Música: GIUSEPPE VERDI
Llibret: FRANCESCO MARIA PIAVE
Intèrprets:
Violetta Valéry Ermonela Jaho
Alfredo Germont Charles Castronovo
Giorgio Germont Plácido Domingo
Annina Catherine
Carby
Flora Bervoix Aigul Akhmetshina
Baron Douphol Germán E Alcántara
Doctor Grenvil Simon Shibambu
Gastone de Letorières Thomas Atkins
Marquis D'Obigny Jeremy White
Giuseppe Neil Gillespie
Messenger Dominic Barrand
Cor i Orquestra del Royal Opera Haus
(Covent Garden)
Director musical: Antonello Manacorta
|
Director d’escena Richard Eyre
Director de la reposició Andrew Sinclair
Escenografia Bob Crownley
|
El dimecres 30 de gener, vam tornar al cinemes Girona de Barcelona, en
directe des el Covent Garden per veure, un cop més, La Traviata i ja els admeto
que és una òpera que no me’n canso mai
de veure, de moment.
La producció que vam veure dimecres ja té 25 anys!!! i continua essent
una producció magnífica, exuberant, tant per l’ambientació com pel vestuari i considero
que ha guanyat amb el temps. També cal dir que fa 25 anys, no havíem tingut cap
retrocés econòmic i els teatres, bé la Societat en general, es podia permetre
aquests luxes.
Comentava el director teatral Richard Eyre que quan el director Georg
Solti li va proposar de bastir aquesta producció, Ell va adduir que mai havia
dirigit una òpera i Georg Solti li va respondre: “tu no has fet mai una òpera i
jo és la primera vegada que dirigeixo La Traviata, així doncs, ens estrenem
tots dos” i ens alegra que Richard Eyre es deixés convèncer.
I anem a la representació del dia 30.
Ermonela Jaho és una cantant que ha anat forjant la seva carrera sense presses però constant, no ha fet rucades, ha cantat papers que li eren a la seva
veu, és una cantant, aparentment, sèria amb la seva feina i que no dona
sorpreses, sobretot desagradables, més aviat el contrari. Dit això, entès de
manera elogiosa, Ermonela Jaho no és, vocalment, la millor Violeta Valèry però
aquesta cantant, aquest cop sí, romandrà en la meva memòria per la intensitat
que hi posa a tots els seus personatges i aquest no és cap excepció. Ermonela
Jaho ERA Violeta Valéry i servidora que no exterioritza mai les seves emocions,
aquest cop em vaig emocionar a punt del plor i la recordaré sempre amb molta
estima. Abans d’acabar aquest punt, cal aclarir que Ermonela Jaho no és una
mala cantant, ni molt menys, però si que la seva veu necessita un punt de versemblança
i això ho dona amb la veritat dramàtica que imprimeix al personatge.
Charles Castronovo és un cantant que sense enlluernar també resulta
molt eficaç, personalment, trobo que té una veu bonica i suficient per assolir
els papers del seu repertori i amb força solvència, penso que és un cantant a
considerar si no s’espatlla assumint papers inadequats.
I malauradament haig de comentar Plàcido Domingo, mirin ja he assenyalat en
alguns comentaris recents, i de la manera més educada possible, que aquest tenor
(reitero TENOR) no és un baríton, com a tenor i com passa a tota persona, la veu
se li ha enfosquit amb l’edat però això no el converteix amb un baríton, ni de
bon tros. Però en aquests moments, vol suplir una agilitat que ja no té amb
moviment bruscos, aspres, desafortunats i que malbaraten el paper que
representa i alhora ens dona un espectacle de la seva pròpia persona,
lamentable. El que trobo incomprensible és que no tingui persones que l’estimin
i que li ho diguin que encara que el públic l’aplaudeixi no ho fa per aquesta
última etapa de la seva carrera sinó en agraïment els grans moment que en el
passat ha ofert i que faria bé de deixar-nos en aquest record del seus temps
pretèrits. Ras i curt: que ho deixi córrer.
Pel que fa a la resta, ja en alguna ocasió anterior he destacar la veu
de Simon Shibambu (Doctor
Grenvil) que sempre fa papers de repartiment. La resta de repartiment, inclosos
el papers de Flora i d’Amina doncs, aquest no romandran a la meva memòria.
El cor bé i l’orquestra
força ben dirigida per Antonello Manacorta.
El llibret aquí
Fotografies de la
producció
    |
    |
Video
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada