ATTILA

Música GIUSEPPE VERDI Llibret TEMISTOCLE SOLERA Intèrprets: Attila                 Ildar Abdrazakov Odabella           Saioa Hernández Ezio                    George Petean Foresto             Fabio Sartori Uldino               Francesco Pittari Leone                Gianluca Buratto Director musical           Riccardo Chailly Director d’escena        Davide Livermore Escenografia                 Giò Forma Vestuari                          Gianluca Falaschi Diseny Llums                 Antonio Castro Vídeo                              D-Work

Orquestra i Cor del Teatro alla Scala 07 de desembre de 2018

Ahir, en el cinemes Girona de Barcelona, van retransmetre en directe aquesta òpera. Era la “inaugurazione della stagione” a l'Scala de Milà.

Assistir a la inauguració de l’Scala tot i que sigui en cinemes, o potser precisament per això, és assistir a una prèvia de l’espectacle, des la distància veure la platea de l’Scala el primer dia de la temporada on encara els assistents, senyores i senyors, es guarneixen, molt d’esmòquing i molta perruqueria, i creguin-me no ho dic pejorativament, més aviat al contrari, té sabor d’anys ’60 i ’70 i que imagino és més aviat cultural, probablement no conceben que a la Prima de l’Scala es pugui anar vestit de carrer. Aquesta prèvia a l’espectacle s’acompanya amb l’entrada del President de la República a la llotja reial, en aquest cas Sergio Mattarella, el qual va rebre molts i perllongats aplaudiments, imaginem a causa de Salvini i el Moviment 5G, i es que al capdavall, des de Verdi  amb el Rissorgimento, l’Scala i la política no han deixat d’anar plegats (recorden el vídeo de Muti amb Berlusconi a la Sala?).

L’òpera Attila és una injecció d’autoestima per els italians. La Itàlia davant un sanguinari invasor com és Attila planta cara i acaba matant a l’incursor. I tots contents. I aquest clima el va saber mostrar Davide Livermore amb una producció espectacular que gairebé va fer ombra a l’elenc de cantants.

Livermore prén com a subjecte la Història d'Itàlia. Una Itàlia que se'ns mostra com si hagués estat l’eterna, Fins i tot una Itàlia abans de ser-ho, envaïda molts cops en el decurs de la seva història però Ella roman sempre. La producció és anacrònica però amb la voluntat de mostrar aquestes irrupcions estrangeres, la darrera, per part dels austríacs i en el segon acte, en el que seria una festa de moral permissiva barreja el cascs dels soldats prussians amb les festes que recorden al fascisme, o el pre-fascisme, perquè dins l’anacrònica Livermore no depassa els anys ’40. Aquest director d’escena aprofita al màxim l’espai i els mitjans que li ofereix un teatre com l’Scala i els aprofita amb escreix i de manera esclatant. Alhora conjumina les noves tecnologies (vídeo mostrant la gènesi de l’odi de Odabella cap Attila, més altres vídeos que mostren una Roma devastada. Bé ja no m’extendré més en aquest punt, però si cal acabar que la producció (escenografia, llums, vestuari...) és remarcable.

No seré jo qui descobreixi el Mestre Chailly, director de provada solvència i que no va decebre, ni el cor ni l’orquestra.

Veus. Com ahir ens ho vam passar molt bé no espigolarem les veus, ja que totes van estar molt bé i quan el conjunt vocal és homogeni en qualitat (a l’alça) com el que va oferir ahir l’Scala no cal a ser primmirada amb els petits detalls, de ben segur que ja hi haurà un altre moment per fer-ho. Solament comentar que el darrer cop que vaig escoltar a Ildar Abdrazakov vaig  aixecar la cella, vaig pensar aleshores si era l’inici d’una veu no prou cuidada i  d’un altre cantant fet malbé. Doncs bé... considerant el que vaig veure ahir, de moment no és aquest el cas. Ildar Abdrazakov va cantar molt bé i va fer un Attila més que convincent. I destacar a George Petean amb una veu de baríton molt bonica.

El llibret de l’òpera aquí.

Fotografies de la producció:

Videos promocional: