Els sis capítols que s’apleguen sota aquest títol corresponen a sis
personatges que els succeeix una situació, diguem-ne incòmode,l’eix que uneix cadascun dels capítol és un
ex-jutge qui aclareix aquestes situacions, les quals s’han esdevingut a causa d’uns
oficis extravagants.
L’estructura literària recordaria una mica l’estructura de Sherlock Holmes,
és a dir aquest ex-jutge aclareix les situacions però qui les explica és un
amic del protagonista, tal com fa Watson amb Holmes; també té un germà com
Holmes. Altrament no hi cap més similitud.
És un llibre distret, fa de bon passar, amb alguns epigrames
enginyosos i que no té cap altra voluntat que la de distreure i passar un
estona amable.
La traducció és força plana, i no aconsegueix recollir l’aire de l’època.
L’any 1728Handel escriu l’òpera Tolomeu, òpera que
acull l’ària, molt bonica, Non lo dirò col labbro
Non lo diro col Labbro
Che tanto ardir non ha;
Forse con le faville
Dell'avide pupille,
Per dir come tutt'ardo,
Lo sguardo Parlera
Dos segles més tard, el compositor Arthur Somervell fa una adaptació per veu i
piano: Silent Worship, que li queda molt britànica i molt delicada.
Si avui treu cap en aquest bloc és per constatar com un
ària d’òpera esdevé prou popular que tothom la fa seva, si més no, els
anglesos, però en tot cas és bonic que hagi fet aquest salt.
Did
you not hear My Lady
Go down the garden singing
Blackbird and thrush were silent
To hear the alleys ringing
Oh
saw you not My Lady
Out in the garden there
Shaming the rose and lily
For she is twice as fair.
Though
I am nothing to her
Though she must rarely look at me
And though I could never woo her
I love her till I die.
Surely
you heard My Lady
Go down the garden singing
Silencing all the songbirds
And setting the alleys ringing.
But
surely you see My Lady
Out in the garden there
Rivaling the glittering sunshine
With a glory of golden hair
Handel
Somervell
La tria d’aquests vídeos vol mostrar el ventall d’àmbits
on s’ha fet popular Silent Worship.
M’ho he passat molt bé veient aquesta òpera i no he pogut resistir
de compartir-la.
És d’aquelles òperes que difícilment veurem mai al
Liceu, més procliu els drames de categoria.
A Txèquia, amb aquesta producció del 2011, van voler
acostar-se a la manera de fer òpera en el segle XVIII, i se’ns mostren imatges
de la rebotiga de l’escenari, els estatges, les corrioles, imatges insuficients
ja que em voldríem més (no és una crítica, és un anhel), escenografia en
paper....... de debò una delícia.
Les veus. De personatges que canten n’hi ha quatre, els
quals configuren més un grup homogeni que quatre individualitats, tots amb la
bona tècnica dels països de l’est (europeu), bons actors i actrius, amb una
dicció perfecta de l’italià, tot i que els seus cognoms acaben tots en
...ivakovà (és un dir).
Espero s’ho passin d’allò més bé.
Ah! i és Giuseppe Scarlatti (no Domènico) que de ben segur
eren parents doncs tots dos són nats a Nàpols.
Per un bloc mozartià (si no ho havia dit abans, ho dic
ara) com és elsgustosreunits.cat, és a dir: aquest, Mozart sempre és una festa.
Mozart va compondre aquesta òpera amb 16 anys (pensin
vostès que feien quan tenien 16 anys), doncs el noiet feia òperes, i no una
opereta de joventut, no, a Lucio Silla, segona òpera de WAM ja apareix tot el que és i representa aquest compositor.
Vostès es preguntaran si li trobo totes les gràcies,
doncs sí, li en trobo totes, aquest bloc no subvencionat i que no rep cap col·laboració
crematística és lliure d’entregar els seus afectes i els diposita en Mozart
(punt) J
Destacable per damunt de la resta, el director Harry
Bicket qui va saber extraure de l’orquestra allò que de vegades ella mateixa no
sap que té i el cor molt notable considerant els efectius que han quedat
desprès de la retallada, però ahir va ser molt solvent.
I es clar una òpera sense veus no seria una òpera. En
conjunt força bé, tot i que Inga Kalna va ser un element vocal poc afortunat –
en algun moment va desafinar -, Tro Santafé i Ofèlia Sala ahir en van semblar
més reeixides que en d’altres ocasions, Patrícia Petibon fa una Giunia molt
personal amb bones facultats vocals.
Quan la producció, conceptualment és correcte, la seva resolució
no ho és tant, però on falla és en la direcció dels intèrprets, honestament, i
disculpin que els ho digui així, però el Sr. Claus Guth no en té ni idea, fa
cantar els intèrprets allunyats, o en indrets inapropiats; el personatge de
Cinna se les ha de veure amb un nino de goma, en fi......
Però, reitero,
allà està Mozart i el mestre Bicket per fer-nos passar una bona estona.
Una de les
àries més boniques de l’òpera que canta el personatge de Giunia, els en deixo
dues mostres, no pas per comparar vocalment, sinó per la concepció personal de
les cantants del propi personatge.