DON GIOVANNI

DON GIOVANNI Wolfgang Amadeus Mozart Donna Anna:  Marina Rebeka Donna Elvira:  Barbara Frittoli Zerlina:  Mojca Erdmann Don Ottavio:  Ramón Vargas Don Giovanni:  Mariusz Kwiecien Leporello:  Luca Pisaroni Masetto:  Joshua Bloom Comendatore:  Štefan Kocán Director:  Fabio Luisi Producció:  Michael Grandage Vestuari: Christopher Oram Iluminació:  Paule Constable Coreografia:  Ben Wright

Avís: aquesta entrada es llarga, entendré que no arribin fins el final.

De debò que m’ho he ruminat si comentar o no aquesta òpera emesa en directe des del Metropolitan Opera House de Nova York en els cinemes Icària de Barcelona, perquè estic una mica enfadada, una mica eh!, que servidora ja no perd el temps enfadant-se de debò.

Bé..... el cas és que essent com és Don Giovanni l’òpera preferida d’aquest bloc, aquella que aquest bloc mai es cansa d’escoltar i etcetcetc..... ja entendran que n’he vistes moltes i aquesta que ens ocupa doncs..... fa de mal explicar.

Ara no em demoraré explicant l'argument, ja que tots tenim a l'imaginari qui és Don Joan i les seves variacions, Passem a una altra cosa.

Vocalment, destacar Marina Rebeka (Donna Anna) que trobo ho va fer molt bé; El Comendatore d’Stefan Kocan impecable; Mojca Erdmann molt encertada com a Zerlina; Luca Pisaroni va ser un adequat Leporello i el Don Giovanni de Mariusz Kwiecien..... esperaré a veure’l en un altre paper per valorar-lo amb més justícia, ara per ara solament puc dir que no és un bon Don Giovanni, i encara que el mestre Fabio Luisi digui que Kwiecien dona al personatge nobilitat, doncs no, Mestre (mireu si és bonic el català) no per aquest bloc.

Ara anem per la resta. Barbara Fritolli (Donna Elvira), tot i que va estar millor en el segon acte que en el primer, té uns pics de veu desagradosos; Joshua Bloom (Masetto) té una veu fosca i bonica, però aquest bloc pensa que ha de madurar una mica més, i arriben a Ramón Vargas (Don Ottavio), haig d’aclarir que aquest cantant no m’ha despertat mai cap mena d’interès. Imagino que l’ària del primer acta era DALLA SUA PACE, i dic imagino perquè de la bellíssima ària original no sé que en va fer (ja els he dit que estava enfada), la segona ària IL MIO TESORO que també és un regal per a un tenor, doncs sí, va fer una demostració de fiatto (ja saben allò d’administrar l’aire), però a part d’aquesta pretesa exhibició res més, tot i que  el públic del Metropolitan el va aplaudir molt.

De l’escenografia no cal parlar-ne, seria reiterar el ja comentar en entrades anteriors.

Quan la direcció escènica, veuran, cansa veure com els directors persisteixen en donar al personatge de Don Giovanni un tarannà de xuloplatges. D.G. és un cavaller, educat, de bones maneres, refinat i això agrada les dones; no li cal prendre diners de ningú (com surt en una producció que va córrer pels escenaris), ja que pertany a una família acomodada, justifico aquest criteri en només dos detalls (no són els únics) de l’òpera: LÀ CI DAREM LA MANO mentre D. Giovanni  prova de seduir Zerlina, la música és cortesana i reflecteix les maneres de Don Giovanni, quan Zerlina  cedeix la música és torna més camperola (la procedència de la noia), i l’altre és gairebé al final, quan Donna Elvira entra a casa de D. G. i prova de convèncer-lo un cop més que canviï de vida, ell li diu que ella s’alci ja que si ella no s’alça ell no pot romandre dret, obeint a les bones maneres.

I ja per a dir-ho tot, elsgustosreunits pensa que el director que millor va entendre el personatge és Joseph Losey, director de cinema ho sé; però mirin com exemple els comentaré que a l’òpera/pel·lícula, quan el comendador cau mort, D. G. es treu el barret i el saluda fent una reverència, ja que ha mor un igual i quan Leporello li pregunta que què li ha d’explicar a Donna Elvira (abans del Madamina), D.G. li respón TUTTO, no és un “tutto” passavolant, és un TUTTO categòric, que justifica l’ària del catàleg per tal de desenganyar d'un cop per sempre Donna Elvira.

I....  mirin per no haver de deixar res al pap, els diré que de tots els interprets de Don Giovanni que he vist (que són forces però no tots, evidentment) qui més m’agrada és Cesare Siepi i recentment (és un dir, per l’any) Thomas Hampson en la producció de Salzboug de 2006.

Aquí els deixo uns fragments de l’òpera, la primera és la producció d’aquesta entrada, la segona és la de Thomas Hampson, la tercera la de Joseph Losey, i una altra que no he comentat però que conceptualment m’agrada molt que és la dirigida per Mikolaus Harnoncourt i per acabar la de Cesare Siepi dirigida per Wilhelm Furtwangler (sisplau, quan llegeixen aquest nom a qualsevol lloc, facin el favor de fer una reverència). M’he passat ho sé, però m’agrada tant.