 |
 |
Hi ha maneres i maneres de cloure una carrera d'òpera. Com més amunt s'hi ha estat és quan cal ser més curós i tenir prou intel·ligència i ser templat (en aquest cas templada) per saber dir prou en el moment just.
Aquest moment no sempre els/les cantants el saben trobar i tot que s'adonen que la veu els canvia, que detecten que atacar les notes els és més difícil i que la veu se'ls torna enrarida, s'entesten a prosseguir cantant, de manera que el públic viu aquest procés amb sentiments controvertits, ja que és mou (el públic) entre l'agraïment de nits brillants i entre la tristesa de la minvada capacitat vocal que dterminat/da cantant presenta a les darreries de la carrera.
Pocs cops el públic està disposat a passar-ho tot per alt, un cas podria ser el de Victòria dels Àngels, que havent deixat l'òpera va fer recitals a una edat més pròpia d'un descans, si el públic li era fidel és perquè n'era coneixedor d'una vida privada difícil (de la qual aquí no en parlarem) i perquè el bon gust cantant no el va perdre mai.
No és el cas d'altres cantants també força properes, que van cantar de manera extraordinària i que van voler allargar la borratxera de l'aplaudiment fins a un punt que causava més aviat incomoditat.
Bé, el cas de Joan Sutherland és el cas de la intel.ligència i de saber dir adéu com cal i quan cal. De ben segur que també hi va tenir molt a veure el seu marit, el director Richard Bonynge, qui va estar sempre el seu costat, junts van fer molt per l'òpera, només que ella va ser una gran cantant, ell ho sabia i va ser el seu pedal. Un cop retirada es va dedicar a fer mitja (literalment) segons va dir en una posterior entrevista, desprès va ser ella qui acompanyava el seu home, que evidentment va seguir exercint de director.
Això és un comiat amb honors, el director és Richard Bonynge, of course, val a dir que s'ho mereixa com podran comprovar en els videos que els deixo més avall. La darrera cançó: Home sweet home
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada