AÍDA

Música: GIUSEPPE VERDI Llibret: ANTONIO GHISLANZONI Intèrprets: Aída                   Anna Netrebko Radamés           Alexandr Antonenko Amneris             Anita Rachvelishvili Amonasro         Quinn Kelsey Ramfis               Dmitry Belosselskiy Rei                      Ryan Speedo Green Sacerdotessa    Gabriella Reyes Missatger          Arseny Yakovlev Directora d’escena: Sonja Frisell Cor i Orquestra del Metropolitan de Nova York Director: Nicola Luisotti 06 d’octubre de 2018

Dissabte vam assistir a la primera òpera als cinemes de la temporada 2018-2019 en directe des el Metropolitan de Nova York, però enguany hem canviat l’ubicació, ja que fins la darrera temporada anàvem als cinemes Icària, però ara que els cinemes Comèdia de Barcelona s’inclouen dins l’empresa Yelmo cines, podem gaudir de la temporada del Met en dos cinemes, i per proximitat he canviat al Comèdia.

Però entrem en matèria. La primera òpera que hem vist és Aída. Haig de comentar que aquesta òpera no és de les meves preferides, sobretot el tercer acte sempre se’m fa llarg. Però bé, tampoc en defujo.

Començarem per la producció: tradicional, sense riscos. Egipte és Egipte o allò que el cinema i el nostra imaginari considera que era Egipte i no hi ha res més a dir.

A la direcció musical de Nicola Luisotti en alguns moments li va faltar empenta i l’orquestra no va poder destacar en aquells moments que més haria pogut lluir. El Cor del Metropolitan és difícil que ho faci malament ja fa temps que mostren una bona qualitat de veus i de cohesió.

I finalment les veus.

Qui més em va agradar va Quinn Kelsey, qui va cantar amb cantar amb facilitar el seu paper, tot i que no és gaire extents,i exhibint una veu de baríton molt fresca i d’emissió sense dificultats-

Desprès Anna Netrebko. A. Netrebko no és una Aída ideal i queda una mica lluny d’altres Aida’s mítiques, però tot i així quedava per damunt de la resta del repartiment. A criteri meu Anna Netrebko hauria de solventar un problema, més de concepte que no pas de veu. De manera natural se li va enfosquir la veu però, penso, ella s’entesta a enfosquir-la més i potser no li cal, probablement només que deixés anar el seva veu sense afegits n’hi hauria prou i seguiria sent la gran cantant que sens dubte és.  

Anita Rachvelishvili no és una mezzo que desperti el meu interès, passa de l’agut al greu i a l’inrevés sense transició i de forma massa sovintejada de manera que no roman gaire estona ni en un ni en l’altre i sembla més aviat que quan té insuficiència en la zona alta  es desplaça a la zona greu i viceversa.  Destacaria, però, la seva entrega damunt l’escenari.

D’Alexandr Antonenko més val no parlar-ne si es no es vol fer sang. Ni tan sols va cantar un Celeste Aída digne, senzillament, i essent suaus, ho va fer fatal i no va millorar en el decurs de tota la representació. Estic per afirmar que ja tenim un altre cantant que passa a engruixir la llista dels cantants efímers.

Gabriella Reyes em va agradar força com a sacerdotessa. El paper de la sacerdotessa no es present damunt l’escenari sinó que canta darrera i realment, la cantant, va aprofitar el seu moment.

Dmitry Belosselskiy i Ryan Speedo Green van estar prou dignes però no serà per aquesta Aída que els recordaré i finalment, Arseny Yakovlev com a missatger va mostrar una veu prima i d’emissió curta.

La sinopsi aquí.

El llibret aquí.

Fotos de la producció:

Videos de la producció: