música: CHARLES-FRANÇOIS
GOUNOD
llibret: JULES
BARBIER – MICHEL CARRÉ a partir del Faust de Johann Wolfgang von Goethe
Intèrprets:
Faust Michael Fabiano
Méphistophélès Erwin Schrott
Marguerite Irina Lungu
Valentin Stéphane Degout
Siébel Marta Fontanals-Simmons
Marthe Schwertlein Carole Wilson
Wagner Germán E Alcántara
Director musical Dan Ettinger
Director d’escena David McVicar
Director repositor Bruno Ravella
Director del cor William Spaulding
|
Cor i Orquestra del
Royal Opera House
30 d’abril de 2019
|
Ahir vam tornar al
cinemes Girona de Barcelona ver veure aquesta producció.
Primer farem un
aclariment, Faust és una òpera amb cinc actes que aquest cop, el Covent Garden
ha programat els tres primers d’una tirada, pausa, i encabat els altres dos. Aleshores
per tal de no haver d’anar xifrant quins són els actes, comentarem primera part
(3 actes), segona part (2 actes finals).
Faust és una òpera que
com més va, més penso que li sobren 45’, ja que hi ha preludis, interludis i música que solament té
com a finalitat enquibir el ballet, més algunes escenes perfectament
prescindibles i que no contribueixen a
fer avançar la trama.
Com ja he comentar en
alguna ocasió precedent les òperes franceses fin de siècle, tenen un punt
musical de superficialitat i aquesta òpera no n’està absenta, tot i que
evidentment no és tota l’estona, però sens dubte l’òpera Faust té un molt bon coixí
en la història.
La producció de David
McVicar ja té uns anys, és del 2004, i sí, encara és eficaç i encara té prou
força, però ja l’hem vista més d’un cop i ha minvat la capacitat de sorpresa.
Començarem pel
director musical, Dan Ettinger, qui em va agradar força, va provar de fugir d’aquesta
superficialitat que els comentava més amunt i va voler imprimir un to més
germànic, segons se’ns va explicar en el reportatge de la pausa, i ho va
aconseguir i és d’agrair aquesta nova visió musical.
L’orquestra va respondre
bé a les directrius del director i el cor, que sol estar sempre bé, aquest cop
i en algun moment no va anar alhora.
I bé... allò que a una
servidora li fa més mandra, comentar les veus. Saben... fa mandra perquè
servidora prova de trobar gràcies a les veus actuals, i tot i que moltes no se’ls pot reprovar res,
són veus que no emocionen. Les veus cada cop són més estàndards, els vicis són
comuns i de vegades has de tirar d’una corda tant curta que s’acaba de seguida.
De Michael Fabiano (Faust)
ja n’he parlat algun cop, en la producció d’ahir trobo que ha guanyat molt en
la zona mitja, si no és mou d’aquí realment està molt solvent, però quan ha de
fer els aguts, aleshores s’espatlla i fa el vici de tants i tants cantants, falset
que ens els fan passar per pianíssim i de debò, ja comença a cansar tanta
afectació.
No tinc res a objectar
a Erwin Schrott (Mephistophéles), la seva veu té volum, és extensa i amb el
temps ha guanyat seguretat, ara en aquest moment, és un bon baix i no puc
entendre que tenint bones qualitats, de vegades trenqui la línia de cant. Aquí
caldria afegit la concepció que Director Repositor i cantant han fet sobre el
personatge de Mephistóphele. Mephis.... és un personatge que menysprea l’ésser
humà per la seva poca consistència, li coneix les seves febleses i la poca
resistència que oposa a tota temptació que el beneficiï (l’ésser humà) i ahir
se’ns va mostrar una caricatura del mateix personatge.
És el primer cop que
escolto Irina Lingu, qui substituïa la programada en primera instància Diana
Damrau, i bé... és una cantant que sap treure profit de les seves facultats, té
una veu bonica però no gaire extensa i va fer una Marguerite commovedora.
Stéphane Degout
(Valentin) molt, però molt millor a la segona part que a la primera.
Marta
Fontanals-Simmons (Siébel) és una mezzo (i ara deixin-me que em posi
premonitòria) que quan se li enfosqueixi una mica la veu podrà assolit papers que
li permetran millor lluïment.
I insuficients Carole
Wilson (Marthe Schwertlein) i Germán E. Alcántara (Wagner).
El llibret aquí.
Video promocional
Fotografies
de la producció
|
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada