Música i llibret:
RICHARD
WAGNER
Intèrprets:
Siegmund Stuart Skelton
Sieglinde Emily Magee
Wotan John
Lundgren
Brünnhilde Nina Stemme
Fricka Sarah
Connolly
Hunding Ain Anger
Gerhilde Alwyn Mellor
Ortlinde Lise Davidsen
Waltraute Kai Rüütel
Schwertleite Claudia Huckle
Helmwige Maida Hundeling
Siegrune Catherine Carby
Grimgerde Monika-Evelin Liiv
Rossweisse Emma Carrington
|
Director d’escena Keith Warner
Orquestra del Royal Opera House
Director musical Antonio Pappano
28 d’octubre de 2018
|
Podríem afegir al títol “o el dia
dels cantants cansats” i tot seguit els ho explico.
A criteri meu (i com a tal, discutible) Nina Stemme comença a donar
mostres de cansament vocal, no de manera molesta (encara), però sí evident
sobre tot en els greus que li queden ofegats. El primer acte i el segon no ha
destacat com d’altres vegades, molt millor en el tercer acte. Tot i aquest
comentari, és evident que no ha acabat la carrera de Nina Stemme.
Qui ha fet patir a una servidora i molt ha estat Emily Magee, ja en el
primer acte em preguntava com ho faria per aguantar fins el final, i
efectivament, el tercer acte ha hagut de fer mans i mànigues per poder acabar.
John Lundgren ha cantat força bé el paper de Wotan, però en el tercer
acte hi hagut moments que s’ha hagut de reservar pel final, quan Wotan crida a
Loge que li enviï el foc, cosa que li ha permès deixar un bon record en la
memòria, però no memorable.
Sarah Connolly passable, i si els sóc honesta, se’m fa força difícil
d'entendre que es passa de cantar Monteverdi a Wagner, com és el cas de la Sra.
Connolly, però bé... cadascú fa el que vol amb la seva feina.
Molt bé Ain Anger en el paper Hunding. Servidora esperava que tornés a
sortir a escena per sentir-lo cantar.
Molt bé les vuit walkiries i no les espigolaré perquè totes han cantat
molt bé.
I deixo pel final a Stuart Skelton, a criteri meu, no solament el
millor de tot l’elenc sinó que ha demostrat unes facultats més que òptimes, com
ja ha demostrat en d’altres ocasions. Una pena que mori en el segon acte.
La producció escenogràfica és de l’any 2005, és a dir que han passat
13 anys, es nota i francament lletja.
Antonio Pappano és un bon director i sempre solvent, però he trobat
que avui ha afegit a la partitura un plus de crispació innecessari, ja que la
partitura ja en té suficient. L’orquestra infatigable. Considerant que són cinc
hores on l’orquestra no pot defallir en cap moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada