der freischütz

Si els dit la veritat, no sé que els puc dir de bo sobre la producció que ahir, diumenge 15 de maig, ens va oferir el Liceu.

Potser començaré amb una mena de declaració d'intencions. Sóc del criteri que qualsevol artista o creador té tot el dret a deixar que la seva creativitat pugui emergir i fer la seva proposta, després el destinatari final (el públic, el lector......) ja en farà les seves pròpies valoracions. Tot això en el ben entès que la proposta sigui honesta, és a dir, que qui la proposa senti que és la millor que pot fer i alhora que no subestimi les capacitats del públic.

Després d'aquesta declaració els diré que el director d'escena, Sr. Peter Konwitschny, sempre crec que em (ens) pren el pèl, ja m'ho va semblar en el Lohengrin de fa no gaires anys i ahir, amb aquesta desafortunada producció, m'ho va acabar de confirmar. Servidora sol tenir unes espatlles força amples pel que fa a muntatges teatrals i operístics i sempre provo de trobar alguna gràcia si crec que el director d'escena ho fa amb la millor de les intencions, però noi, allò d'ahir, era un cosa tronada, entenent per tronada que es va gestar de manera tant moderna que en el moment de néixer ja era antiga. Ho deixo aquí, no crec que ni vostès ni jo hàgim de perdre més temps amb el Sr. Konwitschny.

Pel que fa a les veus, ja vaig anar no esperant gaire cosa. Com poden observar en el programa, el tenor Peter Seiffert a causa d'una malaltia (darrerament se'ns posen molts cantants malalts) va ser substituït pel tenor Christopher Ventris, però el Sr. Seffert ens va deixar la seva esposa, evidentment la Sra. Seiffert, més coneguda per Petra Maria Schnitzer, la qual, i ho lamento perquè pot semblar cruel, sinó fos la Sra. de...... probablement hagués fet una carrera més que discreta. Quan Ofèlia Sala, sense entrar en anteriors aparicions al Liceu, ahir va estar, diguem-ne, que presencial, el mateix podríem comentar de Christopher Ventris, cantant que sol estar correcte i que ahir més aviat semblava no trobar-se còmode i absent, de la resta del repartiment, destacar molt per damunt de tot l'equip vocal Albert Dohmen, dotat d'una veu de baix molt bonica i ample i Lauri Vasar que no té un paper molt extens però que ho va fer força bé gràcies a una veu molt fresca.

Comentari a part mereix Matti Salminen, el seu paper encara és més breu que el del príncep i solament canta al final de tota l'obra. Honestament crec que un cantant del prestigi i de les qualitats vocals de M. Salminen hauria de defugir d'aquesta mena de papers que no afegeixen res a la seva consolidada carrera i més aviat incomoda veure com un baix de les seves facultats queda reduït a uns minutets i no s'entén la seva presència en un paper tant curt.

Pel que fa l'òpera de Carl Maria von Weber és una obra que sempre escolto amb molt de gust i quan a la temàtica, doncs..... mirin tant increïble com qualsevol altre òpera, que d'això és tracta, i a diferència d'algun veí de seient, a mi els recitatius no em fan nosa.

Informació  addicional, ja saben .... a la xarxa.