PIKOVAIA DAMA / LA DAMA DE PIQUES

Música: Piotr Illich Txiakovski Llibret: Modest i Piotr Txaikovski Intèrprets: Gherman        Sergei Polyakov * Txaikovski/Princep Yeletki                         Vladimir Stoyanov Liza                 Eva Maria Westbroek Comtessa        Felicity Palmer Paulina/Milovzor                         Anna Goryachova Comte Tomski/Zlatogor                         John Lundgren Director d’escena       Stefan Herheim Cor i Orquestra del Royal Opera House Director musical: Antonio Pappano *substituïa a Alexandr Antonenko 28 de febrer de 2019

28 de febrer de 2019

Ahir vam poder assistir novament a una retransmissió en directe els cinemes Girona de  Barcelona, aquest cop des el Royal Opera House (Covent Garden) de Londres.

Començarem per la producció. Aquesta producció és una prova fefaent que un grapat de bones idees i de conceptes no sempre s’aconsegueix que assoleixin un bon resultar escènic. Herheim carrega les tintes amb  l’homosexualitat del compositor i el seu patiment per aquesta causa i ho converteix en el motiu gairebé principal d’aquesta producció de manera que l’argument principal es va dissolent. Quan s’alça el teló la primera escena ja ens indica que Txaikovski està fent una fel·lació, evidentment no de manera explícita però si prou aclaridora, encabat durant l’obertura musical veiem el compositor escrivint la partitura i acaba el quadre prenent el got d’aigua gelat que presumptament va ser la causa del seu decés, i el music cau mort, acaba l’obertura i fos de llums. I a criteri meu aquí hauria d’haver acabar la presència del compositor a escena, el Director ja ens ha mostrar la seva intenció i el públic, que no som rucs, ja hem entès el turment de Txaikovski. Però... no, el personatge del compositor està present en el decurs de tota la representació de manera que la força de l’escena inicial es perd i el personatge més aviat acaba fent nosa, sobretot, també, per una mala resolució de moviment escènic. Escenogràficament, doncs és una producció barateta, un sol decorat per a tota l’obra, i sense córrer riscos, en tot cas és eficaç.

En aquest bloc li tenim molt de predicament al director Antonio Pappano que novament va demostrar que l’òpera, no aquesta, sinó gairebé totes, no té secrets per Ell. Va dirigir amb la passió i alhora la comprensió que el caracteritza. Va estar atent els cantants i sobretot va embolcallar a Felicity Palmer(més endavant explicaré per què). Els cors, el d’adults i el del jovent, van cantat molt bé i l’orquestra va seguir al director fil per randa.

La primera notícia de la vetllada va ser que Alenxandr Antonenko no es trobava bé i seria substituït (a corre cuita) per Sergei Polyakov. No crec que hagi de valorar  amb rigidesa l’actuació d’aquest cantant , ja que va haver d’assumir el paper a darrera hora i se’l notava tibat, nerviós i a voltes insegur, per tant esperarem a qualificar-lo en una situació més còmode per Sergei Polyakov.

Em va agradar molt Anna Goryachova, una mezzosoprano amb una veu molt bonica i uns greus molt nets, esperem que res ho espatlli.

El veritable protagonista de la producció d’ahir va ser el baríton Vladimir Stoyanov, no perquè tingui un paper vocalment extens, sinó que per decisió del director d’escena ha d’estar present a l’escenari en el decurs de tota la òpera com a Txaikovski, i també ha de fer el personatge de Princep Yeletsi el qual canta solament una ària, que aquest baríton va aprofitar i que va cantar plena de sentiment i d’intenció.

Pel que fa a Eva Maria Westbroek, ja he mostrat en alguna ocasió una certa reserva cap aquesta cantant, però ahir mentre avançava l’obra  pensava que era el primer cop m’agrada plenament però, sí hi ha un però, fins arribar al darrer terç del segon acte on li va sortir aquest tremolor molest i aquells aguts rasposos. Llàstima.

I arribem a Felicity Palmer qui els seus 74 anys encara té el coratge d’afrontar el paper de la comtessa. Evidentment les seves virtuts no són vocals, sinó que Felicity Palmer va demostrar professionalitat, haver tingut cura de la seva veu i la seva carrera i aquí és on Antonio Pappano la va tractar, orquestralment, amb cotó fluix i va deixar que aquesta cantant demostrés qui havia estat. I també els dic que la seva interpretació romandrà a la meva memòria per l’emoció que va posar alhora de dir la seva ària.

Referent a la resta de cantant, la mitjana és positiva, però els recordaré inclòs John Lundgren.

El llibret aquí.

Fotos de la producció:

Video de la producció: