Director musical: Stéphane Denève Director d'escena: Claus Guth Escenògraf i figurinista: Christian Schmidt Il·luminador: Jürgen Hoffmann Disseny de vídeo: Timo Schlüssel Producció: Opernhaus Zürich Ariane Jeanne-Michèle Charbonnet La Nourrice Patricia Bardon Barbe Bleue José van Dam Selysette Gemma Coma-Alabert Ygraine Beatriz Jiménez Melisande Elena Copons Bellangere Salomé Haller Alladine Alba Valldaura Vell camperol Pierpaolo Palloni Segon camperol Xavi Martínez Tercer Camperol Dimitar Darlev |
He anat a veure i escoltar aquesta òpera ben a cegues, ni l’havia escoltada mai ni en sabia res, llevat d’allò que darrerament s’ha comentat en la prempsa i en els blocs, i realment ha estat una sorpresa molt agradable.
Força escriptors han pres la llegenda de Barba Blava (el primigeni és un conte de Charles Parrault) i han dit la seva, però sempre mantenint el nucli central de l’argument: Barba Blava es casa per sisena vegada i a la seva nova esposa li dona 6 claus que obren 6 portes, però li prohibeix d’obrir-ne la darrera i es clar ella l’obre, perquè sinó s’acabaria el tema, i aquí hi ha el desenllaç i que segons cada autor doncs hi fa el seu.
El llibret de l’òpera d’avui és de Maurice Maeterlink, el qual va fer primer un poema del conte de Perrault i després el va adaptar per tal que Paul Dukas i pogués posar la música.
Dit això, comentar-los que la música és molt atractiva. Si han llegit que té influències wagnerianes, és cert i també li fa una clucada d’ull a Debussy (una de les esposes de Barba Blava es diu Mélisande), no obstant sempre conserva la seva hegemonia francesa. Realment una obra que m’ha agradat conèixer.
Quan a l’escenografia (Claus Guth) està força bé, una sala amb set portes que a estones feia recordar una església luterana on Ariadne és la seva sacerdotessa. Llegeixo que és una òpera simbolista, no ho dubto pas, però el tractament que C. Guth ha fet del text l’he trobat molt actual, unes esposes gens ben tractades pel marit que en el darrer moment, i podent aconseguit ser lliures, decideixen romandre al seu costat com a estàtues renunciant a la seva ànima.
Pel que fa les veus destacar Patricia Bardon (la Dida) una mezzo que aquest bloc espera veure-la sovint, Jean-Michele Charbonnet (Ariadne) que realment té un paper vocalment difícil, si més no, a mi m’ho sembla, la resta han defensat prou bé els seus papers.
L’orquestra i el Director han executat la seva part molt bé.
Deixo pel final al cantant José van Dam, si cap de vostès recorda el meu comentari d’òpera precedent sobre Matti Salminen, el mateix podríem dir aquí. Perquè accedeixen a fer aquests papers tant minúsculs que no aporten res a la seva carrera?, que deixa un mal gust de boca en el públic i que essent el segon cop que passa cal pensar que ens prenen (el públic) per tanoques.
Si volen accedir al butlletí del Liceu hi trobaran una miqueta més d'informació i si no en tenen prou doncs..... cap a la xarxa.
Els deixo tres fragments, un és promocional del Liceu:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada