dimecres, 9 de febrer de 2011

Un pessic de Lied



El programa que encapçala aquesta entrada correspon al concert d'ahir al Palau de la Música i els intèrprets van ser Juliane Banse (soprano), Sabine Meyer (clarinet) i Aleksandar Madzär (piano), però avui no els comentaré el concert, a mi em va agradar, però com tot, va a gustos, i si no, els posaré un exemple, a la sortida vaig passar pel costat de dos comentaristes de música clàssica, noms que surten amb una certa regularitat a les revistes del gremi, bé.... l'un deia: "doncs a mi no m'agradat gens en Schumann" mentre l'altra (que sembla sí li havia agradat) se'l mirava una mica estupefacte, si ells, que estem conventçuts que hi entenen, no es posen d'acord, imaginin-se aquest bloget.
Avui deixin-me que els parli del lied (el programa d'ahir era pràcticament tot dedicat al  lied). El lied, que la seva traducció seria: cançó, té unes peculiaritats molt concretes. Com no sóc cap erudita ni tampoc pretenc avorrir, començaré dient que els lieds són cançons, però no totes les cançons són lieds, p.e. d'un tango no direm mai que és una cançó ni d'un bolero, i en canvi genèricament són cançons.
El gran moment del lied va ser durant el període del romanticisme i Schubert n'ha quedat com el gran exponent, també Schumann i posteriorment Brahms també en va fer de molt bonics, però evidentment no són els únics, ni tot el lied és vienès, a França també se'n va fer. Les lletres solen ser de poetes, alguns encara prou notoris, i d'altres contemporanis dels autors però que gaudien d'un cert reconeixement a l'època.
Com no vull fer una entrada gaire llarga, afegir que la interpretació d'un lied no demana pirotècnies vocals, ni grans demostracions de les facultats d'un(a) cantant, el lied demana, sobretot, sentiment, que allò que el cantant fraseja sigui emès amb significat.
M'agradaria compartir amb vostès tres lieds molts bonics, Der Erlkönig - Schubert, Adelaide - Beethoven, Widmung - Schumann i si m'ho permeten només comentar-los, que en la primera el cantant fa tres "personatges", el del pare que porta el seu fill agonitzant, el fill que veu la mort i s'espanta i la mort que amb veu melindrosa el vol seduir per endur-se'l.
Si aquestes versions no els agraden prou, a youtube n'hi d'altres, i força, de totes tres i si encara volen més, probin de trobar a la xarxa la versió que Anne Sophie von Otter va fer d'Adelaide de Beethoven.


Si-Si, ja acabo, ja acabo.

A gaudir-ne