Una conspiració planetària
/ 17.10.2013
José Manuel Lara durant la concessió del premi Planeta
Les primeres sospites van arribar quan, enmig de la roda de premsa de presentació, algú li va preguntar al senyor Lara si triava el guanyador en funció de que pogués vendre molts llibres. Un moment un moment. ¿Vendre? Em va estranyar que ningú no posés el crit al cel. Ni la resta d’assistents a la sala ni tan sols el propi senyor Lara, que es mantenia impertèrrit. ¿Què insinuava aquella pregunta? ¿Que el senyor Lara decidia el premi? Si hi havia tot el jurat (eminents escriptors) allà davant. Per sort, la resposta del senyor Lara em va tranquil·litzar. Va dir que els autors que venien molts llibres no necessitaven el premi (ah) i que li sortia més a compte donar-lo a un que no en venia tants, perquè així podria vendre el doble (uf). Tot i que l’expressió “sortir a compte” encara deixava algun dubte (¿no era un concurs?) el que venia a dir és que el guanyador havia de ser prou conegut per haver venut uns quants llibres, però tampoc no massa per poder continuar tenint beneficis sempre ascendents. ¿Ho veieu malpensats? No n’hi havia per tant.
Tot així, aquesta resposta encara deixava oberta la possibilitat que la convocatòria no fos totalment oberta, com asseguraven les bases. Per això vaig continuar amb la meva tasca digne del més precís periodisme d’investigació. En concret, vaig obrir El Mundo. Allà em vaig trobar que es destacava la mirada femenina del guanyador d’enguany. I atès que només el 50% de la població mundial comparteix aquest tret, vaig pensar que potser hi havia alguna cosa més. Vaig repassar els guanyadors de les darreres edicions. N’hi havia de tots colors (amb mirada femenina i amb mirada masculina, i també el Boris Izaguirre). Molts m’agradaven. Altres no tant. Però tots a partir d’un cert any (o com a mínim, un dels dos que formaven la dupla guanyadora, com en un equilibri perfecte, mesurat) eren coneguts en d’altres àmbits abastant fins i tot, aquest any, una ministra. Potser era una conseqüència d’aquell inesperat gir del senyor Lara cap a la política (o deriva com en dirien alguns: o no, en aquest cas no). Potser era una mena de contraprestació pels serveis donats a la manera dels ministres d’economia que van a parar a les entitats bancàries. O potser era més senzill: aquella cara t’era familiar perquè havia sortit molts cops a la tele i havies de fer menys promoció.
Així doncs, ¿seria veritat que no sempre es donava el premi a l’obra de més valor literari? ¿Que no importava el que compraves sinó que ho compressis? [Encara que de vegades pogués desenganyar el lector en lloc d'assegurar-los pel futur, com aquells empresaris que devasten l'Amazones sense importar-los què passarà més endavant.] ¿Contaminant, a més, d’altres premis amb una ombra de sospita? ¿I no només això sinó que tothom ho sabia però ningú no deia res, mantenint la ficció dels paquets de correus amunt i avall, el tràfec de pseudònims, les voltes als tubs d’espiral d’enquadernació, amb el contuberni d’alguns mitjans de comunicació, com aquells pares que teatralitzen l’existència dels Reis Mags davant la mirada innocent dels seus fills?
No m’ho puc imaginar. Però tot i que no sóc amic de les teories conspiratòries (com aquelles que diuen que l’11S va ser culpa dels Estats Units o es veuen ovnis a Montserrat), no em queda més remei que rendir-me a l’obvietat i ara, per primer cop, dir-ho ben alt perquè tothom ho sàpiga.
En efecte, la indústria de les grapes i els tubs d’espiral hi està al darrera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada