va dirigir amb eficàcia.

Ah! i com va dir l’enyorat director i mestre Carlo Mª Giulini, aquí sempre hi ha Mozart.

Si volen saber de què va el tema aquí.

Els videos (aclariment, de Kate Lindsey no he trobat cap video en el paper que ens ocupa i el video que els deixo és imperfecte, però podran copsar les habilitats d’aquesta cantant)