Sóc Sílvia Fortuny, divulgadora cultural, i allò que faig i allò que m’agrada ho he reunit en aquest bloc.
dilluns, 24 de desembre de 2012
dissabte, 22 de desembre de 2012
divendres, 21 de desembre de 2012
SMILEY una història d’amor
SMILEY una història
d’amor
Autor: Guillem Clua
DRAMATÚRGIA I DIRECCIÓ:
Guillem Clua
REPARTIMENT: Albert Triola i
Ramon Pujol
AJUDANT DE DIRECCIÓ: Marta
Buchaca
ESCENOGRAFIA I VESTUARI:
Albert Pascual
CONSTRUCCIÓ ESCENOGRAFIA:
Albert Pascual i FlyHard
SO I LLUM: Xavi Gardés
DISSENY CARTELL: Alfonso Casas
FOTOGRAFIES DE L’ESPECTACLE:
Roser Blanch
VIDEO PROMOCIONAL: Pablo
Lammers
PREMSA I COMUNICACIÓ: Clara
Cols
PRODUCCIÓ EXECUTIVA: Blanca
Caminal i Clara Cols
AJUDANT DE PRODUCCIÓ: Roser
Blanch i Pablo Lammers
ADMINISTRACIÓ: Sergio Matamala
PRODUCCIÓ: FlyHard Produccions
S.L.
80’ sense pausa
|
|
A la web de la Sala Flyhard troben: A Smiley tot gira al voltant d’un missatge: dos punts, un guionet i un
parèntesi tancat, una emoticona que canvia la vida dels seus dos protagonistes,
l’Àlex i el Bruno. Una cosa tan senzilla pot ser molt poderosa. I no hi ha res
més poderós que un somriure.
I en el programa de mà se’ns diu: Una llegenda japonesa afirma que quan dues
persones estan destinades a estar juntes, estan unides per un fil vermell
invisible que tenen lligat al dit petit de la mà. Per què el tenim al dit petit
i no a un altre no ho sé. I encara menys com se sap que és vermell si resulta
que és invisible, però això tan se val. El cas és que té el poder de lligar
dues persones per sempre, per més lluny que siguin l’un de l’altre, i per més
diferents que ens semblin.
Els dos protagonistes d’aquesta comèdia romàntica no poden ser més
diferents. Conformen una estranya parella on l’únic que tenen en comú és que
són dos homes i que s’han enamorat. Les seves diferències semblen inabastables,
i les seves personalitats antagòniques, però ho vulguin o no, estan units per
aquest fil vermell, per més que sovint vulguin trencar-lo.
L’estira i arronsa de l’Àlex i el Bruno l’hem viscut tots. Més enllà de
l’orientació sexual dels seus personatges, Smiley és una història d’amor amb totes les lletres que ens fa
veure que tots som igual de vulnerables a l’amor, guapos i lletjos, llestos i
ximples, joves i grans, gais o heteros, peperos o indignats… les papallones a
l’estómac en el moment que et fan el primer petó sempre són les mateixes.
I gairebé amb això ja tindríem prou per copsar aquesta obra,
però Smiley és una obra fresca, ben escrita, on tot està allà on ha d’estar, on no hi falta res ni hi sobra res, amb un
humor quotidià i uns personatges que ens enamoren per la seva , la nostra, vulnerabilitat,
davant l’amor.
Quan la direcció, no deixa de ser sorprenent que a un
espai mínim (no se li pot dir pròpiament escenari) se li tregui tant de profit, el
director mou els personatges de manera que sembla que ocupen més espai del que
realment disposen, en dues escnes es podria afinar un mica més,
però l'apreciació personal i subjectiva d’aquest bloc no desmereix en
absolut el resultat final.
Els actors estant tots dos molt bé, tot i que Albert
Triola assumeix la caracterització de diversos personatges que li permet
mostrar la seva versatilitat.
En definitiva, els la recomano, però afanyin-se ho tenen
tot reservat fins el dia 03 de gener, davant l’èxit han decidit perllongar fins
el 14 de gener, també intueixo, com ha passat en d’altres obres estrenades a la
Flyhard, que aquesta també passarà a circuit no alternatiu, per mèrits propis.
Finalment, valorar molt positivament la feina de la Sala
Flyhard, que dóna conèixer obres i autors joves de prou qualitat que fan intuir
que tindrem bon teatre pel futur.
I recordin, els dijous solament paguen (vostès, no ells)
5 ó 10 euros, allò que puguin (vostès, no ells), i la resta de dies entre 10 o
15 €, opcions crematístiques a considerar en aquests temps trasbalsats.
El video promocional:
dissabte, 8 de desembre de 2012
EUFÒRIA
EUFÒRIA
Autor: Roberto García
Intèrprets:
Xavo Giménez
Pau Blanco
Direcció: Roberto García
Producció: l’Horta Teatre
Teatre Tantarantana
(Barcelona)
|
|
El Teatre Tantarantana és una sala
petita que anat fent un camí de programació coherent, de vegades amb propostes
arriscades, de vegades força imaginatives; alhora també organitza cicles
temàtics i sovint acull companyies de teatre petites que sense la participació
de les sales “alternatives” (aquest denominatiu no és gaire afortunat) difícilment ens permetria veure segons quin
tipus de teatre. Gràcies a aquestes peculiaritats, el Tantarantana ha sabut generar
un públic fidel amb el qual ha establit un tracte de cordialitat, dels quals
les cares més visibles són l’Hèctor Fernàndez (taquilles i més) i l’Enric
Ferrando (comunicacions). Ara han programat amb molt d’encert un petit cicle de
Teatre Valencià.
Un dels títols d’aquest cicle és el
que comentem avui.
Eufòria és una proposta de difícil
classificació però molt intel·ligent que demana, no solament l’atenció del
públic, sinó també la seva participació
i complicitat, ei! des de la cadira, i gosaria dir que l’adhesió o el rebuig a l’espectacle és total
en ambdós casos, però no admet el terme mig. El dia que hi vaig anar, el 07 de desembre, l’adhesió
va ser total i els comentaris que aquest bloc va poder copsar dels
assistents eren favorables, sens comentar la cara dels espectadors (i espectadores) mentre
sortien.
Dir-los que la història és la d’un
pobre aturat, ex treballador de banca a qui fan somiar que pot arribar a ser
director d’orquestra, és no dir-los res a més a més de ser reduccionista, ja
que estem davant d’una proposta que va més enllà i que resulta molt estimulant.
És perfecte? Em demanaran vostès,
doncs imagino que no ho és, però davant d’allò que se’ns ofereix, posar
inconvenients, són ganes de buscar brega. Està clar que aquí no trobaran una
producció del TNC, aquesta obra és millor que algunes que de les que hem vist darrerament al Teatre
Nacional.
Quan els actors, defensen el seu paper
amb solvència i tot i que el paper del “mestre
de cerimònies” és molt lluït no ens hauria de fer ometre el paper del pobre
aturat i desventurat coprotagonista. I aquí cal afegir un tercer element de
primordial importància: una tablet,
sense aquesta andròmina possiblement l’espectable seria diferent. En aquesta producció
la incorporació amb molta traça i intel·ligència de les novíssimes tecnologies obre unes noves
perspectives per a l’art teatral que ens fa pensar que en teatre no hi ha mai
la última paraula.
Si estan interessats afanyin-se doncs
està el cartell fins el dia 16 de desembre.
diumenge, 2 de desembre de 2012
LA CLEMENZA DI TITO
LA CLEMENZA DI TITO
Música: Wolfgang Amadeus Mozart
Llibret: Caterino
Tommaso Mazzolà
Intèrprets:
Servilia Lucy Crowe
Vitellia Barbara Frittoli
Sesto Elına Garanca
Annio Kate Lindsey
Tito Giuseppe Filianoti
Publio Oren Gradus
Director Harry Bicket
Director, escenògraf i dissenyador
de la producció Jean Pierrre
Ponnelle
Cor i orquestra del Metropolitan
Opera House de N.Y.
|
|
Nova retransmissió operística des el
Metropolitan de Nova York en el cinemes Icària de Barcelona.
Aquesta producció és conceptualment
antiga, això no és ni millor ni pitjor, tot depèn de com ho assumeixi l’espectador.
És antiga per la pròpia producció escènica, és una producció dels anys vuitanta
del justament valorat J.P. Ponnelle i probablement fa vint anys fou una
producció encomiable (dedueixo) però que
en aquests moments cal contextualitzar-la i evitar les comparacions amb les
produccions actuals, i també és antiga (sense ànim pejoratiu) per la pròpia
orquestra, ja tots estem molt habituats a les interpretacions de caire
historicista i l’ampul·lositat d’una gran orquestra ens trasllada justament a
vint o trenta anys enrere; en definitiva: ubiqueu-m’ho tot en el moment
operístic adequat.
Dit això, entrem directament a les
veus.
Giuseppe Filianoti (Tito) va ser un
cantant anodí tota la vetllada que al final del segon acte va fer un parell d’estrafets
en la veu que no van ajudar a millorar el seu pas per aquesta òpera, a criteri
d’aquest bloc té una veu mancada de personalitat, i tot i que no és el més rellevant en una òpera,
és un cantant sense gaire recursos escènics.
De Barbara Frittoli (Vitellia) ja he
comentat en d’altres ocasions que no és una cantant que m’agradi gaire i com
més va més cobejo aquest criteri, i ahir va mostrar una veu més aspre que
aquest bloc no havia detectat en d’altres ocasions.
Lucy Crowe (Servilia) té una veu prou
adequada per a la música barroca i clàssica però que ahir no va estar tant
alçada com en d’altres ocasions en que l’he poguda escoltar en una altre repertori,
no obstant la valoració, sempre a criteri meu, és positiva.
Oren Gradus (Publio) és un baix
eficaç va interpretar el seu paper amb honestedat i sense dificultats però no
romandrà a la meva memòria
I sens dubte les triomfadores per mèrits propis van ser les
dues mezzos Elina Garanca (Sesto) i Kate Lindsey (Annio), totes dues assumint
papers masculins que van saber defensar i transmetre amb convenciment i amb
unes facultats vocals en un moment àlgid. Totes dues han estat molt bé i no es
pot destacar una més que l’altra, més aviat afegir que Elina Garanca té una veu
més fosca que embolcalla i Kate Lindsey tot i ser de la mateixa corda vocal té
un timbre més líric.
El cor aquest cop va estar passable.
L’orquestra va respondre a les
indicacions del director Harry Bicket que va dirigir amb eficàcia.
Ah! i com va dir l’enyorat director i
mestre Carlo Mª Giulini, aquí sempre hi ha Mozart.
Si volen saber de què va el tema
aquí.
Els videos (aclariment, de Kate
Lindsey no he trobat cap video en el paper que ens ocupa i el video que els
deixo és imperfecte, però podran copsar les habilitats d’aquesta cantant)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)