LA FORZA DEL DESTINO

Música          GIUSEPPE VERDI Llibret            FRANCESCO MARIA PIAVE Intèrprets: Leonora                      Anna Netrebko Don Alvaro                  Jonas Kaufmann Don Carlo di Vargas   Ludovic Tézier Padre Guardiano        Ferruccio Furlanetto Fra Melitone               Alessandro Corbelli Preziosilla                   Veronica Simeoni Marquis of Calatrava Robert Lloyd Curra                          Roberta Alexander Alcalde                        Michael Mofidian Maestro Trabuco        Carlo Bosi Cirugià                        Jonatan Fisher Cor i Orquestra del Royal Opera House Director musical         Antonio Pappano Director d’escena       Christof Loy Escenografia               Christian Schmidt

02 d’abril de 2019 Cinemes Girona de Barcelona

Senyores i Senyors, ahir mentre veia aquesta nova producció de La Forza del Destino vaig notar que la meva paciència ja no és infinita.

A totes aquelles persones que tenen la amabilitat de seguir aquest bloc (gràcies), potser en alguna ocasió, per la manera taxativa dels meus comentaris, els pot haver semblat que no tenia gaire paciència, però els puc garantir que no és així, en general el públic d’òpera ens queixen força però mantenim la calma, ahir, una servidora hi va haver algun moment que s’exasperava. Sí, no cal que vostès m’ho recordin, em faig gran, sobretot per que se’m faci empassar bou per bèstia grossa.

Les escenografies poden tenir moltes virtuts o bé ser avorrides, anodines, incoherents, podem detectar que és una presa de pèl i fins i tot performance d’un director set ciències, la d’ahir era ridícula, que ja és difícil + avorrida + anodina, tot i que durant la segona pausa l’escenògraf ens la va explicar, no em va convèncer. Cal sumar una direcció escènica, per dir-ho suaument, inapropiada. Christof Loy dona molt de protagonisme a la vessant religiosa de la òpera, que la hi té, però es fica en un embolic, potser Christof Loy és catòlic, però no ho sembla, reflecteix en escena un catolicisme de manual, de tòpics i d’allò que hom, des de fora, creu que són els sants i les verges perquè ho ha vist reflectit en milers de reproduccions plàstiques.

El cor, l’orquestra molt bé gràcies a la direcció de l’entusiasta Antonio Pappano per a qui no hi ha òpera menor a totes els treu suc.

I ara ve el tema de les veus, que ja comença, també, a ser avorrit perquè els cantants principals ja han estat comentats anteriorment en aquest bloc.

Indiscutible Anna Netrebko a qui sembla que no se li acabin els recursos, després del període de transició de la veu (enfosquiment i amplitud), en aquesta nova etapa, ara ja gairebé consolidada, té més flexibilitat a la zona alta i el greus més amples.

Jonas Kaufmann. En fi, que volen que els digui que no hagi dit anteriorment, bé, ho repetiré per si algú em llegeix per primer cop. Té un cant afectat, fa passar falset per pianíssim, es mou bé a la zona mitja i poca cosa més. Allò que fa bé, o feia, és Wagner i Fidelio, però s’ha entestat sempre a cantar d’altres repertoris i... ahir tots els seus vicis van tornar a emergir amb escreix fins al punt que a una servidora la van exasperar. Però ahir, i no ho dic amb alegria, va tenir alguna dificultat de respiració. Altrament, comença a ser molt pesat escoltar com a primera virtut d’aquest cantant que és guapo i sembla que a partir d’aquí les facultats vocals se li suposin. Aquí, que som una mica talòs, ens enamora una bona veu. No cal seguir, ha quedat entès.

Ludovic Tézier és el baríton verdià del moment, o així ens ho volen fer creure, potser sí, però és evident que queda lluny d’un veritable baríton verdià. Va saber aprofitar tots aquells moments de lluïment i bé, tampoc té una veu refusable.

Molt bé Alessandro Corbelli i Veronica Simeoni. Res a dir de negatiu. Fatals Carlo Bosi i Jonathan Fisher. I a Michael Mofidian esperem poder valorar-lo en una altra ocasió on la seva veu no quedi diluïda entre el cor.

Fa una mica de tristesa veure a v(b)elles glòries i comprovar que no queda gaire cosa d’allò que van ser i, incomprensiblement per aquest bloc, s’entesten a prosseguir damunt de l’escenari. És el cas de Roberta Alexander i Robert Lloyd i Ferruccio Furlaneto que encara no ha arribat aquí, però s’hi acosta. Sí, podem aplaudir la feina feta però ens ho podríem estalviar.

El llibret aquí:

Fotografies de la producció:

Video promocional: