He legit aquest article a l'ara.cat
El Liceu: una nova oportunitat
El Liceu: una nova oportunitat SUSANA SUBIRANA
A les modernes democràcies europees la cultura hi té un paper
emblemàtic. Els presidents francesos deixen per a la posteritat una peça
cultural singular i als EUA els expresidents oficien de mecenes amb
biblioteques i centres de coneixement especialitzat. Al nostre país això
no passa, si no és que considerem un llegat per a la posteritat
consolidar l'IVA cultural més gran de tot Europa. Coses de la crisi,
vull pensar, o potser, posats a analitzar la nostra realitat amb més
rigor, una exigència social de molt baixa intensitat pel que fa a la
cultura.
Una de les manifestacions recurrents de la implicació de l'Estat en el finançament de la cultura són, sens dubte, els teatres d'òpera. A l'Europa contemporània, una ciutat sense una gran òpera és una ciutat de províncies, la qual cosa genera enormes hipoteques financeres en els pressupostos públics. El percentatge del pressupost del ministeri de Cultura de França destinat a les òperes franceses i de manera molt especial a les dues de París és significatiu, però a la nostra escala no resulta gens menyspreable el que es destina al Liceu (la Generalitat) o al Real (el ministeri).
El Liceu té un pressupost que frega els 40 milions d'euros, tot i que la crisi l'ha instal·lat darrerament en una crisi estructural i econòmica. El Real acostuma a deixar un dèficit anual proper als dos milions d'euros. Aquest dèficit prové d'un arriscat càlcul dels ingressos propis, que, òbviament, aguanta tota mena d'anàlisi prèvia a la seva aprovació i hipoteca greument la seva liquidació.
En vista de les inversions públiques que s'hi destinen, sembla que l'òpera és l'espai que exemplifica millor la complicitat entre l'estat i la cultura, bé sigui perquè es tracta d'un àmbit artístic que reuneix elements patrimonials i una forta transversalitat sectorial (música, arts escèniques, etc.), bé sigui perquè és el gran escenari de trobada entre les elits socials i les polítiques culturals.
Sigui per un motiu o per l'altre, per mantenir la preeminència pressupostària de l'òpera caldria plantejar als seus gestors certes exigències socioculturals i artístiques, una circumstància que obliga, en el cas del Liceu, a fer-nos algunes reflexions.
La gestió administrativa i laboral del Liceu hauria de ser exemplar i hauria d'estar en mans de professionals de la gestió cultural pública. Generalment la tria dels seus responsables ha buscat altres perfils, i de manera especial ha buscat una pretesa capacitat per gestionar les relacions amb una indeterminada societat civil barcelonina, cosa que -com és obvi- només s'aprèn si s'en forma part, malgrat que pugui inhabilitar-te per a la gestió cultural pública.
El Liceu és un teatre d'òpera especialitzat, no és una programació que ocupi una part de la temporada d'un teatre gran i ben dotat des del punt de vista de la infraestructura (l'Arriaga de Bilbao, per exemple). I aquesta circumstància exigeix un projecte artístic molt ben definit. Relacionar la singularitat d'un projecte a escala nacional i internacional amb el seu pressupost és una anàlisi parcial. És un argument que serveix per comparar-nos i queixar-nos del pressupost del Real i òbviament d'altres teatres europeus, però no hi ha cap regla escrita que relacioni les aportacions artístiques més valuoses amb el cost de producció. El Liceu ha lluitat per ser a la primera divisió dels teatres europeus, però igual que el TNC o el Lliure, no ha aconseguit fer aportacions definitives que marquin un perfil propi a escala planetària.
Fixem-nos en els noms que sonen per ocupar el lloc vacant de director artístic. Ningú ha posat sobre la taula cap dels artistes catalans que dirigeixen, amb notable èxit, òperes a Europa. No surt el nom de l'Àlex Ollé, ni evidentment el del Calixto Bieito (mai del tot estimat a casa seva). Sobre la gestió administrativa em temo que els noms triats han estat sotmesos a un procés d'aprovació instal·lat a la part alta de la ciutat.
Que una part de la programació del Liceu ha de ser repertori i ha d'estar perfectament coordinada amb altres teatres europeus és evident. Però els detalls que marquen la diferència són la recerca, el risc i sobretot la creació d'un públic entusiasta que defineix les seves preferències en una determinada direcció. Des d'aquest punt de vista, el Liceu ha estat un teatre d'òpera puntualment eficaç, però inequívocament convencional.
Una de les manifestacions recurrents de la implicació de l'Estat en el finançament de la cultura són, sens dubte, els teatres d'òpera. A l'Europa contemporània, una ciutat sense una gran òpera és una ciutat de províncies, la qual cosa genera enormes hipoteques financeres en els pressupostos públics. El percentatge del pressupost del ministeri de Cultura de França destinat a les òperes franceses i de manera molt especial a les dues de París és significatiu, però a la nostra escala no resulta gens menyspreable el que es destina al Liceu (la Generalitat) o al Real (el ministeri).
El Liceu té un pressupost que frega els 40 milions d'euros, tot i que la crisi l'ha instal·lat darrerament en una crisi estructural i econòmica. El Real acostuma a deixar un dèficit anual proper als dos milions d'euros. Aquest dèficit prové d'un arriscat càlcul dels ingressos propis, que, òbviament, aguanta tota mena d'anàlisi prèvia a la seva aprovació i hipoteca greument la seva liquidació.
En vista de les inversions públiques que s'hi destinen, sembla que l'òpera és l'espai que exemplifica millor la complicitat entre l'estat i la cultura, bé sigui perquè es tracta d'un àmbit artístic que reuneix elements patrimonials i una forta transversalitat sectorial (música, arts escèniques, etc.), bé sigui perquè és el gran escenari de trobada entre les elits socials i les polítiques culturals.
Sigui per un motiu o per l'altre, per mantenir la preeminència pressupostària de l'òpera caldria plantejar als seus gestors certes exigències socioculturals i artístiques, una circumstància que obliga, en el cas del Liceu, a fer-nos algunes reflexions.
La gestió administrativa i laboral del Liceu hauria de ser exemplar i hauria d'estar en mans de professionals de la gestió cultural pública. Generalment la tria dels seus responsables ha buscat altres perfils, i de manera especial ha buscat una pretesa capacitat per gestionar les relacions amb una indeterminada societat civil barcelonina, cosa que -com és obvi- només s'aprèn si s'en forma part, malgrat que pugui inhabilitar-te per a la gestió cultural pública.
El Liceu és un teatre d'òpera especialitzat, no és una programació que ocupi una part de la temporada d'un teatre gran i ben dotat des del punt de vista de la infraestructura (l'Arriaga de Bilbao, per exemple). I aquesta circumstància exigeix un projecte artístic molt ben definit. Relacionar la singularitat d'un projecte a escala nacional i internacional amb el seu pressupost és una anàlisi parcial. És un argument que serveix per comparar-nos i queixar-nos del pressupost del Real i òbviament d'altres teatres europeus, però no hi ha cap regla escrita que relacioni les aportacions artístiques més valuoses amb el cost de producció. El Liceu ha lluitat per ser a la primera divisió dels teatres europeus, però igual que el TNC o el Lliure, no ha aconseguit fer aportacions definitives que marquin un perfil propi a escala planetària.
Fixem-nos en els noms que sonen per ocupar el lloc vacant de director artístic. Ningú ha posat sobre la taula cap dels artistes catalans que dirigeixen, amb notable èxit, òperes a Europa. No surt el nom de l'Àlex Ollé, ni evidentment el del Calixto Bieito (mai del tot estimat a casa seva). Sobre la gestió administrativa em temo que els noms triats han estat sotmesos a un procés d'aprovació instal·lat a la part alta de la ciutat.
Que una part de la programació del Liceu ha de ser repertori i ha d'estar perfectament coordinada amb altres teatres europeus és evident. Però els detalls que marquen la diferència són la recerca, el risc i sobretot la creació d'un públic entusiasta que defineix les seves preferències en una determinada direcció. Des d'aquest punt de vista, el Liceu ha estat un teatre d'òpera puntualment eficaç, però inequívocament convencional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada