publicat a la revista digital elnuvol.com

Quina de les tres està més bona?

Montse Barderi. Barcelona.

/ 17.03.2014

Un dia qualsevol, al migdia, TV3 ofereix el seu magazine de la tarda amb tot de tertulians. Hi ha un famós lingüista, un director de diari i un parell més de personatges – una dona, un 25% de l’opinió, sí,  si els extraterrestres llegissin diaris i miressin la televisió pensarien que la raça humana està composada per un 80% d’homes i un 20% de dones- . De cop, comencen a analitzar quina de les tres dones de Hollande és la més bonica, que si François Hollande, Valérie Trierweiler o Ségolène Royal.

El programa Divendres, de TV3.

Primer missatge: no importa que hagis encapçalat una candidatura presidencial a la república francesa i que tinguis mèrits infinits. Al final, el que importa és: veritablement és “mona”? Està bona?
Així, el valor de les dones es redueix a la mítica foto de Carla Bruni i la princesa Letizia, totes dues d’esquena pujant les escales amb les soles vermelles de les seves sabates, mides equivalents i estil idèntic. Qui és la més guapa? Dones guapes, equivalents, intercanviable, simples façanes, objectivació de l’ésser humà.
Perquè si no ets guapa, encara que siguis doctora en físiques i Canciller Alemanya, et pots trobar que et diguin que tens un “cul gras infollable” (sic.). I que t’ho digui no pas un boig pel carrer, sinó un president Berlusconi.
Arribats a aquest punt els tertulians volen fer-se els igualitaris i passen a analitzar l’atractiu de François Hollande, i troben que té molta papada. Ull a la petita variació: en les dones es parla de bellesa, amb els homes, d’atractiu físic. La bellesa és tangible, l’atractiu ja és “l’home i l’ós, com més lleig, més formós”.
I aquí apareix el lingüista i diu: “Hollande és atractiu perquè té poder”, i diu això fent servir el llenguatge antropològic i parlant d’homínids. Un llenguatge aparentment científic que gaudeix de la pàtina de la credibilitat.
Segon missatge: els homes busquen bellesa en les dones, les dones busquen poder. És així des que l’home i la dona són homes i dones, ho portem als gens. L’essencialisme humà està servit.
Revisió urgent: potser les dones no buscarien poder si el poguessin compartir. Però aleshores ja seria fer una anàlisi crític, feminista, i això, de rebentar les estructures del pensament i veure-ho com a desigualtat, ja no deu fer de tertúlies de migdia.
El micromasclisme predomina arreu, i no per habitual deixa de constituir l’estructura desigualitària a través de la qual ens ensenyen a mirar el món.