diumenge, 13 de febrer de 2011

QUI CRITICA AL CRÍTIC?

En una entrada anterior ja vaig aclarir que no tots els crítics són iguals, n’hi ha que d’una manera entenedora, senzilla (que no vol dir simple) donen prou elements de judici per saber si un llibre ens pot interessar o no; però hi ha un gruix, i un gruix considerable, que l’únic que pretén es deixar-nos bocabadats i enlluernats, uns ho fan amb citacions d’altres llibres (si només l’han llegit ell i quatre més, millor), d’altres amb un garbuix expositiu que no sabem on vol anar a parar, d’altres amb una anàlisi embolcallada de profunditat, d’altres…… bé, són hàbils, per això els paguen.

Ja s’hauran adonat que no estic mai contenta, quan no trobo un all, trobo una ceba i quan no una escalivada (per allò que porta pebrot).

Tot això ve a tomb perquè a la revista Quimera del mes de febrer, - s’analitza, es comenta, es critica, diguin-li com vulguin - el llibre Punto Omega de Don DeLillo, del llibre no els en parlaré ja que no l’he llegit, però parlaré de –l’analista, el comentarista, el crític, diguin-li com vulguin –.

Per parlar d’aquest llibre s’hi esmercen  2 pàgines amb 3 columnes cadascuna, només al final de la tercera columna i aprop de saltar a l’altra pàgina, comencem a saber de què va la història, ja que fins llavors se’ns a fet saber que som uns rucs i uns ignorants, que no tenim ni idea i que sort en tenim del crític per obrir-nos els ulls, evidentment tot això no hi és de manera explícita però els trasllado alguns paràgrafs i vostès jutgin:

“… la narración contenida en sus páginas constituye un interesante contraejemplo a los análisis hegemónicos de la sociedad del capitalismo tardío (Lyotard, Jameson, Augé, Baudrillard, Virilio)….”

“….en anteriores novelas, de DeLillo nos tenía acostumbrados a personajes que tipificaban determinados clichés teóricos acerca de la sociedad de consumo informativo….”

“….en líneas generales, DeLiLlo supedita la espontaneidad de los caracteres y el decurso de la narración a contextos de interpretación propios de otras disciplinas. Es más, el subtexto termina por eclipsar un relato que, las más de las veces, es un mero pretexto para la confirmación de los prejuicios teóricos a la base....”

Bé, ja no els en poso més, admeto que quan vaig arribar a la meitat de la quarta columna ho vaig deixar córrer. La pregunta no és si entenem que ens està dient, la pregunta és si cal tota una exposició, que a criteri meu no duu enlloc, entenguin-me, qui segueix un autor determinat (aquest o un altre), ja està posicionat davant l’autor, ja n’he extret les seves pròpies conclusions, i qui no, ja en traurà les seves i potser no li cal tanta lírica per part del crític.

A mi em sembla que es pot dir si el llibre té el ritme apropiat, si està ben escrit, si els personatges estan ben definits (no vol dir esquemàtics), si tenen una veu que els identifica, si la història és versemblant (no vol dir realista, la ciència ficció pot ser versemblant), si està escrit en primera, segona o tercera persona, si el narrador és omniscient, i ha encara moltes més possibilitats per ubicar-nos i saber si un llibre ens pot agradar o no.

Bé…. Aquesta entrada ja és massa llarga, si han arribat fins aquí, gràcies, però de fa temps que els en tenia ganes…..