TERESA PÀMIES

Carlos Orduña Barrera

Fa força temps, una tarda de primavera (si,si era primavera de debò), sortia jo dels cinemes Meliès de Barcelona, des la porta de la sala (no del cinema, sinó de la sala) fins una mica més amunt del carrer Villarroel, anava precedida d’una parella gran, ella no era gaire alta i duia una faldilla marró uns cinc dits ben bons per dessota dels genolls, ell, tot i no ser gaire alt, ho era una mica més que ella, els cabells blancs i l’esquena una mica carregada, en enfilar carrer amunt i quan vaig ser una mica més a prop la vaig veure a ella

-    “Mira!!!” – vaig pensar, la Teresa Pàmies, ...”i el López Raimundo, està clar, no podia ser cap altre”

Ella l’ajudava a posar-se bé l’americana, mentre li demanava:

-“.. te ha gustado la película?”

-“...no mucho...”

Vaig escoltar aquest fragment mentre els depassava, els ja tenien un altre ritme: el de la vida, el de les persones de pedra picada, el d’una parella que probablement no sabia que era estable però si sabia el que era la permanència i la lleialtat.

Quan jo ja anava unes passes endavant, vaig pensar:

- “...els podries dir alguna cosa...” “... mostrar-los reconeixement..., no sé”, però inexcusablement no ho vaig fer per aquest sentit del pudor que de vegades em domina.

Anaven tranquils, quotidians, segurs d’haver fet allò que calia i també tristament oblidats. El temps és inexorable i els temps nous ja n’eren uns altres.

Avui m’ha revingut aquet nítid record.

Quan la pel.lícula, a mi tampoc em deuria agradar gaire per que no recordo quina era. 

Per al.legòria:

 

La càrrega - Ramón Cases 

Il Quarto Stato - Giuseppe Pellizza da Volpedo