MARIA STUARDA

MARIA STUARDA Música: Gaetano Donizetti Llibret: Giseppe Bardari Intèrprets: Elisabetta                   Sílvia Tro Santafé Maria Stuarda                        Joyce diDonato Roberto Leicester      Javier Camarena Giorgio Talbot                       Michele Pertusi Lord Giuglielmo Cecil            Vito Priante Anna Kennedy                       Anna Tobella Director d’escena      Patrice Caurier                                    Moshe Leicer Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu Director musical        Maurizio Benini Director estable del cor  Peter Burian

Ahir vam estar de festa el Liceu, no diré que fos festa grossa però els defectes que se li poden atribuir a aquesta producció queden superats amb escreix pels resultats finals.

Començarem per l’escenografia. Aquest bloc admet que els anacronismes escènics no li agraden gaire, fan perdre la unitat de to, aquesta producció no és una excepció, però també és cert que tot i una certa irregularitat, els directors escènics van tenir encerts, algun fins i tot remarcable, que cal valorar.

Desprès parlarem de les veus, però si la festa va ser reeixida sens dubte i té molt a veure el director musical Maurizio Benini, molt atent a allò que passava a l’escenari però també atent a fer lluir l’orquestra i aconseguint que la partitura de Donizetti fos brillant. La presència d'un nou director del cor ja és nota, el cor llueix un altre timbre, ni millor ni pitjor (de moment), solament que ens hi haurem d'acostumar.

Tchan.... les veus. Bé.... ara em posaré estu(penda) i llepafils, tot i que haig de reiterar que el resultat final va ser de festa, petites coses que cal assenyalar.

Anna Tobella va defensar prou bé el seu paper. Michele Pertusi i Vito Priante (Baix i Baríton) van cantar molt bé, res a dir de cap dels dos. Javier Camarena, “el tenor líric del moment”; servidora encara no havia tingut ocasió de veure’l en directe i tot el que coneixia d’aquest cantant era per internet i el que havia vist i sentit m’havia agradat força, així doncs anava amb el millor del meu esperit per tal que m’agradés i no és ben bé que em decebés és que tot i fer-ho bé ens trobem, novament, amb l’exaltació d’un cantant que encara li queda una mica, però que el públic amb aquest afany dels darrers anys d’apuntar-se a qualsevol novetat i cremar-la de seguida, enalteix un (o una) cantant sense que hagi fet un pòsit de maduresa, no creguin que això passa solament el Liceu, aquesta és una epidèmia que afecta els públics de tots els teatres d’òpera; cal esmentar que Javier Camarena és d'una gestualitat escènica ua mica tronada que hauria de revisar. I les dues reines, en tots els sentits, Sílvia Tro Santafé va començar una mica insegura però de seguida és va posar en el paper i va oferir una molt bona Elisabetta, servidora va quedar fins i tot impressionada, mostra de com una carrera sense estridències i sense interferències mediàtiques porta a una maduresa vocal de qualitat i finalment Joyce diDonato, cantant molt estimada en el Liceu, també molt apreciada en aquest bloc, no obstant ahir ja vam trobar a faltar aquelles modulacions tan agradables a l’oïda i que eren segell de la cantant, això no significa que no cantés bé, ens el contrari, molt bé com a Maria Stuarda.

Ah! l’òpera..... veuran és que elsgustosreunits.cat té una flaca amb Donizetti, i gairebé li agrada tot d’aquest autor.

El llibret aquí.

Fotos de la producció:

Fragments de l’òpera, tot i que no d’aquesta producció:

Figlia impura di Bolena parli tu di disonore? meretrice, indegna e oscena in te cada il mio rossore profanato il soglio inglese vil bastarda dal tuo pie
com el de dalt però millor